L'ESTATUT AMB MENYS CONSENS

Jordi Montanya
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
Jordimontanya.blogspot.com


La Comissió Constitucional del Congrés ha aprovat finalment la proposta de nou Estatut pactada entre socialistes i convergents i no la que va aprovar el Parlament de Catalunya. L’aprovació d’aquest Estatut obre molts interrogants i de cara als ciutadans de Catalunya, les preguntes a les que hem de donar resposta són si avui Catalunya està millor governada que ara fa tres anys, si s’ha donat resposta als problemes i reptes que tenen els ciutadans catalans i la societat catalana, si tenim en el dia d’avui amb el pacte estatutari una reducció de la tensió política i territorial i si es troba Catalunya més cohesionada social i políticament.

Malgrat el pacte estatutari entre les principals forces polítiques de Catalunya, després de dos anys i mig de Govern tripartit, no podem contestar afirmativament a cap de les preguntes anteriors. Primer, perquè s’ha produït la paradoxa que la redacció del nou Estatut s’ha convertit en l’objectiu polític de la legislatura, per una banda, i, per una altra, en l’objectiu tàctic de cada partit per separat. És a dir, l’Estatut ha esdevingut una finalitat política en sí mateixa, convertint-se en l’objectiu polític de la legislatura, i alhora, ha esdevingut un objectiu pels interessos partidistes de cadascuna de les organitzacions polítiques que han jugat amb un tacticisme propi i sense pensar en l’interès general.

No cal dir que, com van reconèixer el propi Jordi Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida, l’objectiu primer de l’Estatut era assolir un sostre que no pogués ser assumible pel Govern del Partit Popular. Efectivament les primeres redaccions del text estatutari incloïen pressupostos impossibles de signar pel Partit Popular, iniciant així un arraconament polític, ja explicitat al Pacte del Tinell, amb els objectius tàctics partidistes de tots contra el PP.

Més endavant aquest tots contra el PP va esdevenir un tots contra tots. Efectivament, si mirem l’actual conjuntura política de Catalunya podrem apreciar com el debat estatutari ha aconseguit una cosa que semblava difícil d’aconseguir i que paradoxalment ha fet que un projecte que necessitava del màxim consens entre totes les forces polítiques de Catalunya i, per tant, que s’havia de projectar com una política d’Estat, ha esdevingut el protagonista d’un dels episodis de major tensió política partidista de la nostra història democràtica.

Aquesta tensió s’ha viscut molt especialment al sí del tripartit. El govern tripartit ha oblidat aspectes fonamentals de la governabilitat de Catalunya, com es posa de manifest en molts àmbits de les polítiques públiques. En l’àmbit de l’economia els agents socials demanen al Govern que comenci a governar, fins ara no hem encetat polítiques educatives amb un pacte per l’educació que s’ha signat en el darrer moment, o en d’altres àmbits com la crisi del Carmel, on es posa de manifest la manca d’una política clara en el sí del tripartit i, el que és pitjor, de coordinació de les polítiques, com es demostra en les baralles entre Departaments en la redacció de lleis, descoordinació entre una mateixa política dividida en diversos Departaments, i en la manca de lideratge del president de la Generalitat que es troba lligat pels seus socis parlamentaris i pel seu propi partit.

Però aquesta tensió ha arribat a nivells de màxims amb la crisi entre el PSOE i el PSC, i entre aquests i ERC. No només hem arribat a l’absurd que Esquerra es mantingui al si del govern malgrat mantenir profundes discrepàncies amb la que és, juntament amb la Constitució, la principal norma reguladora de Catalunya, sinó que a més tenim una aposta clara dels socialistes a nivell de tot l’Estat per desempallegar-se de l’ombra d’ERC, encara que això sigui a costa del Govern de la Generalitat de Catalunya. Zapatero ha vist clarament que havia de decidir entre el Govern de Catalunya o el Govern de l’Estat i ha decidit. Les tensions que ha provocat en el si del tripartit han abocat en el fet que el conseller Carretero culpés al president Zapatero del “desastre” de l’Estatut titllant-lo “d’espanyolista demagog”. Casualment les mateixes acusacions que tant agraden fer als socialistes de forma vetllada als populars.

I tot això ha succeït, efectivament, sense el concurs del Partit Popular. El joc d’interessos ocults, de lluites per la fotografia, de tàctiques partidistes, i de manca de govern i excés de desgovern ha provocat la sensació entre la ciutadania d’un augment de la tensió política i una manca de resolució dels seus problemes quotidians.

I amb tot plegat hem arribat en el moment de l’aprovació de l’Estatut. Una aprovació que no comptarà amb els vots del Partit Popular -principal partit de l’oposició representant de prop de 10 milions de ciutadans- perquè mai se l’ha volgut escoltar, i que tampoc compta, almenys per ara. amb el recolzament d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per tant, ja no és el 90 per cent de la cambra catalana, sinó el 70 per cent, i el rebuig del tercer i el quart partit de Catalunya.

I al Congrés dels Diputats s’escenificarà aquesta ruptura per la manca de voluntat de diàleg amb el principal partit de l’oposició que, fins i tot, encara està esperant l’explicació del nou model de finançament autonòmic, per comprovar que sigui generalitzable, i per les tensions creades per la manca de voluntat de consens real en el si dels partits nacionalistes de Catalunya i del tripartit. I així les coses, l’Estatut comptarà, previsiblement amb 190 vots a favor i 160 vots en contra. És a dir, haurem passat de l’ampli consens de l’Estatut de 1979, al 90 per cent de la proposta del Parlament de Catalunya, al 70 per cent de la proposta Mas-ZP, i, finalment, al 54 per cent de la proposta al Congrés dels Diputats. Tot plegat farà que aquest Estatut sigui el de menys consens de tota la història de la nostra democràcia.