L'ENFRONTAMENT QUE FALTAVA

• Cada cop que Pasqual Maragall i el tripartit intenten moure fitxa per intentar cohesionar el Govern de la Generalitat, l'únic que aconsegueixen és dividir-lo encara més. La redacció del nou Estatut d'Autonomia és un exemple paradigmàtic de com una mala gestió política, uns interessoss partidistes per sobre els dels ciutadans, i un esperit de confrontació en compte de visió realista, han provocat la major crisi política de la història de Catalunya i una ruptura en el propi si del tripartit, que respon més a una norma de desgovern general que a una excepció.

Si abans de la gestació de l'Estatut ja existia el desgovern a Catalunya, ara aquest està assolint magnituds preocupants que haurien de convidar el Govern de la Generalitat a una seriosa reflexió, en el sentit si el millor no seria la convocatòria anticipada d'eleccions. Unes eleccions necessàries perquè, des del punt de vista ètic, per poder recuperar la confiança dels ciutadans.

La situació política a Catalunya està empitjorant cada dia que passa, ja que les picabaralles són constants entre els partits que formen el Govern tripartit de la Generalitat. Si ja estàvem acostumats a la picabaralla constant entre ERC i socialistes, i a la crisi permanent entre socialistes i convergents, ara, al circ mediàtic en el que ha esdevingut la política catalana, s'hi ha de sumar el prou que Iniciativa per Catalunya- Verds ha dit a Maragall arran de la remodelació del Govern. Així, el propi Joan Saura no ha amagat el profund malestar per com s'ha fet el canvi de Govern i pel cessament "injust" del conseller Milà, fet -segons ell- sense arguments polítics i en base a argumetns de quota. Malgrat aixó, el senyor Joan Saura i IC han claudicat, demostrant, almenys en aquest cas, que per sobre de la quota preval més la cadira.

I a partir d'aquí la tempesta. Mentre el Secretari d'Organització dels socialistes, José Zaragoza, recriminava a Joan Saura que no fos conscient del seu paper dins del Govern de la Generalitat, el vicepresident d'Iniciativa per Catalunya, Jordi Guillot, li replicava tot afirmant que a partir d'ara els ecosocialistes tindrien una actitud més freda i distant amb el president de la Generalitat.

Però, a part d'aquestes picabaralles sense fi, segurament, el més preocupant de tot plegat és que el nou conseller de Medi Ambient i Habitatge, ha dit que farà la mateixa política que l'anterior conseller Millà. És a dir, una política caracteritzada per la paralització del país en l'àmbit de les inversions per criteris ecològics, i una nul.la política d'habitatge que ha situat a Catalunya entre les comunitats autonòmes que menys habitatge de protecció oficial està construint.

És a dir, que la bandera del defenestrat conseller Millà ha estat precisament la bandera del tripartit: la inacció com a forma d'acció. El responsable de la paralització dels grans projectes del país i de la mana de política d'habitatge, és, per al tripartit, un model a seguir. Com un model a seguir és la manca de transparència que, malgrat repetir-ho fins a la sacietat, encara viu i respira en aquest Govern, fins el punt que el President del Parlament s'ha vist obligat a enviar dues cartes al conseller de Relacions Institucions i Participació perquè no posés traves al Partit Popular a l'hora d'investigar els informes multimillonaris encarregats pel Govern tripartit.

El significat d'això és conegut. El conseller Joan Saura es negava a mostrar a l'oposició les factures que per valor de 80 milions d'euros ( 13,300 milions de pessetes), és a dir, 18 milions de pessetes diaris, es va gastar el Govern tripartit, en els darrers dos anys, en estudis i informes. Una despesa que mereix una cultura de la transparència més acusada, tant del tripartit, que nega la informació al Parlament, com per Convergència i Unió que, com en tants altres temes, es nega al fet que s'investiguin.

La conclusió final es que tenim a Catalunya un Govern que no governa, que està instal.lat en la crisi permanent i que està presidit per un president que no lidera, i que, quan intenta superar una crisi, l'únic que fa es provocar-ne una altra.

És, en definitiva, l'interès per esgotar la legislatura d'un Govern esgotat.

ESTATUT, COMPETENCIA, NACIONALISME I RACIONALISME

• El Congrés dels Diputats va aprovar la proposta de modificació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Ja vam analitzar en un article anterior que les conseqüències d'aquest Estatut ja s'havien fet notar en tot el procés de la seva aprovació, un procés que ha comportat la major crisis de govern de la història de Catalunya, i un enfrontament sense precedents entre el principal partit de l'oposició a la cambra catalana i el Govern, així com entre el president del Govern espanyol i el català, curiosament del mateix partit.

Però el que es va produir al Congrés va ser una involució en el temps de prop de trenta anys. El senyor Rubalcaba apuntava una dada: que amb aquest estatut es posaven les bases de l'Espanya plural i descentralitzada i, a partir d'aquí, sentíem una per una les intervencions de la resta de partits titllant el Partit Popular de centralista i anticatalà.

I dic que hem involucionat trenta anys, perquè hom creia que, des de l'aprovació de la Constitució espanyola i els diferents estatuts d'autonomia ja s'havien establert les bases de l'Estat autònomic descentralitzat. El que hauria de saber el senyor Rubalcaba ila resta de portaveus del "sí" és que la Constitució va tancar el debat entre centre- pereifèria, entre centralistes i decentralitzadors.Espanya ja és un país plural i profundament descentralitzat, i la defensa de la descentralitrzació és, precisament, la defensa d'aquest model.

Un model de descentralitació basat en el pacte i l'ampli consens, que va permetre que tots esl estatus fossin aprovats amb un mínim del 90 per cent del Congés dels Diputats, en l'enquadrament dintre de la Constitució espanyola i del marc jurídic i polític que es va establir, i en la garantia de la igualtat i l'equitat de territoris i persones, dintre dels fets diferencials propis, tot evitant autonomies de primera i segona, privilegis i asimetries.

És aquest el nostre model de descentralització que hem defensat sempre i que, sobretot, hem impulsat quan hem governat. El senyor Rubalcaba no s'hauria de remuntar a qui va votar què l'any 1978 o l'any 1979 o qui recolzà o no el títol VII de la Constitució. Només cal que recordi qui va signar els acords autonòmics de l'any 1992 per al desenvolupament de l'Espanya autonòmica i per aprofundir la descentralització del nostre país.

Però tampoc caldria que es remuntés a l'any 1992. Nomès cal veure l'acció de govern del Partit Popular entre els anys 1996 i 2004 per adonar-se del fort impuls descentralitzador que va permetre concloure l'any 1999 el procés de transferències previstes en la Constitució espanyola i en els diferents estatus d'autonomia, amb 359 traspassos de competències i amb una inversió aproximada als 18.000 milions d'euros, reformar els estatuts d'autonomia de l'anomenada "via lenta" per permetre que assolissin el màxim sostre competencial, impulsar els elements de coordinació i acció conjunta entre Estat i autonomies amb la creació de 53 conferències sectorials i comissions bilaterals, 702 convenis de col.laboració, 374 acords de desenvolupament o 95 comitès per a la participació de les comunitats autonòmes en afers de la seva competència relatius a la Unio Europea, i aconseguir un nou sistema de finançament autonomic l'any 2002, que no nomès augmentava la pasticipació de les comunitats autònomes en els tributs de l'Estat, sinó que, per primer cop, donava capacitat normativa a les comunitats en els seus trams impositius.
Dient-ho amb altres paraules.

No és el mateix el "nacionalisme" que el "racionalisme". El racionalisme es basa en la distribució de competències per eficàcia, mentre que el nacionalisme es basa en la distribució de competències per identitat. Dit de forma planera, el racionalisme diria: "Aixó es bo perquè és eficaç". Mentre que el nacionalisme diu: "Aixó es bo perquè és meu".

Per tant, no hem de pensar la distribució de competències des del punt de vista nacional -ho he de tenir jo-, sinó o des del punt de vista racional, que és el més eficaç per al ciutadà.

Així ho vam fer en la nostra etapa de govern i aixó ho continuarem plantejant. I aixó no va contra ningú, sinó a favor del sentit comú.

EL PP I LA FRUITA DOLÇA

EL PP ACONSEGUEIX QUE LA GENERALITAT AJUDI AL SECTOR DE LA FRUITA DOLÇA

• La Comissió d'Agricultura del Parlament de Catalunya ha aprovat la proposta de resolució presentada pel Grup Popular, on es demana al Govern de la Generalitat habilitar mesures que permetin ajudar al sector de la fruita dolça.

Concretament, la proposta de resolució insta al Govern a que, de cara a les properes campanyes, la retirada de la fruita dolça es faci directament a l'arbre per evitar costos de recol.lecció, l'establiment de controls sanitaris per tal de garantir la qualitat de la fruita importada de tercers països amb la finalitat de limitar-ne les importacions i protegir les produccions de qualitat autòctones i la posada en marxa del Pla de Reconversió Varietal que ha de permetre adaptar l'oferta a la demanda.

Segons el diputat al Parlament i president del PP de Lleida, Jordi Montanya, la producció de fruita dolça any rere any s'ha vist danyada per les inclemències meteorològiques, comportant als fruticultors afectats la pèrdua de la collita, en quantitat i en valor comercial, amb les conseqüents pèrdues econòmiques.

Tanmateix, el diputat Montanya ha explicat que a aquesta situació s'ha d'afegir la crisi de preus que pateix el sector, que en alguns casos han provocat que el fruticultor opti per no collir fuita ja que els costos de recol.lecció superen amb escreix el preu de venda del producte.

En aquest sentit, el diputat lleidatà del PPC ha assenyalat que el Govern de la Generalitat ha d'implicar-se i ajudar a aquest sector que es troba en una sutiació delicada.