DOS ANYS DE GOVERN ZP

Dos anys de govern ZP
Jordi Montanya
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
jordimontanya.blogspot.com


El dimarts, dia 14 de març, es van complir dos anys de la victòria socialista a les eleccions generals que van possibilitar que José Luis Rodríguez Zapatero accedís a la Moncloa i fos investit com a president. Zapatero va ser fidel al seu guió i va parlar d’augment de les llibertats individuals i les importants reformes socials: el matrimoni homosexual, la llei de dependència, la llei d’igualtat i la llei contra la violència de gènere. A més, va posar de manifest la bona marxa de l’economia i va fer esment a un nou tarannà en la vida pública espanyola amb més tolerància, respecte i contenció.

Començant per aquest últim punt, és cert que els socialistes tenen un altre tarannà: han passat de fer una ferotge oposició al Govern a exigir que no hi hagi oposició. Són aquestes coses del “tarannà selectiu” de Rodríguez Zapatero: una actitud deliciosa amb els nacionalistes, sobretot ERC i IU, i una actitud de menyspreu i ignorància respecte els populars o, el que és el mateix, manca de respecte al principal partit de l’oposició.

Es pot dir, realment, que les declaracions de José Blanco titllant els populars de desleales, irresponsables, cobardes, inmorales, vileza, cinismo demagógico, mentirosos, engaño masivo, extrema derecha y radicalidad són una mostra de tolerància, respecte i contenció? Es pot dir que les paraules de la vicepresidenta primera del Govern, Fernández de la Vega, titllant els populars de partit anti-sistema són una mostra de tolerància, respecte i contenció? Es pot dir que les paraules de Diego López-Garrido, titllant Rajoy de boig, són una mostra de tolerància, respecte i contenció?

El que ha canviat radicalment en aquest país és l’estratègia d’aliances pels grans temes d’Estat. Els socialistes saben que només poden continuar governant amb una aliança forta amb els partits d’esquerra i amb els partits nacionalistes i, sobretot, aïllant el Partit Popular. Així les coses, Zapatero ha inaugurat un nou tarannà polític on el principal partit de l’oposició passa a ser de còmplice en els grans temes a enemic. Només així s’entén la nul·la informació en la política antiterrorista o la nul·la voluntat de diàleg en les reformes territorials, o la nul·la voluntad d’acords en les grans lleis de la legislatura, on el PSOE arriba a acords amb els altres partits i el PP es troba amb les lleis pactades per tots. És a dir, hem passat d’un parlem-ne a un o ho agafes o ho rebutges.

Però aquesta manca de tarannà amb el Partit Popular l’ha fet extensiva a tots els ciutadans d’ideologia de centre-dreta no nacionalista que ha provocat que en dos anys, el govern tingués més de quinze grans manifestacions, tres de les quals han estat pel seu secretisme en la política antiterrorista, on està més obsessionat en una hipotètica pau que en la construcció d’un espai ampli de llibertat amb tots els partits democràtics.

Les seves reformes socials han estat també molt parcials. No només el diàleg social es troba pràcticament trencat -el ministre de Treball, Jesús Caldera, ha estat incapaç de signar un sol pacte entre sindicats i patronals-, sinó que la despesa real en política social i política educativa no ha pujat en comparació amb el PIB (gran crítica dels socialistes als governs del Partit Popular) i s’ha empitjorat amb el comportament absolutament negatiu de la inflació. Al matrimoni homosexual han accedit unes 350 parelles en els primers cinc mesos d’entrada en vigor de la normativa i, respecte les altres lleis, de moment estem a l’espera de veure de quina forma s’implementaran, amb una llei de dependència que encara no sabem com es finançarà i una llei d’igualtat que obliga a les empreses a situar als consells d’administració una quota femenina, però que oblida a l’administració de l’Estat o l’autonòmica a respectar aquestes quotes. Només mirant les direccions generals, les secretaries d’Estat, les delegacions del Govern o el propi Govern de la Generalitat, això no es compleix. Si fossin coherents, Zapatero i Maragall haurien de canviar de totes totes els seus governs.

Però si per quelcom passarà a la història el president Zapatero serà pel seu revisionisme. La seva necessitat per les polítiques simbòliques ha fet que oblides els grans temes de país. L’economia va bé, certament, però té signes d’esgotament, amb un dèficit comercial que ens situa a la cua de la OCDE, un augment inflacionari preocupant, així com una caiguda preocupant de la productivitat i la competitivitat que ens ha fet alentir la nostra aproximació al PIB/habitant europeu. Per cert, si la crítica de Zapatero al “model Aznar” era que la seva política econòmica es basava en la demanda interna i en la construcció, ara, més que mai, si la política econòmica es sosté és, precisament, per la demanda interna i la construcció.

I les polítiques simbòliques han significat una política de revisionisme de qüasi tot. Zapatero comet l’error de pensar que tothom, abans d’ell, no sabia fer les coses, o que les polítiques que es van construir abans d’ell estan caducades. Això li ha valgut crítiques aferrissades del seu propi partit, des de Felipe González fins Alfonso Guerra. Aquesta política de revisionisme no només ha reobert el franquisme i el debat sobre víctimes i botxins, sinó que ha reobert la pròpia transició amb unes reformes territorials que no eren demandades socialment i que, al trencar l’esperit de “tots junts” de la transició, ha provocat un enfrontament polític amb els populars, perquè, per primera vegada s’ha volgut deixar de banda al principal partit de l’oposició, un enfrontament territorial, i un enfrontament institucional, entre el poder legislatiu i el Poder Judicial.