L'ENFRONTAMENT QUE FALTAVA

• Cada cop que Pasqual Maragall i el tripartit intenten moure fitxa per intentar cohesionar el Govern de la Generalitat, l'únic que aconsegueixen és dividir-lo encara més. La redacció del nou Estatut d'Autonomia és un exemple paradigmàtic de com una mala gestió política, uns interessoss partidistes per sobre els dels ciutadans, i un esperit de confrontació en compte de visió realista, han provocat la major crisi política de la història de Catalunya i una ruptura en el propi si del tripartit, que respon més a una norma de desgovern general que a una excepció.

Si abans de la gestació de l'Estatut ja existia el desgovern a Catalunya, ara aquest està assolint magnituds preocupants que haurien de convidar el Govern de la Generalitat a una seriosa reflexió, en el sentit si el millor no seria la convocatòria anticipada d'eleccions. Unes eleccions necessàries perquè, des del punt de vista ètic, per poder recuperar la confiança dels ciutadans.

La situació política a Catalunya està empitjorant cada dia que passa, ja que les picabaralles són constants entre els partits que formen el Govern tripartit de la Generalitat. Si ja estàvem acostumats a la picabaralla constant entre ERC i socialistes, i a la crisi permanent entre socialistes i convergents, ara, al circ mediàtic en el que ha esdevingut la política catalana, s'hi ha de sumar el prou que Iniciativa per Catalunya- Verds ha dit a Maragall arran de la remodelació del Govern. Així, el propi Joan Saura no ha amagat el profund malestar per com s'ha fet el canvi de Govern i pel cessament "injust" del conseller Milà, fet -segons ell- sense arguments polítics i en base a argumetns de quota. Malgrat aixó, el senyor Joan Saura i IC han claudicat, demostrant, almenys en aquest cas, que per sobre de la quota preval més la cadira.

I a partir d'aquí la tempesta. Mentre el Secretari d'Organització dels socialistes, José Zaragoza, recriminava a Joan Saura que no fos conscient del seu paper dins del Govern de la Generalitat, el vicepresident d'Iniciativa per Catalunya, Jordi Guillot, li replicava tot afirmant que a partir d'ara els ecosocialistes tindrien una actitud més freda i distant amb el president de la Generalitat.

Però, a part d'aquestes picabaralles sense fi, segurament, el més preocupant de tot plegat és que el nou conseller de Medi Ambient i Habitatge, ha dit que farà la mateixa política que l'anterior conseller Millà. És a dir, una política caracteritzada per la paralització del país en l'àmbit de les inversions per criteris ecològics, i una nul.la política d'habitatge que ha situat a Catalunya entre les comunitats autonòmes que menys habitatge de protecció oficial està construint.

És a dir, que la bandera del defenestrat conseller Millà ha estat precisament la bandera del tripartit: la inacció com a forma d'acció. El responsable de la paralització dels grans projectes del país i de la mana de política d'habitatge, és, per al tripartit, un model a seguir. Com un model a seguir és la manca de transparència que, malgrat repetir-ho fins a la sacietat, encara viu i respira en aquest Govern, fins el punt que el President del Parlament s'ha vist obligat a enviar dues cartes al conseller de Relacions Institucions i Participació perquè no posés traves al Partit Popular a l'hora d'investigar els informes multimillonaris encarregats pel Govern tripartit.

El significat d'això és conegut. El conseller Joan Saura es negava a mostrar a l'oposició les factures que per valor de 80 milions d'euros ( 13,300 milions de pessetes), és a dir, 18 milions de pessetes diaris, es va gastar el Govern tripartit, en els darrers dos anys, en estudis i informes. Una despesa que mereix una cultura de la transparència més acusada, tant del tripartit, que nega la informació al Parlament, com per Convergència i Unió que, com en tants altres temes, es nega al fet que s'investiguin.

La conclusió final es que tenim a Catalunya un Govern que no governa, que està instal.lat en la crisi permanent i que està presidit per un president que no lidera, i que, quan intenta superar una crisi, l'únic que fa es provocar-ne una altra.

És, en definitiva, l'interès per esgotar la legislatura d'un Govern esgotat.