INTERVENCIO AL PLE DEL PARLAMENT DE CATALUNYA EL 4 DE JUNY DE 2008

Moció
subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre la situació de la justícia
(tram. 302-00106/08)

...[... ] que ha motivat la presentació d’aquesta moció, que hi ha uns pressupòsits
bàsics sobre els quals podem parlar de justícia. Per tant, ens hi referirem de manera
global, per entrar després, punt per punt, a les parts diferents de la nostra moció, que
creiem, en definitiva, que aporta una visió global de la problemàtica que afecta aquest
àmbit, l’àmbit de l’Administració de justícia i que va motivar que presentéssim
aquesta moció, amb la voluntat que s’arribés a un acord i a un consens, i que
pogués ser votada per la resta de formacions polítiques, perquè creiem que, en
definitiva, que el que fa és reflectir de manera objectiva una sèrie de qüestions molt
objectivades, objectivades no tan sols per l’informe del Consejo General del Poder
Judicial, sinó per l’informe que dies posteriors va emetre o va presentar la presidenta
del Tribunal Superior de Justícia, la magistrada senyora Alegret. I, per tant, estem
parlant de qüestions, ho repeteixo, que estan objectivades i són situacions que a dia
d’avui, patim amb major o amb menor grau tots els ciutadans d’aquest país.
Tenim clar que l’Administració de justícia és un poder de l’Estat, que emana de la
Constitució versus article 1.1 del text legal i de l’article 24.1 pel que fa a la tutela
judicial efectiva, amb un especial o especialíssim emparament. Per tant, és
susceptible de recurs al Tribunal Constitucional d’empara. Que és un servei públic,
també, que garanteix l’Administració de justícia i que, com dèiem a la passada
interpel·lació, funciona millor que pitjor. Per tant, en cap cas nosaltres varem fer un
posicionament..., o vam voler presentar una situació de l’Administració de justícia
catastròfica i extremadament crítica o exageradament crítica amb la gestió que des de
la Generalitat de Catalunya es pot fer versus l’Administració de justícia.
Però sí que és cert, doncs, que hi ha uns imputs negatius i
preocupants, que ens han de fer especialment amatents i que són els que es
reflecteixen als diferents punts concrets de la moció que avui presentem. A més a més,
els presentem alfabèticament numerats, per treure jerarquia a el que faria una
presentació numèrica, perquè creiem que tots ells són prou importants i tots ells són
prou preocupants perquè puguin ser debatuts i puguin ser, jo crec sincerament,
aprovats de manera unànime per aquesta cambra, tot i que les notícies que tenim en
aquests moments, sembla que això no serà possible.
Els imputs negatius, la lentitud. Això produeix i provoca que es «quebranti» un dels
principis bàsics de l’Administració de justícia, perquè fa que aleshores no tothom sigui
igual davant de l’Administració de justícia, no tothom té la capacitat de suportar
econòmicament i emocionalment un plet de tres, quatre, cinc, sis, vuit o inclús deu
anys, que una persona o una empresa econòmicament potent, que és un problema
puntual que té, o un més dels que es tenen dins del tràfic mercantil. I, per tant, ho
repeteixo, «quebranta» això el principi d’igualtat de l’Administració de justícia, el
principi d’igualtat de parts de l’Administració de justícia. També la insuficiència de
mitjans humans i materials. I l’ imput més preocupant, que és la possibilitat a curt i
mitjà termini d’un veritable col·lapse als nostres jutjats, als jutjats de Catalunya, un 73
per cent dels quals pateix de sobrecàrrega, segons la memòria del Tribunal Superior
de Justícia.
Motiu aquest que fa que nosaltres haguem presentat aquesta moció, ho repetim,
sobre recursos materials en el seu punt primer. Sobre l’adopció d’importants mesures,
perquè s’ha de fer un important esforç pel que fa als mitjans materials, molt
especialment pel que fa als actes de comunicació entre òrgans judicials, digui’s
exhorts, digui’s altres actes de comunicació judicial, que són uns dels problemes que
més endarrereixen i més estan col·lapsant l’Administració de justícia. I també sobre
els recursos humans al servei de l’Administració de justícia per a exigir al Govern de
l’Estat que de manera immediata i urgent procedeixi a adoptar les mesures
necessàries per tal de cobrir amb personal titular els diferents jutjats que es troben
actualment vacants a Catalunya. Juntament amb el problema de la mobilitat, que
també lamentablement patim en aquest país.
En la segona intervenció ja farem el posicionament pel que fa a les diferents esmenes
que s’han presentat.
Gràcies, senyor president.

Per part del nostre grup parlamentari acceptaríem les esmenes
número 1, 2, 5 i 6 del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, i la número 3 que
han presentat conjuntament els grups que donen suport al Govern.
Molt breument i si se’m permet dir pel que fa al tema del català, dos comentaris molt
breus. Nosaltres demanem a la nostra moció que s’adoptin les mesures escaients per
tal d’impulsar i normalitzar el seu ús, res més que això –res més que això.
Per què ho diem? Doncs perquè hi ha hagut un descens important des del 2004, 20,6
de resolucions judicials en català, al 2007, a un 16,8. I per aquest
motiu no podem acceptar la seva esmena quan parla de prosseguir amb les mesures
impulsades per la conselleria, perquè aquestes mesures s’han demostrat insuficients
o negatives, si més no pel seu resultat.
Pel que fa a l’esmena presentada amb aquesta mateixa qüestió pel Grup Mixt, no la
podem acceptar de cap de les maneres, i això no són ni girs cap aquí ni cap allà, això
és la realitat amb la que vivim.
Vostès demanen a la seva esmena que s’ha de garantir el dret dels justiciables a
utilitzar tant el català com el castellà en l’àmbit de l’Administració de justícia i per a
nosaltres està absolutament garantit, en tant que són llengües cooficials a Catalunya,
el català i el castellà.
I també, si em permet, dins de la vessant exclusivament de la meva pràctica jurídica
de més de vint anys d’advocat amb exercici, no he tingut mai el més mínim problema,
ni als jutjats de Tremp, ni als de Vielha, ni als de la Seu d’Urgell, on allí el món rural a
vegades el justiciable té veritables problemes per enraonar en castellà i els jutges o
els operadors jurídics, advocats, procuradors fan l’esforç que convé perquè no hi hagi
cap tipus de problemes i per a nosaltres no n’hi ha. I com que no n’hi ha, el que diem
és simplement que s’adoptin les mesures necessàries per imposar i
normalitzar el seu ús. No fem un problema allí on no n’hi ha, el problema és anècdota,
i quan és anècdota se’n parla, però no se’n parla quan hi ha un milió dues-centes «i
pico» mil resolucions judicials amb aquest país i no hi ha aquest tipus de problema.
També pel que fa a les esmenes que hem incorporat o que hem donat..., que hem
manifestat que acceptàvem per part de Convergència i Unió, creiem formalment que
enriqueixen el text de la moció.
I també pel que fa a la resta de grups parlamentaris agrair també el to de les seves
intervencions, tot i que lògicament no podíem admetre les esmenes
referents al desenvolupament de l’Estatut. Per cert, senyor Estradé, no miri cap aquí,
ha de mirar cap allà. Perquè l’Estatut del 30 de setembre,
que nosaltres –el meu grup parlamentari– vam votar que no, per les raons
sobradament conegudes, no se’l carregui aquest grup parlamentari al Congrés dels
Diputats. Per tant, deixi de mirar cap allà i
comenci a mirar cap aquí, cap als grups que donen suport al Govern, amb les quals
vostè hi forma part.
També dir i posar de manifest, i amb això acabem, que creiem que és imprudent aferrissar-se en el desplegament estatutari en matèria de justícia sense
saber com es pronunciarà el Tribunal Constitucional. I ho diem sense entrar amb
valoracions polítiques, no solament el nostre grup parlamentari –el nostre partit– ha
presentat recurs, sinó que l’han presentat també el Defensor del Pueblo i altres
comunitats autònomes. I ho diem a efectes pràctics, simplement per
qüestions de pràctica i conveniència dels operadors...



Moció
subsegüent a la interpel.lació al Govern sobre el foment i la conservació
del patrimoni cultural (tram. 302-00107/08)

Bé, des de l' inici de la
controvèrsia, des del meu grup parlamentari i des del Partit Popular de Lleida, hem
tingut un posicionament molt clar i definit i sense escletxes.
Nosaltres, en primer lloc, hem manifestat sempre que lo primordial és la unitat de la
col·lecció, creada des de fa més de cent anys pel bisbe Messeguer.
Segon. Per obrir les vies de negociació i diàleg que siguin suficients, a fi i efecte
d'arribar a un acord transaccional, satisfactori pel que fa a la diòcesi de Lleida i a la
diòcesi de Barbastre i Monsó.
Tres. Per evitar al màxim obrir ferides amb els nostres veïns,
històricament agermanats amb les comarques de Lleida, de la Franja i, en aquest cas
en concret, especialment, pel que fa a Barbastre i Monsó.
Ara bé, no podem obviar que aquest és un litigi que s'inicia durant els anys noranta,
que estem a l'any 2008 i que la ineptitud, ineficàcia i la manca de transparència de les
administracions implicades no ha fet possible que a dates d'avui hi hagi hagut un
acord transaccional. I únicament i exclusivament el seny dels ciutadans de Lleida i el
seny dels ciutadans de la Franja –de Barbastre i de Monsó– han fet possible que les
coses no vagin més enllà i que la ineptitud quedi reduïda a les administracions que
intervenen en aquest litigi.
Dit això, nosaltres creiem –i ho hem defensat des de l' inici del litigi– que la via judicial,
que la via judicial ordinària era una bona solució; donat i derivat dels antecedents que
hem posat a la taula.
Escoltin, portem des del 90 amb aquest litigi; estem al 2008. No hi ha solució, no
s'entreveu solució i, quan hi ha hagut alguna solució, aquesta ha estat altament
preocupant per als interessos de la unitat de les peces del museu i no cal referir-nos a
les cartes i als acords entre l'expresident de la Generalitat i el president del Govern
aragonès.
Per tant, atesa la situació actual, des del meu grup parlamentari, donem total suport a
la via judicial ordinària endegada pels Amics del Museu i vagi..., des d'aquí aprofitem
per felicitar-los per la seva valentia i per haver pres aquesta iniciativa i també a la
plataforma cívica per a la unitat del museu que agrupa catorze entitats i associacions
de Lleida i de Fraga que han anunciat que també se sumaran en aquesta iniciativa.
I tampoc entenem per quin motiu ha de fer aquesta mena de pànic
el fet d'anar a la via jurisdiccional ordinària. Si, quan hi ha un problema que no es
resol amistosament o hi ha incapacitat de solucionar-lo amistosament, escoltin, per
això estan els jutjats, per resoldre. I hi haurà una sentència que serà d'obligat i
d'imperatiu compliment per ambdues parts i que a uns, forçosament, satisfarà més i a
uns altres, menys.
Ara bé, les administracions implicades
Fitxer 31
...curiosament totes elles del mateix color polític, estan sent incapaces d’arribar a una
solució de consens, a una solució transaccionada. A més a més, sembla que sigui
últimament que hi hagi una sèrie de paraules tabú en seu parlamentària. No es pot
parlar de crisi, no es pot parlar de transvasaments i ara sembla ser que no es pot
parlar de la via judicial per resoldre un litigi que enfronta dues diòcesis i que, per tant,
considerem escaient buscar aquesta solució. A més a més, si algú s’ha llegit o ha
tingut cura de llegir el suplico de la demanda que han presentat els amics del museu,
l’únic que demanen és que es declari la titularitat d’aquests béns en base a la
usucapió, o sigui, la possessió pacífica i continuada durant més de cent anys. No
demana absolutament res més. I, per tant, no entenem per què ha de fer tant
respecte o tant pànic o que sigui tabú o hagi de ser tabú poder utilitzar la via
jurisdiccional ordinària. I no ens val que el conseller ens digui que els acords de
l’Església no el vinculen. És que, escolti’m, els acords de l’Església vinculen a nivell
intern l’Església, però a partir del concordat dels acords concordatoris de l’any 79,
l’Església està sotmesa a les normes jurídiques i, per tant, a les resolucions judicials
tant estatals com autonòmiques, atenent una excepció pel que fa al règim tributari i al
règim fiscal. Però lògicament no concedeixen –ho repeteixo– a partir dels acords
concordatoris del 79...
A l’Església cap tractament diferent.
Per tant, i pel que hem exposat, nosaltres donarem suport a la moció i donarem
suport a aquest acord transaccional que s’ha assolit per quasi tota la resta de
formacions parlamentàries.

INTERVENCÍO DEL PLE AL PARLAMENT DEL 21 DE MAIG DE 2008

Interpel·lació
al Govern sobre la situació de la justícia (tram. 300-00125/08)

Nosaltres creiem obligada la formulació d’aquesta interpel·lació per a
debatre envers de l’àmbit de la justícia, la situació de la justícia, que no passa
precisament per un dels seus millors moments, per tres motius molt concrets.
Un, perquè efectivament és de rabiosa actualitat: s’acaba d’elaborar o s’acaba de
presentar l’informe de la Secció d’Organització i Gestió del Servei d’Inspecció del
Consell General del Poder Judicial. Al cap de dos dies es va presentar també la
memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que la va presentar la seva
presidenta, la magistrada Maria Eugènia Alegret. I també, per què no dir-ho?, arran de
les notícies que últimament apareixen a diferents mitjans de comunicació en relació
amb un possible funcionament deficient de l’Administració de justícia; el ressò als
mitjans de comunicació està sent important, i per tant creiem, doncs, que és el
moment de parlar en seu parlamentària de la situació o de l’àmbit de l’Administració
de justícia a Catalunya.
En cap cas, honorable consellera, des de la nostra òptica, creiem que es pot parlar o
que cal parlar d’una situació crítica o catastrofista. Res més lluny. Això
ja ho diem d’antuvi. Hi ha una situació delicada, hi ha problemes concrets o molt
concrets, però s’ha d’estar amatent perquè la patologia que avui en dia pateix
l’Administració de justícia, la qual creiem que té remei, no passi a ser una patologia
terminal.
I el cert és que la immensa majoria dels ciutadans comparteixen l’opinió que
l’Administració de justícia no funciona bé. Així ho reflecteixen els diferents
baròmetres, les diferents enquestes; els baròmetres de l’advocacia, les enquestes del
CIS, les del mateix Consejo General del Poder Judicial coincideixen en un diagnòstic
que comença a ser preocupant: hi ha un sentiment majoritari de la població o una
percepció majoritària de la població, del justiciable, que l’Administració de justícia no
funciona o no funciona bé com hauria de funcionar.
També des del nostre posicionament, des de la nostra postura, reconeixem que això
no és fàcil –que això no és fàcil. A l’Administració de justícia, en la quasi totalitat
d’expedients judicials que es resolen, hi ha confrontació de parts. I per tant,
difícilment les dos parts queden satisfetes del funcionament de l’Administració de
justícia. I es dóna a totes les jurisdiccions: hi ha una confrontació en major o menor
grau depenent de quina parlem. On es dóna amb més amplitud és a la jurisdicció civil,
però també es dóna a la jurisdicció social, es dóna també al contenciós administratiu i
en ocasions també es dóna a la jurisdicció penal, quan hi ha intervenció d’acusació
particular. I lògicament, entenem que la percepció del ciutadà és difícilment
objectivable quan hi ha dos parts confrontades i a una de les dos no se li acaba
donant la raó o no se li acaba donant la raó que creia tindre.
Però el cert és que hi ha problemes dins de l’Administració de justícia i
problemes al marge de les percepcions subjectives dels ciutadans. Creiem,
honestament, que estan perfectament objectivats; objectivats arran dels informes que
hem posat de manifest: tant el del Consell General del Poder Judicial, com la memòria
del mateix Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Des del nostre grup parlamentari hem advocat en reiterades ocasions..., a on creiem
que des de la Generalitat de Catalunya es pot fer un esforç superior al que s’està fent
per millorar-ne el funcionament. Posicionament que nosaltres sempre hem cregut que
coincideix plenament amb els interessos dels ciutadans i amb un reforçament de les
seves garanties.
Hi ha quatre punts molt concrets, consellera, que crec que a més hi ha d’haver una
coincidència generalitzada per part de la resta de formacions polítiques.
Una és la necessària i imperiosa millor formació dels operadors jurídics i millor
formació continuada d’aquests, tot i els esforços importants que en aquest cas concret
assumeixen els col.legis d’advocats.
També hi ha una necessitat imperiosa que és incrementar el nombre de jutges. Hi ha
unes ràtios que ho posen de manifest, que també, ho repeteixo, són absolutament
objectives. A Alemanya hi ha vint-i-quatre jutges per cada cent mil habitants –i ara
se’m dirà: «És que estem parlant d’Alemanya...»; no. A Grècia que crec
que ja ens hi podem més o menys comparar, hi ha dinou jutges per cada cent mil
habitants. Però és que resulta que a Portugal hi ha dotze jutges, honorable consellera,
per cada cent mil habitants. A Espanya, a l’Estat espanyol, i aquesta mitjana és
equiparable a Catalunya, hi ha 9,4 jutges per cada cent mil habitants.
Aquesta és una dada que, simplement, aplicant el dret comparat, és absolutament
insuficient per donar resposta al justiciable i per donar resposta als problemes que
pateix avui en dia l’Administració de Justícia, i un dels més greus, el col·lapse dels
jutjats. A Catalunya, l’any passat, i ens fem ressò de la memòria, del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, es van resoldre prop de 1.230.000 resolucions
judicials. Amb aquestes ràtios no podem donar resposta i no
es dóna resposta a les necessitats dels ciutadans. Es creu –i amb dades també, ho
repeteixo, objectives– que a Catalunya falta un mínim de vuitanta-vuit magistrats per
donar un servei acurat i per donar un servei àgil, o més àgil, si més no, a la situació
actual de l’Administració de justícia.
En tercer lloc, s’ha de fer un veritable esforç pel que fa a la completa informatització
dels òrgans judicials. Un dels problemes més greus, ho repeteixo, de l’Administració
de justícia és l’alentiment en la resolució dels expedients, però que és donat,
majoritàriament, pels actes de comunicació judicial. Un dels problemes més greus que
es pateix són els actes de comunicació judicial, els exhorts, expedients, milers i milers
d’expedients que queden paralitzats mesos i mesos per falta d’una adequada
informatització, especialment dels jutjats de pau.
Aquest és un problema que viuen els ciutadans, que viuen els justiciables i que viuen
els actors jurídics a diari, i en el qual, honorable consellera, la Generalitat de
Catalunya té plena competència per mirar de resoldre aquesta qüestió; lligada,
lògicament, amb una major dotació econòmica. Nosaltres creiem que hi ha uns
pressupostos insuficients pel que és la població avui en dia de Catalunya..., i el
pressupost del Departament de Justícia. La famosa cunya dels 6 milions ha quedat
molt enrere, però ha quedat enrere en un curt espai de temps, i no s’ha adequat els
mitjans amb caire proporcional a l’augment de població. I això avui en dia ho estem
patint. I per això a l’ inici de la nostra intervenció dèiem: «No parlarem en cap cas de
situació caòtica, perquè no hi és. No parlarem d’un mal o deficient funcionament de la
justícia, perquè no hi és. Però sí que hi comença a haver uns inputs preocupants que
poden fer que, a molt curt termini tinguem els jutjats de Catalunya absolutament col·lapsats.»
Quatre punts, ho repeteixo, que creiem que són uns mínims indispensables per assolir
una justícia moderna tecnològicament i amb més eficàcia i menys burocràcia. Hi ha
l’exemple clar, honorable consellera, d’una administració que m’atreveixo a dir que és
modèlica, que és l’Agència Tributària. Escolti’m, si ja ens fan fins i tot la declaració de
renda, que ens l’envien als nostres domicilis. Escolti, si aquesta Administració, que,
efectivament, és recaptatòria, és capaç de donar aquest servei a l’administrat, per què
no fem un esforç a l’Administració de justícia per garantir un dret fonamental de tots
els ciutadans? Que aquí hi ha tendència a confondre Administració de justícia amb
jutges, Administració de justícia amb advocats. Escolti, no; és que l’Administració de
justícia és de tots els ciutadans i per a tots els ciutadans.
Per tant, en la segona part de la nostra intervenció continuarem, perquè veig que estic
esgotant el temps, però entenem, honorable...
...consellera, que s’ha de fer un veritable esforç en aquests quatre punts molt concrets
que hem posat damunt de la taula, i defugint un discurs catastrofista i defugint de fer
foc allí on, de moment, només hi ha brases.

Miri, honorable consellera, a la nostra intervenció ja hem posat
de manifest, en primer lloc, que creiem que no hi ha una situació alarmant del
funcionament de l'Administració de justícia. Això ho hem dit ab initio, només començar
la nostra intervenció.
Ara bé, també hem posat de manifest que sí que és cert que hi ha una sèrie d'inputs
que ens han de preocupar, és clar, perquè vostè m'ha parlat de proporció d'increment
de personal de l'Administració de justícia en relació amb l' increment de població, però
s'ha deixat una dada bàsica: l' increment de nombres judicials. Consellera, es pledeja
molt més avui que fa deu anys, i això és així, i això no ho podem obviar. I, per tant,
aquí hi ha un problema.
Vostè ha donat dades concretes, que jo en la meva primera intervenció n'he donat
alguna, però no he volgut centrar-me en els tants per cents de col·lapse, en els tants
per cents de sentències pendents de resoldre, etcètera. Ara bé, senyora consellera,
vull dir, el Govern de la Generalitat té una responsabilitat plena en l'Administració de
justícia. Nosaltres hem sentit en seu parlamentària el molt honorable president de la
Generalitat dient que tot lo que passa a Catalunya és responsabilitat del Govern de
Catalunya, i per tant l'Administració de justícia també. És cert que no és una
competència exclusiva. Però, escolti'm, portem en aquest país, a l'Estat
espanyol, més de vint anys de govern socialista, i per tant alguna solució podien haver
aportat. Vostès porten més de cinc anys al Govern de la Generalitat.
I jo he plantejat una sèrie de qüestions i de problemes que ens han de fer estar
amatents –i ho he dit al principi de la meva intervenció– perquè aquesta patologia no
es converteixi en una patologia irreversible. S'estan acumulant expedients per
resoldre d'una manera preocupant, honorable consellera; per falta de mitjans, per falta
de personal, per falta de personal que depèn directament de la Generalitat de
Catalunya. És cert que els jutges, els magistrats, els secretaris judicials i el Ministeri
Fiscal no depenen de la Generalitat de Catalunya, però sí que en depèn la resta de
personal. I, escolti, a Barcelona hi ha un 80 per cent del personal que és interí. Home,
alguna solució hi hem de posar.
I després, quan donem les ràtios, les hem de donar no solament amb
l' increment de població en relació amb el nombre de jutges i jutjats que anem creant,
sinó amb l'augment de la litigiositat, lògicament, escolti'm. I aquest és el veritable input
que ens ha de fer estar alerta.
Vostè s'ha referit a Lleida. Escolti, l'informe del president de l'Audiència Provincial de
Lleida posa de manifest que s'estan acumulant més de tres mil expedients judicials a
l'any per resoldre, quan quatre o cinc anys enrere això no passava. Home, si vol, li ho llegeixo. Miri, a veure,
jo, sóc molt curós amb les dades que dono, honorable consellera. No em
digui que això no és cert –fora que la memòria no estigui ben feta.
Escolti'm, li ho diré, li ho llegiré textualment, cosa que no m'agrada fer en seu
parlamentària, però: «En l'actualitat el nombre de resolucions han passat a 49.767» –
en la memòria que han presentat ara, fa una setmana–; «el nombre d'assumptes
ingressats, 52.562.» I, per tant, hi ha un dèficit... (Veus de fons.) Me'n vaig cap
enrere? És que llavors hauria de llegir tot l'article, però és així. No, honorable consellera, és que això no
és així.
Diu: «L'any 2004, el nombre d'assumptes ingressats era de 48.220, i el de resolts era
de 48.274.» Per tant, no em digui que no. Com a mínim, no em digui que no és cert el
que dic. Com a mínim, digui que a la memòria possiblement hi ha un error aritmètic.
Però jo les dades que dono, les contrasto, honorable consellera, cregui-ho. Si no, no
les donaria.
I un altre punt –i amb això acabo–, on també hi tenim competències, i és una dada
també preocupant: amb, escolti'm, la utilització del català a l'Administració de justícia.
I aquesta sí que és una dada, honorable consellera, que és responsabilitat plena de
vostè, de la seva conselleria –no, lògicament, de vostè en concret. L'any 94 hi havia
un 26 per cent d'ús del català a l'Administració de justícia; els anys 2004, 2005, 21,1;
2006,
18,1; any 2007, 16,8. Alguna cosa s'està fent
malament des de la conselleria de Justícia pel que fa a l'ús i el foment del català en
aquesta Administració.