El Sr. Montanya i Mías
Sí, gràcies, president. Honorables consellers, honorable
conseller senyor Saura, prenem la paraula per defensar
les nostres esmenes i avancem d’antuvi que votarem
en contra d’aquest Projecte de llei del Memorial De-
mocràtic, situació aquesta que, entenem, no ha de sor-
prendre, a aquestes alçades d’aquest debat, la resta de
formacions polítiques. Diem que prenem novament la
paraula ja que aquest projecte va decaure a la passa-
da legislatura, i no precisament pel bloqueig del nostre
grup parlamentari.
En anteriors ocasions ja hem manifestat els motius del
nostre posicionament, contrari a l’aprovació d’aquest
projecte, i dèiem que ens hi oposàvem per qüestions
més de forma que no pas de fons. Ho reiterem íntegra-
ment: el nostre és un posicionament que dóna lloc a
votar desfavorablement aquest Projecte de llei del Me-
morial Democràtic per qüestions, ho repetim, més de
forma que no pas de fons. I mirarem d’explicar-ho per
no generar cap tipus de dubte.
Dèiem, i ho reiterem, que una llei és una norma jurídi-
ca de caràcter obligatori, emanada del poder legislatiu
a l’efecte de regular conductes o establir òrgans neces-
saris per al compliment de determinats fins, i que la seva
inobservança comporta una determinada sanció. Es ca-
racteritza per ser general, abstracta i impersonal, i ope-
ra per si mateixa, erga omnes, i és universal quant a la
seva aplicació. És d’execució general i resta dispensada
de la prova de la seva existència a contrario sensu del
dret consuetudinari. És, en definitiva, l’expressió posi-
tiva del dret i és la concessió d’uns drets o la imposició
d’unes obligacions; mai la llei, en la seva vessant més
universal, la seva aplicació ha de servir d’aixopluc de
la politització de determinats organismes.
Doncs bé, aquest grup parlamentari, en nom propi i
també, com no?, dels milers de ciutadans de Catalunya
que han fet possible els catorze escons que ocupem en
aquest Parlament, no creiem històricament oportú –his-
tòricament oportú–, ara com ara, escriure o reescriure la
història mitjançant una llei. Tampoc creiem que aquesta
sigui una tasca a desenvolupar pel Parlament. Tenim
el convenciment que els historiadors, els científics, els
equips de recerca, atorguen a la història la veritat quasi
objectiva. Conseqüentment, considerem que no ha de
ser el Parlament o bé el govern de torn l’autor d’escriure
o reescriure la història; no és el seu objectiu, il·lustres
diputades i diputats, no és la seva tasca.
I no entrarem ni, de fet, volem entrar en el debat, en el
discurs de les essències, de la puresa de la raça, en un
debat de bons i dolents, en un debat, obsolet per altra
banda, de dretes i esquerres. No caurem en el discurs
fàcil de la demagògia política en la seva màxima ex-
pressió, la de les veritats absolutes, o bé la de les màxi-
mes negacions. El contingut d’aquesta llei, ho repetim,
quant al fons el podem subscriure gairebé en la seva
pràctica totalitat.
I potser que sí, que efectivament a partir, si escau, de
l’aprovació d’aquesta llei més d’un desmemoriat recu-
peri la memòria o part d’ella. Nosaltres, si més no, consi-
derem més adient gaudir-ne en base als estudis científics,
als equips de recerca i als historiadors. Perquè aquesta
llei no és una reivindicació de la societat civil; aques-
ta és una llei únicament i exclusivament dirigida a acon-
tentar determinades entitats i associacions més mogudes
per la rancúnia i l’afany de revenja que no pas per la seva
preocupació per la preservació de la memòria històrica.
És una llei que neix amb una clara adscripció política,
amb una claríssima adscripció política, i que anhela
un clar rèdit electoral, la d’un determinat grup polític,
per donar satisfacció a la diàspora de grups de pressió
que l’envolten. I aquests fets no els podem acceptar.
No podem ni volem acceptar, senyor Saura, honorable
conseller, la seva història. Volem la història de tots i per
a tots, basada, ho repetim, en el coneixement històric,
rigorós, objectiu i científic. No creiem en organismes
públics encotillats i sotmesos a la pressió de la diàspora
que suporta un determinat partit o que suporta i supor-
tarà el diferent govern de torn.
Aquesta llei neix amb un veritable objectiu, el d’adoc-
trinar les ments de les actuals i futures generacions de
catalans, perquè, honorable conseller, il·lustres diputa-
des i diputats, el nostre Memorial Democràtic, ara com
ara, i el de la immensa majoria de ciutadans –o així ho
entenem– és l’actual Constitució de l’any 78, consen-
suada entre totes les forces polítiques i que fou i conti-
nua essent punt i final d’una de les etapes més fosques
i cruels de la nostra història i punt i partida d’una nova
etapa de democràcia i reconciliació.
Ben al contrari, aquesta llei és la llei d’uns, mancada
d’una veritable voluntat de reconciliació. I qüestionem
obertament la necessitat d’aquesta llei que dóna llum
a la creació del Memorial Democràtic, que en si ma-
teix no és res més que una nova entitat oficial, un nou
organisme públic, que no pas un ens independent, la
qual cosa, de ben segur, genera el risc inqüestionable
d’afavorir amb fons públics una visió partidista de la
nostra història recent.
A més a més, aquest nou ens duplica moltes de les tas-
ques que efectuen des de fa anys fòrums universitaris
i centres de recerca especialitzats. Sens dubte, creiem,
hauria estat més profitós destinar els recursos, els fons
públics del Memorial Democràtic, a col·lectius i grups
d’investigació ja existents.
Les generacions d’avui, a diferència del que disposa
l’exposició de motius –exposició de motius en la qual
fonamentem la nostra oposició a l’aprovació d’aquesta
llei–, ho repeteixo, les generacions d’avui no tenen cap
deute amb el passat, del qual no som ni ens sentim res-
ponsables. Els deutes, per als morosos; el present i el
futur, per a la nostra societat, i la història, deixem que
l’escriguin els historiadors.
I creguin-me, honorable conseller, il·lustres diputats, il-
lustres diputades, que no tenim cap por de la història.
El que veritablement ens fa por és la seva possible ma-
nipulació. En tots els enfrontaments bèl·lics es fan actes
contraris al dret de les persones, i la Guerra Civil, sens
dubte, no en va ser una excepció. I és innegable que
en ambdues zones, la republicana i la controlada pels
revoltats, la repressió fou una pràctica generalitzada.
Reconeixement des del nostre grup parlamentari a les
víctimes, a totes, i condemna sense pal·liatius, com no
pot ser d’altra manera, als règims totalitaris, als règims
dictatorials i als règims absolutistes.
I volem fer un especial esment del fet que des del nostre
grup parlamentari, des del Partit Popular de Catalunya,
sempre hem estat favorables a la justa reparació de les
víctimes de la repressió franquista; però també és obli-
gat fer-ho extensiu a tots els ciutadans que varen patir
la violència incontrolada en la rereguarda republicana.
Som gent, persones, amb fortes conviccions democrà-
tiques però que creiem que, per homenatjar les vícti-
mes, unes i altres, cal evitar sectarismes, cal evitar l’ús
oportunista de la memòria més dramàtica de la nostra
història més recent.
I considerem sobrer fer-ho mitjançant l’aprovació
d’aquesta llei, que pretén imposar el revisionisme his-
tòric d’un passat ja superat, però al mateix temps massa
recent. Les ferides obertes costen de cicatritzar, costen
de tancar, especialment quan el passat és, en certa ma-
nera, present. Tant la Segona República com la Guerra
Civil i el règim totalitari del franquisme són avui histò-
ria recent, i com a tal han de ser tractats. No acceptem
l’ús dirigista del passat des del poder, ni la utilització
política de la memòria. De la memòria que és patrimo-
ni de tots, la col·lectiva; l’altra, la individual, ha de ser
imperativament selectiva.
I em permetran, per finalitzar, donar lectura a una col-
laboració habitual, breu, d’un periodista lleidatà, Josep
Ramon Correal –que no és precisament sospitós de tin-
dre moltes afinitats amb el meu grup parlamentari–, que
va publicar al diari La Mañana el dia 23 de març del
2007, arran de la presentació per part del conseller Sau-
ra del memorial històric a la Universitat de Lleida, «La
punxa». I diu així: «Poc després de la mitjanit, llista en
mà, van ser cridats setanta-nou presos, dels quals setan-
ta-quatre eren eclesiàstics, i, lligats pels colzes de dos
en dos, van ser duts en vuit camions als afores de Lleida.
A la cruïlla de la carretera de Barcelona amb la de
Tarragona, un grup de dos-cents milicians va obligar el
comboi a recular fins al cementiri. Al voltant de les dos
de la matinada, els detinguts van ser assassinats de dot-
ze en dotze.» Aquest és un dels episodis que Jordi Al-
bertí narra al llibre El silenci de les campanes, que aca-
ba d’editar Proa.
Hi ha altres casos dramàtics, com el d’Andreu Montar-
dit, vicari d’Almatret, obligat a caminar amb el ventre
rebentat, o el de Jaume Cabiscol, rector d’Albagés, ar-
rossegat darrere d’un camió amb les mans travessades
per un ganxo. Acaba reflexionant el periodista dient, sic:
«Suposo que figuraran en algun itinerari de la memòria
històrica, que va presentar ahir a la Universitat de Lleida
el conseller Saura.»
El periodista, Josep Ramon Correal, deixa l’interrogant
en l’aire. Per nosaltres, aquest interrogant i d’altres fan
que ara com ara no puguem votar a favor d’aquesta llei.
La llei, en definitiva, il·lustres diputades i diputats, és
norma de convivència. Al nostre grup parlamentari ens
presenta seriosos dubtes pensar i creure que aquesta
serà una bona norma de convivència.
Moltes gràcies.
