LA POLITIZACIO DEL BANC D'ESPANYA

Jordi Montaya Mias
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida



El Govern de l'Estat ha trencat el consens que ha imperat des de 1984 en el nomenament del governador del Banc d'Espanya, en el sentit que fos una persona amb un perfil tècnic, apartidista i consensuada amb el principal partit de l'oposició amb la idea de reforçar la representativitat i independència de l'equip de govern de la institució.

Així va ser l'any 1994 amb Luis Angel Rojo, i així va estar l'any 2000 amb Jaime Caruana. L'experiència de Mariano Rubio, i la importància de la institució van aconsellar fer costum el que és norma en altres països, consensuar la màxima figura de la institució emissora.


L'elecció de Miguel Angel Fernandez Ordóñez com a governador del Banc d'Espanya suposa trencar aquest consens donat que és el nomenament d'una persona de marcat perfil partidista i amb carnet socialista. No es tracta d'una lluita de candidats entre els dos principals partits de l'Estat, sino d'una elecció conjunta d'un candidat que, pel seu reconegut prestigi i per la seva independència política es pugui garantir la seva continuitat en el càrrec més enllà del canvi de govern, tal i com va passar amb Rojo l'any 1996, o amb Caruana l'any 2004.


La figura de Miguel Angel Fernandez Ordóñez trenca aquesta tradició, ja que no tan sols és militant socialsita amb carnet, sino que ha estat treballant directament al Govern, a les ordres de Pedro Solbes, com a Secretari d'Estat d'Hisenda.

Amb aquesta nova ruptura del consens institucional entre els dos grans partits, el Govern confirma la seva tendència a l'abitrarietat, ja que, practicament, per a totes les institucions ha desigant o donat suport a persones del partit, menyspreant elementals criteris d'independència , indispensables per a un lloc com el del governador del Banc d'Espanya. D'aquetsa manera no es respecta el principi bàsic de l'equilibri de poders, que és una condició necessària perquè el sistema funcioni.

Aquesta ruptura ha estat especialment tràgica en dues polítiques d'Estat que fins ara havien estat el pilar del diàleg entre els dos principals partits com a símbol de la continuitat en el temps de les polítiques fonamentals.El trencament del consens territorial no ha estat només un simptoma del president del Govern que no ha sabut impulsar un canvi ordenat del nostre sistema territorial, sinó que s'ha vist molt bé desd els territoris com a Catalunya o Andalusia, on els socialistes no només no tenien cap interès en pactar amb el PP, sino que han fet bandera de l'oposició del PP, sino només cal recordar el lema socialista del referendum de l'Estaut de Catalunya.


L'altra es en l'ambit de la lluita contra el terrorisme, on el president del Govern ha buscat activament la marginació del PP, trencant per primera vegada en la historia la comunicació amb el principal líder de l'oposició i substituint-lo per anuncis fets en els miting socialistes.

A més, la perdua d'independència del Banc d'Espanya no serà la unica institució económica del pais que s'hi ressentirà, sino que vindrà a sumar-se a les de tots els altres organismes supervisors, en els que el Govern ha col.locat a gent del partit, gent amb carnet. Així ha estat el cas de Maite Costa, una ex-diputada del PSC fidel col.laboradora de Montilla, que ha estat col.locada al capdavant de la Comissió Nacional de l'Energia, el cas de Luis Berenguer, ex-diputat del PSOE i amic personal de Pedro Solbes, nomenat president del Tribunal de Defensa de la Competència, o el cas de Carlos Arenillas, home de confiança de l'assessor econòmic de la Moncloa, Miguel Sebastian, col.locat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors.


No es pot defensar, com va intentar fer-ho el ministre d'Economia, l'elecció d'un candidat polític amb carnet per dirigir el Banc d'Espanya, afirmant que es un candidat de "major perfil", enfront
d'un candidat de consens, independent i de reconegut prestigi. Es perillós lligar les grans decisions económiques de les institucions reguladores del país a la necessitat del control partidista d'aquestes. Sino, nomes cal veure l'actitud de cadascun d'ells en casos com l'OPA contra Endesa o en l'intent d'assalt al BBVA per comprovar els greus perjudicis que per a la llibertat empresarial i els interessos dels accionistes i consumidors suposa la politització d'aquests organismes.