PUNT I FINAL A UN FRACAS

Jordi Montanya Mias
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
Jordimontanya.blogspot.com

Com si d’un bingo es tractés, Pasqual Maragall ha cantat la bola guanyadora: l’u de novembre. Aquesta es finalment la data escollida per la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya. En les darreres setmanes havien anat sortint d’altres dates, com el vint-i-dos d’octubre, el vint-i-nou o el dos de novembre, convertint els últims moments del Govern socialista en una nova polèmica estèril.

Com agrada als socialistes parlar de coses que no interessen a ningú. Quina capacitat que tenen aquests nois i noies de crear una polémica de setmanes d’on els altres no en treurien més que una simple data de convocatoria electoral. Pero és que el final d’aquesta legislatura ha esdevingut en una agonia maragalliana. Des de l’expulsió d’Esquerra Republicana, fins a la convocatoria de les eleccions al Parlament, passant per l’anunci del final de la legislatura i la propia renuncia de Pasqual Maragall, totes elles han estat autèntics “folletins” de suspens, terror i drama.

Passem d’un president que baixava muntanyes i anunciava la veritat revelada com si de Moises baixant del Sinaí es tractés, a un altre que revela la seva veritat als mitjans de comunicació oficialment amics i que es converteixen en paraula presidencialment inspirada. A aquest pas, cal que ens preguntem si la propera exclusiva l’haurem de llegir a la revista del Club Super 3, i ara, mes que mai, sobretot els socialistes, podran dir aquelles paraules de Felipe Gonzalez “yo me he enterado por la prensa”.

Serà cosa de l’oasi, pero això d’anunciar la data d’unes eleccions amb motxilla i botes de muntanya, o filtrant-ho a la premsa amiga no és que sigui la fòrmula natural en altres països, sino que demostra una manca de respecte per les institucions i pels ciutadans, que no es mereixen un final de festa com aquest. Aixó no només ens converteix en un oasi enmig d’Espanya, sino enmig d’Europa. Clar que veniem de la insòlita situació d’un president que anuncia la fi de la legislatura mesos abans de posar una data per a les eleccions.

Amb la convocatoria d’eleccions s’ha posat punt i final al Govern socialista amb polèmica. Com sempre. Pero no ens enganyem, en realitat el que s’ha fet es posar punt i final a un fracàs. Si el proper u de novembre els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya estem convocats a les urnes, no és per un caprici del senyor Maragall, ni dels socialistes. La data és l’anècdota. Si l’u de novembre els catalans i les catalanes anirem a votar és per la incapacitat que tant el senyor Maragall com els socialistes han demostrat aquesta legislatura. L’episodi de la data de les eleccions no es altra cosa que el darrer fracàs d’un fracàs global, d’una legislatura que va començar malament, amb polèmiques i confusió i que, tanmateix, acaba malament, amb polèmica i més confusió.

L’elecció de l’u de novembre es el resum d’una forma de fer, de ser i de governar, on la incapacitat es vesteix de confusió política, moltes vegades inintencionadament, fruit de la incapacitat de gestionar un govern que no ha pogut gestionar un país, i altres vegades fruit de la necessitat de crear cortines de fum per evitar que la realitat de la gestió superés la ficció de la confusió.

En aquest cas, la representació era clara, una baralla al si dels socialistes que pressionaven per fer les eleccions en un dia laborable, un president de la Generalitat agreujat pel seu propi partit que ha vist com el traicionava apartant-lo de la presidència, i un partit agreujat pel seu propi partit que ha vist com el president del Govern de l’Estat pactava Estatut i quelcom més amb el principal partit de l’oposició. Per tant, el dia escollit no es més que el resultat, l’anècdota en la que es resumeix el drama del Govern socialista.

D’altra banda, és cert que l’unica cosa positiva de l’elecció del dia dels comicis al Parlament de Catalunya és que, per primer cop, Pasqual Maragall ha exercit de president, de líder del Govern, i ha plantat cara al seu partit. Ho podia haver fet abans. Els socialistes (PSC-PSOE) han convertit aquesta legislatura en un camp de batalla, en el que han criminalitzat tothom que penses diferent, han fomentat la política de l’odi en contra dels altres, i han analitzat cada moviment pensant en els interessos del propi partit, i no en els de la societat catalana. Bona prova és la data que volien per les eleccions. El dos de novembre. Una data que suposava votar en dia laborable, ja que els socialistes estan convençuts que votar en dia laborable mobilitza el seu electorat.

Pero resulta que votar en dia laborable suposa que les empreses hagin de pagar 181 milions d’euros per les quatre hores de dret a vot dels treballadors, i d’aquests, 139 milions d’euros els havien de pagar les petites i mitjanes empreses, que son la principal força economica de Catalunya. Aleshores, quina opció escollir? Qualsevol governant raonable i responsable ho tindria clar, el millor pel país. Els socialistes, si no hagues estat pel boicot de Maragall, tambe ho tenien clar, el millor pel partit. Tot plegat perque Montilla i els socialistes poguesin dir allò de “tot pel poble però sense el poble perquè el poble som nosaltres”. I el mes trist es que, a sobre, s’ho creuen.

L'OPOSICIÓ DEL GOVERN

• El diputat del Partit Popular per Lleida al Parlament, Jordi Montanya,valora negativament que tant el Govern de la Generalitat com els partits que li donen suport, PSC i IC, s'oposin a la redacció del projecte de construcció d'un tren lleuger entre la Seu d'Urgell i Andorra.

El president del PP de LLeida afirma que és un fet que "demostra la poca sensiblitat que tenen pel Pirineu de LLeida" i manifesta que el Partit Popular i donarà suport per ajudar a solucionar els problemes de la comarca i que el futur de les infraestructures terrestres passa pels trens.

LA POLITIZACIO DEL BANC D'ESPANYA

Jordi Montaya Mias
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida



El Govern de l'Estat ha trencat el consens que ha imperat des de 1984 en el nomenament del governador del Banc d'Espanya, en el sentit que fos una persona amb un perfil tècnic, apartidista i consensuada amb el principal partit de l'oposició amb la idea de reforçar la representativitat i independència de l'equip de govern de la institució.

Així va ser l'any 1994 amb Luis Angel Rojo, i així va estar l'any 2000 amb Jaime Caruana. L'experiència de Mariano Rubio, i la importància de la institució van aconsellar fer costum el que és norma en altres països, consensuar la màxima figura de la institució emissora.


L'elecció de Miguel Angel Fernandez Ordóñez com a governador del Banc d'Espanya suposa trencar aquest consens donat que és el nomenament d'una persona de marcat perfil partidista i amb carnet socialista. No es tracta d'una lluita de candidats entre els dos principals partits de l'Estat, sino d'una elecció conjunta d'un candidat que, pel seu reconegut prestigi i per la seva independència política es pugui garantir la seva continuitat en el càrrec més enllà del canvi de govern, tal i com va passar amb Rojo l'any 1996, o amb Caruana l'any 2004.


La figura de Miguel Angel Fernandez Ordóñez trenca aquesta tradició, ja que no tan sols és militant socialsita amb carnet, sino que ha estat treballant directament al Govern, a les ordres de Pedro Solbes, com a Secretari d'Estat d'Hisenda.

Amb aquesta nova ruptura del consens institucional entre els dos grans partits, el Govern confirma la seva tendència a l'abitrarietat, ja que, practicament, per a totes les institucions ha desigant o donat suport a persones del partit, menyspreant elementals criteris d'independència , indispensables per a un lloc com el del governador del Banc d'Espanya. D'aquetsa manera no es respecta el principi bàsic de l'equilibri de poders, que és una condició necessària perquè el sistema funcioni.

Aquesta ruptura ha estat especialment tràgica en dues polítiques d'Estat que fins ara havien estat el pilar del diàleg entre els dos principals partits com a símbol de la continuitat en el temps de les polítiques fonamentals.El trencament del consens territorial no ha estat només un simptoma del president del Govern que no ha sabut impulsar un canvi ordenat del nostre sistema territorial, sinó que s'ha vist molt bé desd els territoris com a Catalunya o Andalusia, on els socialistes no només no tenien cap interès en pactar amb el PP, sino que han fet bandera de l'oposició del PP, sino només cal recordar el lema socialista del referendum de l'Estaut de Catalunya.


L'altra es en l'ambit de la lluita contra el terrorisme, on el president del Govern ha buscat activament la marginació del PP, trencant per primera vegada en la historia la comunicació amb el principal líder de l'oposició i substituint-lo per anuncis fets en els miting socialistes.

A més, la perdua d'independència del Banc d'Espanya no serà la unica institució económica del pais que s'hi ressentirà, sino que vindrà a sumar-se a les de tots els altres organismes supervisors, en els que el Govern ha col.locat a gent del partit, gent amb carnet. Així ha estat el cas de Maite Costa, una ex-diputada del PSC fidel col.laboradora de Montilla, que ha estat col.locada al capdavant de la Comissió Nacional de l'Energia, el cas de Luis Berenguer, ex-diputat del PSOE i amic personal de Pedro Solbes, nomenat president del Tribunal de Defensa de la Competència, o el cas de Carlos Arenillas, home de confiança de l'assessor econòmic de la Moncloa, Miguel Sebastian, col.locat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors.


No es pot defensar, com va intentar fer-ho el ministre d'Economia, l'elecció d'un candidat polític amb carnet per dirigir el Banc d'Espanya, afirmant que es un candidat de "major perfil", enfront
d'un candidat de consens, independent i de reconegut prestigi. Es perillós lligar les grans decisions económiques de les institucions reguladores del país a la necessitat del control partidista d'aquestes. Sino, nomes cal veure l'actitud de cadascun d'ells en casos com l'OPA contra Endesa o en l'intent d'assalt al BBVA per comprovar els greus perjudicis que per a la llibertat empresarial i els interessos dels accionistes i consumidors suposa la politització d'aquests organismes.

DESPRES DE TRES ANYS D’ABSOLUT SILENCI

JORDI MONTANYA CONSIDERA ELECTORALISTA L’ANUNCI DE PROLONGAR LA VARIANT SUD DE LLEIDA


29 de juny de 2006.- El diputat del Partit Popular per Lleida al Parlament, Jordi Montanya, considera que el Govern socialista de la Generalitat ara, desprès de tres anys d’absolut silenci, tan sols fa “electoralisme” al presentar les opcions per prolongar la variant sud de Lleida, “ja que crida l’atenció que desprès de tres anys de govern tripartit ara tornin a mirar cap a Lleida, ara que tots sabem que abans de final d’any i haurà eleccions a la Generalitat”.

Jordi Montanya ha afirmat que això no deixa de ser “una farsa més d’aquest govern socialista i tripartit”, que, en definitiva, ha acabat explotant víctima dels seus propis errors.

El diputat Montanya posa de relleu que ara el Govern de la Generalitat torna a parlar de la variant sud de Lleida quant no hi ha temps d’afrontar cap obra que no estigui pressupostada, i es pregunta que ha passat amb l’aeroport de Lleida, amb els nous hospitals comarcals, amb les noves escoles, amb la millora de la xarxa viària pirinenca o amb el projecte del túnel de la Bonaigua.