PUNT I FINAL A UN FRACAS

Jordi Montanya Mias
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
Jordimontanya.blogspot.com

Com si d’un bingo es tractés, Pasqual Maragall ha cantat la bola guanyadora: l’u de novembre. Aquesta es finalment la data escollida per la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya. En les darreres setmanes havien anat sortint d’altres dates, com el vint-i-dos d’octubre, el vint-i-nou o el dos de novembre, convertint els últims moments del Govern socialista en una nova polèmica estèril.

Com agrada als socialistes parlar de coses que no interessen a ningú. Quina capacitat que tenen aquests nois i noies de crear una polémica de setmanes d’on els altres no en treurien més que una simple data de convocatoria electoral. Pero és que el final d’aquesta legislatura ha esdevingut en una agonia maragalliana. Des de l’expulsió d’Esquerra Republicana, fins a la convocatoria de les eleccions al Parlament, passant per l’anunci del final de la legislatura i la propia renuncia de Pasqual Maragall, totes elles han estat autèntics “folletins” de suspens, terror i drama.

Passem d’un president que baixava muntanyes i anunciava la veritat revelada com si de Moises baixant del Sinaí es tractés, a un altre que revela la seva veritat als mitjans de comunicació oficialment amics i que es converteixen en paraula presidencialment inspirada. A aquest pas, cal que ens preguntem si la propera exclusiva l’haurem de llegir a la revista del Club Super 3, i ara, mes que mai, sobretot els socialistes, podran dir aquelles paraules de Felipe Gonzalez “yo me he enterado por la prensa”.

Serà cosa de l’oasi, pero això d’anunciar la data d’unes eleccions amb motxilla i botes de muntanya, o filtrant-ho a la premsa amiga no és que sigui la fòrmula natural en altres països, sino que demostra una manca de respecte per les institucions i pels ciutadans, que no es mereixen un final de festa com aquest. Aixó no només ens converteix en un oasi enmig d’Espanya, sino enmig d’Europa. Clar que veniem de la insòlita situació d’un president que anuncia la fi de la legislatura mesos abans de posar una data per a les eleccions.

Amb la convocatoria d’eleccions s’ha posat punt i final al Govern socialista amb polèmica. Com sempre. Pero no ens enganyem, en realitat el que s’ha fet es posar punt i final a un fracàs. Si el proper u de novembre els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya estem convocats a les urnes, no és per un caprici del senyor Maragall, ni dels socialistes. La data és l’anècdota. Si l’u de novembre els catalans i les catalanes anirem a votar és per la incapacitat que tant el senyor Maragall com els socialistes han demostrat aquesta legislatura. L’episodi de la data de les eleccions no es altra cosa que el darrer fracàs d’un fracàs global, d’una legislatura que va començar malament, amb polèmiques i confusió i que, tanmateix, acaba malament, amb polèmica i més confusió.

L’elecció de l’u de novembre es el resum d’una forma de fer, de ser i de governar, on la incapacitat es vesteix de confusió política, moltes vegades inintencionadament, fruit de la incapacitat de gestionar un govern que no ha pogut gestionar un país, i altres vegades fruit de la necessitat de crear cortines de fum per evitar que la realitat de la gestió superés la ficció de la confusió.

En aquest cas, la representació era clara, una baralla al si dels socialistes que pressionaven per fer les eleccions en un dia laborable, un president de la Generalitat agreujat pel seu propi partit que ha vist com el traicionava apartant-lo de la presidència, i un partit agreujat pel seu propi partit que ha vist com el president del Govern de l’Estat pactava Estatut i quelcom més amb el principal partit de l’oposició. Per tant, el dia escollit no es més que el resultat, l’anècdota en la que es resumeix el drama del Govern socialista.

D’altra banda, és cert que l’unica cosa positiva de l’elecció del dia dels comicis al Parlament de Catalunya és que, per primer cop, Pasqual Maragall ha exercit de president, de líder del Govern, i ha plantat cara al seu partit. Ho podia haver fet abans. Els socialistes (PSC-PSOE) han convertit aquesta legislatura en un camp de batalla, en el que han criminalitzat tothom que penses diferent, han fomentat la política de l’odi en contra dels altres, i han analitzat cada moviment pensant en els interessos del propi partit, i no en els de la societat catalana. Bona prova és la data que volien per les eleccions. El dos de novembre. Una data que suposava votar en dia laborable, ja que els socialistes estan convençuts que votar en dia laborable mobilitza el seu electorat.

Pero resulta que votar en dia laborable suposa que les empreses hagin de pagar 181 milions d’euros per les quatre hores de dret a vot dels treballadors, i d’aquests, 139 milions d’euros els havien de pagar les petites i mitjanes empreses, que son la principal força economica de Catalunya. Aleshores, quina opció escollir? Qualsevol governant raonable i responsable ho tindria clar, el millor pel país. Els socialistes, si no hagues estat pel boicot de Maragall, tambe ho tenien clar, el millor pel partit. Tot plegat perque Montilla i els socialistes poguesin dir allò de “tot pel poble però sense el poble perquè el poble som nosaltres”. I el mes trist es que, a sobre, s’ho creuen.