ESTABILITAT I ENFORTIMENT ECONOMIC

• L'estabilitat institucional i l'enfortiment econòmic són la base del programa de futur del Partit Popular. Amb aquests dos eixos el PP es vol centrar en els problemes reals dels ciutadans oblidats pels Governs de Zapatero i de Maragall. Si preguntem als ciutadans i ciutadanes del país que ens diguin una sola mesura en política social o econòmica dels governs socialistes tindriem dificultats per recordar-ne només una. Això no significa que n'hi hagi, només faltaria, sinó que les prioritats dels governs, l'agenda dels partits que governen van per un altre camí que les prioritats reals dels ciutadans.

Durant el mandat de Zapatero i Maragall hem canviat l'estabilitat institucional per conflicte institucional. On no hi havia problema, on s'havia assolit el desplegament complet del mapa autonòmic, on haviem aconseguit un procès de descentralització mai vist al món per la seva rapidesa i eficàcia, on nomès quedava la descentralització cap als municipis, autèntics garants del benestar ciutadà, ara hi ha problemes i enfrontament. La manca de diàleg real amb el principal partit de l'oposició, amagant dades com les del finançament pactat entre Mas i Zapatero, o l'arraconament en la reforma estatuària de Catalunya són la prova. En el mandat de Zapatero i Maragall hem vist sorgir els primers avisos d'una fututra crisi econòmica sense que el Govern hagi pres ni un sola mesura important que s'anticipi al que segur viurem com un canvi estructural de model econòmic.Tenim una inflació disparada que ja apunta un diferencial amb Europa de 1,8 punts, sis dècimes per sobre de les dades de fa un any, un dèficit comercial que ens fa estar a la cua mundial, així com l'índex dels preus industrials. La manca de polítiques efectives i innovadores en l'àmbit econòmic fan augmentar el risc a partir d'una crisi econòmica a mig termini.

Per tant, un programa nou ha de tenir clar, que els reptes sòn uns altres. Es l'hora de les persones,no dels territoris. El gran problema d'Espanya i Catalunya no són les reformes institucionals,sinó la manca de polítiques que accelerin i impulsin al nostre desenvolupament humà. I per això cal més diàleg social i més diàleg amb l'oposició. Més diàleg social amb una política antiterrorista que encara desconeixem més enllà de les proclames optmistes que fa el President Zapatero. Per primer cop s'han trencat les bases dels consens terrorista amb un president que es nega a parlar ammb l'oposició, simplement perquè no li agrada el que diu. És això compromís democràtic i sentit d'estat? Ni en els pitjors moments de la guerra d'Iraq el president del Govern va tancar el diàleg amb l'oposició en l'àmbit terrorista.

I aquesta manca de diàleg es veu en el secretisme d'una política antiterrorista que ha passat de ser una política d'Estat amb els governs populars, a una política de partit en l'inici de la legslatura i a una política personalista del President del Govern en l'actualitat, on ell té la informació i la dossifica més pensant en el moment mediàtic que no pas en la gestió d'un conflicte de forma seriosa i rigorosa. La idea ha de ser clara. Si el president ha de seure a dialogar amb ETA, abans ha ahgut de dialogar amb l'oposició i amb les víctimes.

És preocupant que el Pesident del Govern porti amb un secretisme mai vist la política antiterrorista, simplement perquè no confii en l'oposició o perquè no li agrada això de tenir o posició. Com es pot dir "confieu en mi" quan no s'utilitza de forma conscient tota la fortalesa que dóna l'Estat de Dret i els elements de la política antiterrorista que fins ara s'han desplegat? I no deixa de ser preocupant, que el presient Zapatero pensi que tothom que no pensi com ell està manipulat. Què vol dir, que les víctimes estan manipulades per una opció política? Aquesta afirmació tanca dintre seu un menyspreu per la capacitat intel.lectual i la maduresa d'un col.lectiu que ho ha demostrat massa vegades.

Tanmateix, no deixa de ser lamentable que es diguin frases com "el PP prefiere que no haya paz mientras govierne Zapatero" o que es recordi l'ús polític qe fan els populars de la política antiterrorsta, quan ningú recorda ja l'ús polític i electoral que van fer els socialistes després dels atemptats de l'onze de març de 2004, utilitzant fins i tot la jornada de reflexió electoral.

I tot això ho fan i hodiuen els que preusmeixen de demòcrates, que no són altres que els que van apartar voluntariament del PP dels pactes de l'Estat, aplicant la política anunciada al Pacte del Tinell. Els que amaguen la informació de la política antiterrorista, i els que, a més a més, li diuen al PP que no pot fer oposició i que per lleialtat ha de baixar el cap i callar. Aquesta és la peculiar manera d'entendre la democràcia dels que s'anomenen progressistes. Vergonyós.