L'ESTATUT AMB MENYS CONSENS

Jordi Montanya
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
Jordimontanya.blogspot.com


La Comissió Constitucional del Congrés ha aprovat finalment la proposta de nou Estatut pactada entre socialistes i convergents i no la que va aprovar el Parlament de Catalunya. L’aprovació d’aquest Estatut obre molts interrogants i de cara als ciutadans de Catalunya, les preguntes a les que hem de donar resposta són si avui Catalunya està millor governada que ara fa tres anys, si s’ha donat resposta als problemes i reptes que tenen els ciutadans catalans i la societat catalana, si tenim en el dia d’avui amb el pacte estatutari una reducció de la tensió política i territorial i si es troba Catalunya més cohesionada social i políticament.

Malgrat el pacte estatutari entre les principals forces polítiques de Catalunya, després de dos anys i mig de Govern tripartit, no podem contestar afirmativament a cap de les preguntes anteriors. Primer, perquè s’ha produït la paradoxa que la redacció del nou Estatut s’ha convertit en l’objectiu polític de la legislatura, per una banda, i, per una altra, en l’objectiu tàctic de cada partit per separat. És a dir, l’Estatut ha esdevingut una finalitat política en sí mateixa, convertint-se en l’objectiu polític de la legislatura, i alhora, ha esdevingut un objectiu pels interessos partidistes de cadascuna de les organitzacions polítiques que han jugat amb un tacticisme propi i sense pensar en l’interès general.

No cal dir que, com van reconèixer el propi Jordi Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida, l’objectiu primer de l’Estatut era assolir un sostre que no pogués ser assumible pel Govern del Partit Popular. Efectivament les primeres redaccions del text estatutari incloïen pressupostos impossibles de signar pel Partit Popular, iniciant així un arraconament polític, ja explicitat al Pacte del Tinell, amb els objectius tàctics partidistes de tots contra el PP.

Més endavant aquest tots contra el PP va esdevenir un tots contra tots. Efectivament, si mirem l’actual conjuntura política de Catalunya podrem apreciar com el debat estatutari ha aconseguit una cosa que semblava difícil d’aconseguir i que paradoxalment ha fet que un projecte que necessitava del màxim consens entre totes les forces polítiques de Catalunya i, per tant, que s’havia de projectar com una política d’Estat, ha esdevingut el protagonista d’un dels episodis de major tensió política partidista de la nostra història democràtica.

Aquesta tensió s’ha viscut molt especialment al sí del tripartit. El govern tripartit ha oblidat aspectes fonamentals de la governabilitat de Catalunya, com es posa de manifest en molts àmbits de les polítiques públiques. En l’àmbit de l’economia els agents socials demanen al Govern que comenci a governar, fins ara no hem encetat polítiques educatives amb un pacte per l’educació que s’ha signat en el darrer moment, o en d’altres àmbits com la crisi del Carmel, on es posa de manifest la manca d’una política clara en el sí del tripartit i, el que és pitjor, de coordinació de les polítiques, com es demostra en les baralles entre Departaments en la redacció de lleis, descoordinació entre una mateixa política dividida en diversos Departaments, i en la manca de lideratge del president de la Generalitat que es troba lligat pels seus socis parlamentaris i pel seu propi partit.

Però aquesta tensió ha arribat a nivells de màxims amb la crisi entre el PSOE i el PSC, i entre aquests i ERC. No només hem arribat a l’absurd que Esquerra es mantingui al si del govern malgrat mantenir profundes discrepàncies amb la que és, juntament amb la Constitució, la principal norma reguladora de Catalunya, sinó que a més tenim una aposta clara dels socialistes a nivell de tot l’Estat per desempallegar-se de l’ombra d’ERC, encara que això sigui a costa del Govern de la Generalitat de Catalunya. Zapatero ha vist clarament que havia de decidir entre el Govern de Catalunya o el Govern de l’Estat i ha decidit. Les tensions que ha provocat en el si del tripartit han abocat en el fet que el conseller Carretero culpés al president Zapatero del “desastre” de l’Estatut titllant-lo “d’espanyolista demagog”. Casualment les mateixes acusacions que tant agraden fer als socialistes de forma vetllada als populars.

I tot això ha succeït, efectivament, sense el concurs del Partit Popular. El joc d’interessos ocults, de lluites per la fotografia, de tàctiques partidistes, i de manca de govern i excés de desgovern ha provocat la sensació entre la ciutadania d’un augment de la tensió política i una manca de resolució dels seus problemes quotidians.

I amb tot plegat hem arribat en el moment de l’aprovació de l’Estatut. Una aprovació que no comptarà amb els vots del Partit Popular -principal partit de l’oposició representant de prop de 10 milions de ciutadans- perquè mai se l’ha volgut escoltar, i que tampoc compta, almenys per ara. amb el recolzament d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per tant, ja no és el 90 per cent de la cambra catalana, sinó el 70 per cent, i el rebuig del tercer i el quart partit de Catalunya.

I al Congrés dels Diputats s’escenificarà aquesta ruptura per la manca de voluntat de diàleg amb el principal partit de l’oposició que, fins i tot, encara està esperant l’explicació del nou model de finançament autonòmic, per comprovar que sigui generalitzable, i per les tensions creades per la manca de voluntat de consens real en el si dels partits nacionalistes de Catalunya i del tripartit. I així les coses, l’Estatut comptarà, previsiblement amb 190 vots a favor i 160 vots en contra. És a dir, haurem passat de l’ampli consens de l’Estatut de 1979, al 90 per cent de la proposta del Parlament de Catalunya, al 70 per cent de la proposta Mas-ZP, i, finalment, al 54 per cent de la proposta al Congrés dels Diputats. Tot plegat farà que aquest Estatut sigui el de menys consens de tota la història de la nostra democràcia.

MOCIO AL PARLAMENT DE CATALUNYA

27 de març de 2006

• El Partit Popular de Catalunya ha presentat una moció en la que reclama la creació d’una subcomissió depenent de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya amb la finalitat de fer un seguiment del Pacte Nacional per l’Educació.
  

El diputat al Parlament i president del PP de Lleida, Jordi Montanya, ha assenyalat que l’esmentada subcomissió, entre altres funcions, hauria de ser l’encarregada d’estudiar les conseqüències que té aquest Pacte Nacional per l’Educació en la futura llei catalana d’educació, així com els possibles canvis normatius a Catalunya arran de l’acord signat.

Tanmateix, el diputat Montanya ha considerat que, al marge de la signatura del Pacte Nacional per l’Educació, la Conselleria hauria de cercar un consens més ampli, que inclogui a la majoria de sindicats que representen al professorat de Catalunya.

En un altre ordre de coses, la moció del PPC també insta al Govern a organitzar unes jornades per tractar la situació actual de l’escola secundària a Catalunya.

DOS ANYS DE GOVERN ZP

Dos anys de govern ZP
Jordi Montanya
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
jordimontanya.blogspot.com


El dimarts, dia 14 de març, es van complir dos anys de la victòria socialista a les eleccions generals que van possibilitar que José Luis Rodríguez Zapatero accedís a la Moncloa i fos investit com a president. Zapatero va ser fidel al seu guió i va parlar d’augment de les llibertats individuals i les importants reformes socials: el matrimoni homosexual, la llei de dependència, la llei d’igualtat i la llei contra la violència de gènere. A més, va posar de manifest la bona marxa de l’economia i va fer esment a un nou tarannà en la vida pública espanyola amb més tolerància, respecte i contenció.

Començant per aquest últim punt, és cert que els socialistes tenen un altre tarannà: han passat de fer una ferotge oposició al Govern a exigir que no hi hagi oposició. Són aquestes coses del “tarannà selectiu” de Rodríguez Zapatero: una actitud deliciosa amb els nacionalistes, sobretot ERC i IU, i una actitud de menyspreu i ignorància respecte els populars o, el que és el mateix, manca de respecte al principal partit de l’oposició.

Es pot dir, realment, que les declaracions de José Blanco titllant els populars de desleales, irresponsables, cobardes, inmorales, vileza, cinismo demagógico, mentirosos, engaño masivo, extrema derecha y radicalidad són una mostra de tolerància, respecte i contenció? Es pot dir que les paraules de la vicepresidenta primera del Govern, Fernández de la Vega, titllant els populars de partit anti-sistema són una mostra de tolerància, respecte i contenció? Es pot dir que les paraules de Diego López-Garrido, titllant Rajoy de boig, són una mostra de tolerància, respecte i contenció?

El que ha canviat radicalment en aquest país és l’estratègia d’aliances pels grans temes d’Estat. Els socialistes saben que només poden continuar governant amb una aliança forta amb els partits d’esquerra i amb els partits nacionalistes i, sobretot, aïllant el Partit Popular. Així les coses, Zapatero ha inaugurat un nou tarannà polític on el principal partit de l’oposició passa a ser de còmplice en els grans temes a enemic. Només així s’entén la nul·la informació en la política antiterrorista o la nul·la voluntat de diàleg en les reformes territorials, o la nul·la voluntad d’acords en les grans lleis de la legislatura, on el PSOE arriba a acords amb els altres partits i el PP es troba amb les lleis pactades per tots. És a dir, hem passat d’un parlem-ne a un o ho agafes o ho rebutges.

Però aquesta manca de tarannà amb el Partit Popular l’ha fet extensiva a tots els ciutadans d’ideologia de centre-dreta no nacionalista que ha provocat que en dos anys, el govern tingués més de quinze grans manifestacions, tres de les quals han estat pel seu secretisme en la política antiterrorista, on està més obsessionat en una hipotètica pau que en la construcció d’un espai ampli de llibertat amb tots els partits democràtics.

Les seves reformes socials han estat també molt parcials. No només el diàleg social es troba pràcticament trencat -el ministre de Treball, Jesús Caldera, ha estat incapaç de signar un sol pacte entre sindicats i patronals-, sinó que la despesa real en política social i política educativa no ha pujat en comparació amb el PIB (gran crítica dels socialistes als governs del Partit Popular) i s’ha empitjorat amb el comportament absolutament negatiu de la inflació. Al matrimoni homosexual han accedit unes 350 parelles en els primers cinc mesos d’entrada en vigor de la normativa i, respecte les altres lleis, de moment estem a l’espera de veure de quina forma s’implementaran, amb una llei de dependència que encara no sabem com es finançarà i una llei d’igualtat que obliga a les empreses a situar als consells d’administració una quota femenina, però que oblida a l’administració de l’Estat o l’autonòmica a respectar aquestes quotes. Només mirant les direccions generals, les secretaries d’Estat, les delegacions del Govern o el propi Govern de la Generalitat, això no es compleix. Si fossin coherents, Zapatero i Maragall haurien de canviar de totes totes els seus governs.

Però si per quelcom passarà a la història el president Zapatero serà pel seu revisionisme. La seva necessitat per les polítiques simbòliques ha fet que oblides els grans temes de país. L’economia va bé, certament, però té signes d’esgotament, amb un dèficit comercial que ens situa a la cua de la OCDE, un augment inflacionari preocupant, així com una caiguda preocupant de la productivitat i la competitivitat que ens ha fet alentir la nostra aproximació al PIB/habitant europeu. Per cert, si la crítica de Zapatero al “model Aznar” era que la seva política econòmica es basava en la demanda interna i en la construcció, ara, més que mai, si la política econòmica es sosté és, precisament, per la demanda interna i la construcció.

I les polítiques simbòliques han significat una política de revisionisme de qüasi tot. Zapatero comet l’error de pensar que tothom, abans d’ell, no sabia fer les coses, o que les polítiques que es van construir abans d’ell estan caducades. Això li ha valgut crítiques aferrissades del seu propi partit, des de Felipe González fins Alfonso Guerra. Aquesta política de revisionisme no només ha reobert el franquisme i el debat sobre víctimes i botxins, sinó que ha reobert la pròpia transició amb unes reformes territorials que no eren demandades socialment i que, al trencar l’esperit de “tots junts” de la transició, ha provocat un enfrontament polític amb els populars, perquè, per primera vegada s’ha volgut deixar de banda al principal partit de l’oposició, un enfrontament territorial, i un enfrontament institucional, entre el poder legislatiu i el Poder Judicial.

ESTABILITAT I ENFORTIMENT ECONOMIC

• L'estabilitat institucional i l'enfortiment econòmic són la base del programa de futur del Partit Popular. Amb aquests dos eixos el PP es vol centrar en els problemes reals dels ciutadans oblidats pels Governs de Zapatero i de Maragall. Si preguntem als ciutadans i ciutadanes del país que ens diguin una sola mesura en política social o econòmica dels governs socialistes tindriem dificultats per recordar-ne només una. Això no significa que n'hi hagi, només faltaria, sinó que les prioritats dels governs, l'agenda dels partits que governen van per un altre camí que les prioritats reals dels ciutadans.

Durant el mandat de Zapatero i Maragall hem canviat l'estabilitat institucional per conflicte institucional. On no hi havia problema, on s'havia assolit el desplegament complet del mapa autonòmic, on haviem aconseguit un procès de descentralització mai vist al món per la seva rapidesa i eficàcia, on nomès quedava la descentralització cap als municipis, autèntics garants del benestar ciutadà, ara hi ha problemes i enfrontament. La manca de diàleg real amb el principal partit de l'oposició, amagant dades com les del finançament pactat entre Mas i Zapatero, o l'arraconament en la reforma estatuària de Catalunya són la prova. En el mandat de Zapatero i Maragall hem vist sorgir els primers avisos d'una fututra crisi econòmica sense que el Govern hagi pres ni un sola mesura important que s'anticipi al que segur viurem com un canvi estructural de model econòmic.Tenim una inflació disparada que ja apunta un diferencial amb Europa de 1,8 punts, sis dècimes per sobre de les dades de fa un any, un dèficit comercial que ens fa estar a la cua mundial, així com l'índex dels preus industrials. La manca de polítiques efectives i innovadores en l'àmbit econòmic fan augmentar el risc a partir d'una crisi econòmica a mig termini.

Per tant, un programa nou ha de tenir clar, que els reptes sòn uns altres. Es l'hora de les persones,no dels territoris. El gran problema d'Espanya i Catalunya no són les reformes institucionals,sinó la manca de polítiques que accelerin i impulsin al nostre desenvolupament humà. I per això cal més diàleg social i més diàleg amb l'oposició. Més diàleg social amb una política antiterrorista que encara desconeixem més enllà de les proclames optmistes que fa el President Zapatero. Per primer cop s'han trencat les bases dels consens terrorista amb un president que es nega a parlar ammb l'oposició, simplement perquè no li agrada el que diu. És això compromís democràtic i sentit d'estat? Ni en els pitjors moments de la guerra d'Iraq el president del Govern va tancar el diàleg amb l'oposició en l'àmbit terrorista.

I aquesta manca de diàleg es veu en el secretisme d'una política antiterrorista que ha passat de ser una política d'Estat amb els governs populars, a una política de partit en l'inici de la legslatura i a una política personalista del President del Govern en l'actualitat, on ell té la informació i la dossifica més pensant en el moment mediàtic que no pas en la gestió d'un conflicte de forma seriosa i rigorosa. La idea ha de ser clara. Si el president ha de seure a dialogar amb ETA, abans ha ahgut de dialogar amb l'oposició i amb les víctimes.

És preocupant que el Pesident del Govern porti amb un secretisme mai vist la política antiterrorista, simplement perquè no confii en l'oposició o perquè no li agrada això de tenir o posició. Com es pot dir "confieu en mi" quan no s'utilitza de forma conscient tota la fortalesa que dóna l'Estat de Dret i els elements de la política antiterrorista que fins ara s'han desplegat? I no deixa de ser preocupant, que el presient Zapatero pensi que tothom que no pensi com ell està manipulat. Què vol dir, que les víctimes estan manipulades per una opció política? Aquesta afirmació tanca dintre seu un menyspreu per la capacitat intel.lectual i la maduresa d'un col.lectiu que ho ha demostrat massa vegades.

Tanmateix, no deixa de ser lamentable que es diguin frases com "el PP prefiere que no haya paz mientras govierne Zapatero" o que es recordi l'ús polític qe fan els populars de la política antiterrorsta, quan ningú recorda ja l'ús polític i electoral que van fer els socialistes després dels atemptats de l'onze de març de 2004, utilitzant fins i tot la jornada de reflexió electoral.

I tot això ho fan i hodiuen els que preusmeixen de demòcrates, que no són altres que els que van apartar voluntariament del PP dels pactes de l'Estat, aplicant la política anunciada al Pacte del Tinell. Els que amaguen la informació de la política antiterrorista, i els que, a més a més, li diuen al PP que no pot fer oposició i que per lleialtat ha de baixar el cap i callar. Aquesta és la peculiar manera d'entendre la democràcia dels que s'anomenen progressistes. Vergonyós.