DEMOCRACIA DE QUALITAT

Jordi Montanya
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
Jordimontanya.blogspot.com


Ja fa temps que veiem com els dirigents polítics del tripartit, amb la complicitat dels de Convergència i Unió, parlen de coses que no interessen a ningú o només a una mínima part dels catalans i catalanes. Però, pel que es veu, tot això dóna igual. La famosa frase “la realitat s’equivoca” es fa patent de forma diària en els nostres dirigents que, constantment, s’encaparren en reinventar i definir des de les seves estratègies partidistes la pròpia realitat social.

Un exemple d’això ho constitueix el propi Pasqual Maragall, president de la Generalitat. Obviant enquestes, estudis d’opinió, sondejos, anàlisis sociològics i informes polítics que diuen tot el contrari, en el tràmit estatutari al Senat va reinventar de nou la realitat catalana, afirmant que a Catalunya hi ha un clam a favor de que es reconegui com una nació.

Els diferents estudis independents han demostrat que nació no és precisament la paraula que més bé defineix Catalunya pel conjunt de catalans i catalanes. La denominació constitucional de “Comunitat Autònoma” és la que recull, amb diferència, més seguidors. A més, i com també demostren els informes de la pròpia Generalitat, el continent del contingut nació, és a dir, el propi Estatut d’Autonomia, era una prioritat per a una minoria de la nostra població, baixant a percentatges insignificants en quant a la importància que, personalment, els ciutadans de Catalunya li donava.

Però tot això no té importància. La Catalunya oficial segueix amb una sèrie de prioritats que no corresponen als de la Catalunya real. El clam dels ciutadans per un Govern que governi, que prengui mesures en els aspectes més importants de la vida quotidiana dels catalans no té resposta, malauradament, en la Catalunya oficial. I no només continua el desgovern, sinó que l’Estatut forma part d’aquest desgovern.

La Catalunya oficial ha encetat un debat ideològic i no pragmàtic sobre el futur de Catalunya. No parlem de la necessitat de respostes concretes als problemes dels ciutadans, no parlem de mesures polítiques determinades per millorar les oportunitats i la qualitat de vida dels catalans, sino que fem un debat ideològic sobre el marc en el que els ciutadans i ciutadanes ens movem.

I aquest debat ideològic, mancat d’una raó pragmàtica que ho recolzi, ha esdevingut el centre del problema, on la lluita partidista pel control ideològic de la societat catalana es troba en la base del debat i de les baralles estatutàries. Una lluita entre CiU i ERC pel control de l’espai nacionalista, i al sí del tripartit pel control de l’espai d’esquerres. És a dir, que el que hauria de ser una actualització de l’Estatut de 1979 ha esdevingut una lluita pels espais polítics i electorals a Catalunya.

No ha d’estranyar doncs, que en el debat estatutari primi el pacte entre partits per sobre del debat social. Les reunions a porta tancada han superat amb escreix les reunions “amb llum i taquígrafs”. És més, s’ha intentat de totes totes furtar el debat en les institucions representatives del nostre país.

Per això el debat al Parlament de Catalunya va ésser furtat en una nit amb un pacte, a porta tancada, entre el president Zapatero i el líder de Convergència, Artur Mas. La legitimitat del 90 per cent que tant reclamaven s’havia vist deslegitimada en una nit, en un despatx de la Moncloa. Per això el debat al Congrés dels Diputats es va intentar pispar quan es va pretendre ampliar irregularment el termini de presentació d’esmenes amb la intenció de reduir al màxim el debat en comissió, i ampliant el pacte, a porta tancada, entre partits polítics, intentant d’aquesta manera oferir un fals debat quan tot el peix ja estava al cove.

I perquè de tot plegat?. Perquè quan un Estatut es fa des del dogma, la diversitat d’opinions sobra. Quan un Estatut es fa des del pacte partidista, el debat polític sobra, i perquè quan un Estatut es fa al marge dels ciutadans, la realitat sobra. Aleshores, quan es veu que sobren tantes coses, que en un principi s’haurien de considerar bàsiques, tan sols ens queda preguntar si és aquesta la democràcia de qualitat que tant demanen els que es diuen progressistes i d’esquerres.