PROJECTE DE LLEI DEL CONSELL DE GOVERNS LOCALS

PLE DEL PARLAMENT DIA 11 DE NOVEMBRE DE 2009


El Sr. Montanya i Mías

Sí, gràcies, president. Honorable conseller, il·lustres diputades i diputats, prenem la paraula en el debat de totalitat d’aquest Projecte de llei del Consell de Governs Locals sense haver presentat una esmena de totalitat, de retorn, motiu que fa, que mantinguem una intervenció global sobre el projecte i que la feina petita o la feina del dia a dia ja es realitzarà en ponència.

El Consell de Governs Locals és un òrgan que ha de representar, com s’ha dit, els interessos del món local davant de la Generalitat; també s’ha dit que és una institució prevista en l’article 85 del vigent Estatut d’autonomia de Catalunya, té caràcter independent, i hi han d’estar representats els municipis i les vegueries de Catalunya de manera proporcional a la població i al territori. Pot generar dubtes, aquesta proporcionalitat, quant al text presentat, però entenem que, en tot cas, això és un tema a debatre en ponència, al no haver-hi presentat, repeteixo, esmena de retorn, esmena de totalitat, de retorn.

Aquest òrgan s’integra en l’organització institucional de la Generalitat; serà un òrgan autònom a nivell orgànic, funcional i pressupostari, i la seva funció principal serà representar els interessos del món local davant les diferents institucions de la Generalitat, fent propostes i instant les diferents institucions que realitzin determinades actuacions en defensa del món local.

Tal com hem dit, el nostre grup parlamentari en aquest debat de totalitat vol posicionar-se i, de fet, es posiciona inicialment..., a favor del text del Projecte de llei de Consells de Governs Locals, motiu pel qual, ho repeteixo, no hem presentat esmena a la totalitat, de retorn. Ara bé, pensem que, efectivament, cal introduir al llarg de la ponència algunes modificacions, algunes importants, en el text del projecte, per tal de consensuar-ne un de millor.

Al nostre entendre, creiem que hauríem d’introduir modificacions que canviïn també la filosofia del text. Què volem dir amb això? Doncs, volem dir que pensem que no és un tema merament formal, sinó de fons; hauríem, inclús, de canviar el títol del projecte de llei, honorable conseller, i, en conseqüència, el nom del consell.

Si partim, com hem de partir, de la base que de govern només en tenim un i que aquest és el Govern de la Generalitat, autèntic poder executiu de la nostra autonomia política i organitzativa, pensem o creiem que parlar de «governs locals» introdueix un element distorsionador en el nostre sistema administratiu.

Les administracions locals són administracions públiques, el tercer nivell administratiu de l’Estat, després de l’Administració general de l’Estat i les comunitats autònomes, i, si bé tenen una connotació política –que ningú, i menys nosaltres, posa en dubte–, el cert és que pesa més el seu caràcter administratiu, ja que no en va està mancat de poder legislatiu, i això no ho podem obviar.

No és un autèntic poder polític, sinó Administració pública; certament, la més propera al ciutadà i la que gestiona les competències més properes a la vida diària dels ciutadans de Catalunya.

Per aquest motiu, honorable conseller, creiem que caldria parlar de «consells» o de «consell d’administracions locals», més que de «Consell de Governs Locals». Diguem les coses pel seu nom i no introduïm termes que confonen la ciutadania i que no s’ajusten a la nostra realitat estrictament jurídica. Això, efectivament, o evidentment, sens perjudici del que disposa el títol de l’article 85 de l’Estatut d’autonomia.

En segon terme, voldríem palesar que un antecedent immediat d’aquest Consell de Governs Locals és el Consell d’Alcaldes previst a la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Aquest consell va ser objecte de debat i configuració a la modificació legal duta a terme en la sisena legislatura i que va ser, curiosament, impulsada pel Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya i que va portar o va dur a terme la constitució d’una ponència conjunta en el Parlament que desembocà en una reforma legal que va donar lloc a l’actual text refós de la Llei municipal i de règim local.

Creiem necessari, i així ho farem a la ponència, aprofitar el que de bo ha tingut la regulació del Consell d’Alcaldes i potenciar els aspectes del seu funcionament que han estat profitosos, i rebutjar tot allò que no ha servit de res, que també hi ha estat.

En tercer terme, i no sense una certa crítica, honorable conseller, i més tractant-se d’un diputat de Lleida, un diputat del territori, permeti’m que faci palès el meu desencís en el sentit que el projecte que el Govern que ens presenta evidencia un cert grau de visió centralista de Catalunya.

No entenem, honorable conseller, per què el text preveu, en els articles 6 i 16 –articles 6 i 16–, que en aquest Consell de Governs Locals l’alcalde de Barcelona aparegui sempre com a membre nat del consell, en detriment dels alcaldes de les altres tres capitals de província de Catalunya, que són, al meu parer, les altres tres ciutats més importants de Catalunya. Províncies, sí, honorable conseller: Lleida, Tarragona i Girona. Si vol, en dic «les ciutats de Lleida, Girona i Tarragona», perquè així vostè no es molesti. Ho dic així, però de moment hi ha el que hi ha, i aquestes ciutats queden en detriment de Barcelona.

Sembla increïble. Nosaltres li ho diem sense acritud, perquè sap que no li’n tenim, entre altres coses, però sembla increïble que en aquestes alçades un govern que es diu catalanista i d’esquerres, que diu que defensa el territori en el seu conjunt, s’atreveixi a donar més preponderància a Barcelona –cosa que no posem en dubte, que la té– i margini, com fa en d’altres aspectes de la seva actuació, la resta de capitals –he dit «capitals»– catalanes –perquè no es molesti, honorable conseller. Si això no respon a una concepció centralista –diem «centralisme» en versió catalana–, ja em dirà a què respon.

Cal donar –i així ho exigim i ho exigirem a la ponència– el mateix tracte en el si del consell als representants de les tres capitals catalanes, al mateix nivell, perquè, si no, algú pot entendre’s no suficientment tractat, o representat, o respectat en el consell.

Aquesta és, en definitiva, la nostra posició. Ja avancem importants esmenes en aquesta línia, congruents, com no pot ser d’una altra manera, amb la nostra visió del règim local.

Moltes gràcies, president, honorable conseller, diputats i diputades.

INTERVENCIÓ COMISSIÓ DE JUSTÍCIA DIA 28 DE JULIOL DE 2009 Nº44

El Sr. Montanya i Mías

Sí, gràcies, presidenta. Una salutació a l’honorable con­seller, també a l’equip que l’acompanya, el senyor Boa­da, el secretari general, la directora general, Olga Lanau i a la resta de membres del seu equip.

La nostra intervenció és imperatiu que comenci mos­trant el nostre condol a les famílies que han perdut els seus éssers més estimats, la família del David Duaigües, Ramon Espinet, Jordi Moré, Jaume Arpa, Pau Costa, tots ells fills de terres de Lleida o afincats a terres de Lleida, i també mostrar, doncs, la nostra solidaritat amb el bomber Josep Maria Pallàs que està a Vall d’Hebron amb una <> que esperem que aquesta sí que pugui guanyar.

També voldríem fer una especial menció i transmetre des del nostre grup parlamentari les nostres condolences a la família del bomber que va perdre la vida a l’ incendi de Teruel, el senyor Ramon Conejero, de quaranta-set anys.

També posar-nos al cantó, com no pot ser d’una altra manera, dels municipis afectats, Horta de Sant Joan, resta de municipis afectats de la Terra Alta.Transmetre les nostres condolences als familiars i amics i especialment al Cos de Bombers. Un especialíssim reconeixement al Cos de Bombers, als Bombers de la Generalitat que van intervenir en l’extinció d’aquest incendi de resultats dramàtics, als dos-cents integrants dels cinquanta efec­tius procedents de la Unitat Militar d’Emergències del Ministerio de Defensa i també a les comunitats autòno­mes de l’Aragó i de la Comunitat Valenciana pel suport que van donar per evitar o intentar evitar, doncs, que la desgràcia no fos més gran.

Jo, honorable conseller, tinc discrepàncies en diferents aspectes que s’han dit per part dels diferents intervinents, però també amb les seves paraules. Vostè ha dit una fra­se: «L’únic culpable d’aquesta desgràcia és el foc.» No hi estem d’acord, honorable conseller, no hi estem d’acord. El culpable inicial i final és el foc, l’alfa i omega d’aquesta desgràcia és el foc, però entre alfa i omega hi ha tot un abecedari, i hi ha situacions –hi ha situacions– que a nosaltres ens generen seriosos dubtes.

S’ha parlat d’una situació de força major, s’ha parlat d’una situació d’excepcionalitat, no hi estem d’acord, honorable conseller, no hi estem d’acord, tot i que no som tècnics. I per aquest motiu també permeti’m –per­meti–, honorable conseller, que qüestioni l’oportunitat d’aquesta compareixença, d’aquesta sessió informativa. Perquè, sense l’informe tècnic fet a mans als diferents grups parlamentaris, creiem que aquesta sessió possi­blement és sobrera. I ho diem perquè no podem con­trastar aquest informe, l’informe tècnic, amb els nostres tècnics, amb els nostres col·laboradors.

I, per tant, aquesta sessió, honorable conseller, ha estat una cronologia de fets que coneixíem pràcticament en la seva totalitat pels mitjans de comunicació, pels diferents contactes que hem tingut amb la gent de les zones afectades. Escolti’m, conseller, sense l’informe tècnic, permeti’m –permeti’m– que en qüestioni l’opor­tunitat. Efectivament, té tot el dret de comparèixer les vegades que ho cregui convenient, però, cregui’m, li ho diem sense cap tipus de rancúnia, li ho diem amb el màxim d’objectivitat: veritablement era necessària aquesta compareixença sense tindre damunt de la taula un informe tècnic que pugui estar contrastat, debatut pels tècnics que assessoren cada grup parlamentari? Deixem aquesta pregunta a l’aire.

Hem dit que qüestionàvem la situació de força major i la continuem qüestionant, conseller. Es donava una si­tuació que es denomina els tres trenta: un vent de més de trenta quilòmetres per hora, més de trenta graus de temperatura i menys del trenta per cent d’humitat. Aquesta era una situació previsible, més que previsible, conseller, en cap cas estàvem davant d’una situació de força major, és més, els mitjans de comunicació reflec­teixen... –i no mitjans de comunicació, qualsevol, tots hem tingut a mans avui imagino, i crec que podem citar el mitjà, l’article que surt avui a La Vanguardia, on posa de manifest que els comunicats del dia abans i del matí en què van morir aquests cinc homes, els cinc bombers, aquests herois, alertaven de fortes ratxes de vent proce­dents d’Àfrica, que era aire càlid, que venia del sud i que aquestes ratxes eren previsibles pels comunicats. Escolti, jo no menteixo, en tot cas menteix La Vanguar­dia, o menteix l’informe de La Vanguardia, d’acord? I em faig ressò d’això, perquè ja ho he dit a el inici de la intervenció, no sóc tècnic i no se m’ha fet a mans cap informe tècnic i, per tant, lògicament haig de donar cre­dibilitat al que reflecteixen els mitjans de comunicació, hi hem de donar credibilitat. Possiblement no sigui cert tot això i no hi va haver vents o no eren previsibles.

Escolti’m, honorable conseller, ho diem sense acritud, li ho dic de veritat, sense acritud, però no era una situa­ció d’excepcionalitat perquè era previsible, ni de força major. Per què? Perquè la gent de la terra que coneix a la perfecció pam a pam aquella zona, aquella comarca, saben que es produeixen aquests canvis inesperats de vent, i estava previst que hi fossin, honorable conseller. I per tant, de l’alfa a l’omega hi ha tot un trajecte i hi ha tot una sèrie d’interrogants que ens queden a l’aire i que malauradament han donat lloc a un resultat tràgic i ir­reparable: cinc vides humanes perdudes, cinc famílies destrossades.

I tot això, honorable conseller, li preguntem –li ho pre­guntem–: es podia haver evitat? Per què sinó hi ha cinc bombers que han perdut la vida i un que a hores d’ara continua greument ferit? És cert, honorable conseller, –és cert, honorable conseller–, que aquests cinc bom­bers que van perdre la vida intentaven evitar que el foc arribés a unes masies –deshabitades? Es­colti’m, miri, d’on ho he tret? Vol que li digui el mitjà? Vol que li digui el mitjà, senyor Boada, vol que li digui el mitjà? No, és que em mira amb aquesta cara com si m’ho inventés i estem parlant del que estem parlant i, per tant, com comprendrà, no ens traurem de la butxaca una informació com aquesta. Hi ha diversos mitjans de comunicació, els hi busco, ho tinc per aquí, i si no ho farem a la següent intervenció per aclarir-li aquests dubtes que sembla que li generen les meves paraules.
Ja li he dit, tota la informació la tenim a partir dels mit­jans de comunicació, no la tenim de cap altre lloc, però aquestes masies estaven abandonades, ho han reflectit diferents mitjans de comunicació. Per tant, escolti’m, el primer valor a preservar és la vida humana dels bom­bers, de les persones que treballen en l’extinció del foc. I li hem fet la pregunta, esperem la resposta. Nosaltres no ho afirmem perquè no tenim dades tècniques objec­tives, les dades que tenim són les que avui ha facilitat la cronologia dels fets, el que recullen els mitjans de comunicació i el que hem contrastat amb els diferents habitants d’aquestes poblacions.

Honorable conseller, era veritablement imprevisible aquest canvi de vent? Honorable conseller, les queixes dels veïns que hi van estar –que hi van estar– de falta de coordinació entre la Policia i els Bombers són fonamen­tades?, preguntem. Honorable conseller, va fallar el dis­positiu d’emergència? Deixem aquesta pregunta a l’aire –pel resultat tràgic entenem que la resposta es contesta sola. A partir d’allí, conseller, nosaltres també voldríem que tingués molt clar que és la nostra tasca posar l’accent crític en l’actuació política, en la defensa integral dels Bombers, dels Cossos i Forces de Seguretat, dels mem­bres del Ministeri de Defensa que hi van actuar. Ara, honorable conseller, crec que hi ha preguntes que merei­xen ser contestades per respecte al Cos de Bombers i per respecte a les famílies que han perdut els seus éssers més estimats.

I també –acabo, presidenta– voldria posar de manifest o fer palès que tinc l’absolut convenciment que després dels familiars i dels amics més propers i del Cos de Bombers vostè és la persona més afectada per aquestes pèrdues. Això l’honora com a persona, però no l’exi­meix de les seves responsabilitats polítiques.

Gràcies, presidenta.