ESTATUT, COMPETENCIA, NACIONALISME I RACIONALISME

• El Congrés dels Diputats va aprovar la proposta de modificació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Ja vam analitzar en un article anterior que les conseqüències d'aquest Estatut ja s'havien fet notar en tot el procés de la seva aprovació, un procés que ha comportat la major crisis de govern de la història de Catalunya, i un enfrontament sense precedents entre el principal partit de l'oposició a la cambra catalana i el Govern, així com entre el president del Govern espanyol i el català, curiosament del mateix partit.

Però el que es va produir al Congrés va ser una involució en el temps de prop de trenta anys. El senyor Rubalcaba apuntava una dada: que amb aquest estatut es posaven les bases de l'Espanya plural i descentralitzada i, a partir d'aquí, sentíem una per una les intervencions de la resta de partits titllant el Partit Popular de centralista i anticatalà.

I dic que hem involucionat trenta anys, perquè hom creia que, des de l'aprovació de la Constitució espanyola i els diferents estatuts d'autonomia ja s'havien establert les bases de l'Estat autònomic descentralitzat. El que hauria de saber el senyor Rubalcaba ila resta de portaveus del "sí" és que la Constitució va tancar el debat entre centre- pereifèria, entre centralistes i decentralitzadors.Espanya ja és un país plural i profundament descentralitzat, i la defensa de la descentralitrzació és, precisament, la defensa d'aquest model.

Un model de descentralitació basat en el pacte i l'ampli consens, que va permetre que tots esl estatus fossin aprovats amb un mínim del 90 per cent del Congés dels Diputats, en l'enquadrament dintre de la Constitució espanyola i del marc jurídic i polític que es va establir, i en la garantia de la igualtat i l'equitat de territoris i persones, dintre dels fets diferencials propis, tot evitant autonomies de primera i segona, privilegis i asimetries.

És aquest el nostre model de descentralització que hem defensat sempre i que, sobretot, hem impulsat quan hem governat. El senyor Rubalcaba no s'hauria de remuntar a qui va votar què l'any 1978 o l'any 1979 o qui recolzà o no el títol VII de la Constitució. Només cal que recordi qui va signar els acords autonòmics de l'any 1992 per al desenvolupament de l'Espanya autonòmica i per aprofundir la descentralització del nostre país.

Però tampoc caldria que es remuntés a l'any 1992. Nomès cal veure l'acció de govern del Partit Popular entre els anys 1996 i 2004 per adonar-se del fort impuls descentralitzador que va permetre concloure l'any 1999 el procés de transferències previstes en la Constitució espanyola i en els diferents estatus d'autonomia, amb 359 traspassos de competències i amb una inversió aproximada als 18.000 milions d'euros, reformar els estatuts d'autonomia de l'anomenada "via lenta" per permetre que assolissin el màxim sostre competencial, impulsar els elements de coordinació i acció conjunta entre Estat i autonomies amb la creació de 53 conferències sectorials i comissions bilaterals, 702 convenis de col.laboració, 374 acords de desenvolupament o 95 comitès per a la participació de les comunitats autonòmes en afers de la seva competència relatius a la Unio Europea, i aconseguir un nou sistema de finançament autonomic l'any 2002, que no nomès augmentava la pasticipació de les comunitats autònomes en els tributs de l'Estat, sinó que, per primer cop, donava capacitat normativa a les comunitats en els seus trams impositius.
Dient-ho amb altres paraules.

No és el mateix el "nacionalisme" que el "racionalisme". El racionalisme es basa en la distribució de competències per eficàcia, mentre que el nacionalisme es basa en la distribució de competències per identitat. Dit de forma planera, el racionalisme diria: "Aixó es bo perquè és eficaç". Mentre que el nacionalisme diu: "Aixó es bo perquè és meu".

Per tant, no hem de pensar la distribució de competències des del punt de vista nacional -ho he de tenir jo-, sinó o des del punt de vista racional, que és el més eficaç per al ciutadà.

Així ho vam fer en la nostra etapa de govern i aixó ho continuarem plantejant. I aixó no va contra ningú, sinó a favor del sentit comú.