Jordi Montanya Mias... digui'm?

PROJECTE DE LLEI REGIM JURIDIC I DE PROCEDIMENT ADMINISTRACIONS PUBLIQUES DE CATALUNYA -PLE PARLAMENT 27 DE GENER 2010-

2010-02-08T19:00:00.002+01:00

El Sr. Montanya i Mías

Sí; gràcies, president. Il·lustres diputades i diputats, honorable conseller, prenem la paraula en aquest debat de totalitat del Projecte de llei del règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya i volem que se’ns permeti, en primer lloc, començar aquesta intervenció agraint, encara que sembli estrany o pugui cridar especialment l’atenció, al Govern la presentació d’aquest projecte de llei abans de finir aquesta vuitena legislatura. Pot semblar xocant que un diputat de l’oposició feliciti el Govern per aquesta iniciativa, però de ben segur que ho entendran quan exposi les meves raons o les raons, en tot cas, del meu grup parlamentari.

Disposar d’una llei pròpia de règim jurídic i procediment aplicable a les administracions catalanes ha estat una exigència del Grup Parlamentari del Partit Popular des de ja la llunyana legislatura, la sisena, la que va comprendre els anys 1999 al 2003. I els faré un petit excurs de totes aquestes exigències que poden tots vostès consultar en el diari de sessions del Parlament, amb tota tranquil·litat, per constatar tot el que direm.

Primer, dir que la Llei 23/2002, de 18 de novembre, de modificació de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d’organització, procediment i règim jurídic de l’Administració de la Generalitat, va ser impulsada pel Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya.

I, efectivament, el Govern i posteriorment la majoria parlamentària va acceptar tramitar i debatre la nostra proposició de llei relativa a l’adaptació de la llei catalana a les previsions de la Llei estatal 4/1999, de 13 de gener, de modificació de la Llei 30/1992, de 26 de desembre, en matèria de silenci administratiu i durada dels procediments administratius.

Vàrem aconseguir, doncs, que una iniciativa del nostre grup parlamentari avancés, es discutís i clogués en una ponència conjunta que va culminar amb la Llei 23/2002, abans esmentada. Creiem que va ser tot un èxit.

Segon, i posteriorment, arran dels fets, dels lamentables fets, del barri barceloní del Carmel, entre les diferents propostes de resolució del meu grup parlamentari, es va demanar, així mateix, una reforma de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d’organització, procediment i règim jurídic de l’Administració de la Generalitat, per tal d’introduir una sèrie de mesures tendents a garantir l’agilitat i l’eficàcia i transparència dels procediments administratius competència, evidentment, de la Generalitat. Però en aquest segon intent no se’ns va fer cap cas. El Govern, el primer Govern tripartit, s’hi va oposar, igual que la resta de grups parlamentaris que conformaven la majoria parlamentària, i creiem que ja es va perdre en aquell moment una bona oportunitat.

I en tercer lloc, i en ple debat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, i sempre en la línia defensada pel meu grup parlamentari, es va fer palès que, més que un nou Estatut, el que calia era desplegar la totalitat de l’Estatut de l’any 1979, aleshores vigent, que encara tenia un potencial important, i sempre es posava com a exemple, a part de la possibilitat d’una nova llei electoral..., però el nostre grup parlamentari sempre posava de manifest, com a exemple, la necessitat de dictar una nova llei de règim jurídic i procediment aplicable a l’Administració de la Generalitat i als ens locals. Aquí tampoc se’ns va escoltar, per raons, evidentment, que no vénen al cas, i es va impulsar la reforma estatutària.

I, finalment, no fa molt de temps, i ja en aquesta vuitena legislatura, i estant vigent el nou Estatut d’autonomia de Catalunya, el meu grup parlamentari ha defensat sempre que, malgrat estar impugnat davant el Tribunal Constitucional –per cert, pel defensor del pueblo, per l’exministre socialista–, l’Estatut és una llei vigent i en conseqüència aplicable... –impugnat pel que fa referència als articles que desenvolupa aquesta llei, o sigui el 159 i el 160–, és una llei vigent, com dèiem, i aplicable pel que fa a la matèria com la que ara ens ocupa, i calia urgentment, efectivament, dictar una llei com la que ara se’ns presenta per desplegar aquest títol competencial de l’Estatut.

En aquest estadi ens trobem amb la presentació d’aquest projecte de llei, i en conseqüència comprendran ara l’interès i l’agraïment del meu grup parlamentari per la presentació d’aquesta iniciativa legislativa, la qual cosa no vol dir que no puguem ser crítics amb alguns aspectes del projecte, que, evidentment, esmenarem.

També és cert que podem estar i, de fet, estem, amb molts punts que ha posat de manifest la il·lustre diputada que ha defensat l’esmena a la totalitat, però, ho repeteixo, tant pel que fa especialment al fons, que més..., no a la forma, per la tramitació del procediment d’urgència..., creiem important i necessari que aquesta llei tiri endavant, amb les esmenes conseqüents, que intentaran aportar la millora d’aquest text, un projecte de llei que ara se’ns sotmet a consideració.

I volem, d’entrada, palesar un aspecte positiu d’aquest, que és el fet que manté un rigorós respecte per la legislació bàsica de l’Estat, en la matèria constituïda fonamentalment per la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i la seva modificació principal, duta per la Llei 4/1999, de 13 de gener.

Ara bé, no ens enganyem, no podia ser d’altra manera –no podia ser d’altra manera–, atès que el Tribunal Constitucional ja en el seu moment va marcar el contingut del que calia entendre per legislació bàsica en l’àmbit del règim jurídic de les administracions públiques i va marcar o va acotar els seus límits per a les comunitats autònomes, per exemple, en les sentències 227/1988, 17/1990 i 50/1999.

Aquesta ha estat una de les condicions determinats, per no dir la més determinant, que ha permès al nostre grup parlamentari decidir no presentar esmena a la totalitat de retorn del projecte de llei.

En segon lloc, avancem que des del nostre grup parlamentari presentarem esmenes a l’articulat del projecte de llei amb dos objectius molt clars. Per una banda, introduir alguns aspectes que entenem que s’haurien de regular en aquesta llei i no es fa, no sabem si per descuit o expressament. I no avançarem ara quins aspectes són o no entrarem en el detall per una qüestió simplement i planerament de temps, però de ben segur que en el moment processal oportú trobaran el suport i ho compartiran la resta de grups en fase de ponència. I esperem, per altra banda, que se’ns doni ple suport en aquestes esmenes.

I per altra banda, millorar, com no pot ser d’altra manera, el text presentat, amb la finalitat d’apropar-lo encara més a la normativa bàsica estatal, però sense minvar aquells aspectes que pròpiament constitueixen el dret administratiu propi de Catalunya. Intentarem millorar els aspectes relatius al procediment, a la regulació d’alguna de les potestats administratives que es regulen, i intentarem fer aportacions constructives al redactat, sempre amb l’objectiu darrer que és dotar-nos d’una llei moderna, eficaç, àgil i que doni resposta autèntica a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya quan entren en contacte amb els òrgans de les diferents administracions públiques de Catalunya.

I finalment, volem afegir un darrer aspecte. La potencialitat que ens ha donat la Llei 13/1989, de 14 de desembre, que el projecte actual deroga parcialment, no ens ha de fer perdre de vista que la seva aplicació ha estat enriquidora per a les administracions públiques catalanes i en especial per als departaments de la Generalitat. Però també és cert, i és lícit reconèixer-ho, que aquesta llei havia quedat curta després de portar vint anys de vigència, s’havia convertit, de fet, en una mena de llei d’organització administrativa i havia estat superada en allò que deia referència a procediment administratiu.

Creiem que el que surti del debat d’aquest projecte ha de ser una llei moderna, ajustada a la realitat social i administrativa d’aquest segle i que sigui útil també a les administracions locals, encara que sigui per via de la seva aplicació supletòria. El nostre grup parlamentari farà tot el necessari i dedicarem tots els nostres esforços en via de ponència perquè això sigui així.

Moltes gràcies, president.

INTERVENCIÓ PLE DEL PARLAMENT 16 DE DESEMBRE DEL 2009

2009-12-18T18:11:00.003+01:00

PROJECTE DE LLEI REGULACIÓ CIRE

El Sr. Montanya i Mías

Gràcies, president. Honorable consellera, il·lustres diputades i diputats, tal com vàrem posar de manifest en el debat d’esmena de totalitat, el projecte de llei que sotmetem a votació ens sembla acceptable i entenem que el que persegueix el projecte de llei és un doble objectiu. Per un banda, enfortir les competències i les funcions del Centre d’Iniciatives per a la Reinserció de cara, fonamentalment, a agilitzar el seu funcionament, millorar la seua organització i dotar-lo dels recursos necessaris per tal d’assolir els objectius esmentats en l’article 2 del projecte. Per altra banda, entenem que el que es vol, també, és garantir al màxim la reinserció social i laboral dels interns dels centres penitenciaris catalans, objectiu últim del projecte, o sigui, el que podríem dir una doble vessant: intrapenitenciària i extrapenitenciària.
Dit això, ens agradaria fer una sèrie d’observacions del projecte, i avancem ja des d’aquest mateix moment que el nostre grup parlamentari votarà favorablement el dictamen de la comissió. I és especialment rellevant en aquest posicionament la tasca desenvolupada en el si de la ponència, on s’han acceptat i transaccionat un grapat important d’esmenes del meu grup parlamentari i on, també es vol reconèixer, s’ha dut una tasca rellevant per tal d’assolir un text amb el màxim consens possible. I, en aquest sentit, s’ha aprofundit en tots aquells aspectes o instruments i funcions previstos en el projecte de llei que tendeixen a garantir la reinserció dels interns, especialment pel que fa a l’àmbit laboral.
L’objectiu final d’aquest projecte de llei no pot ser altre que afavorir, efectivament, la incorporació dels interns en el mercat laboral, i honestament voldríem que el projecte de llei servís plenament aquest objectiu, el d’afavorir la incorporació dels interns en el mercat laboral mitjançant llocs de treball al més ajustats possible a les seves possibilitats, capacitats, a la formació rebuda en el si del CIRE, i plenament adaptats a l’eficàcia dels programes formatius i educatius que duu a terme el centre.
Entenem que el principal obstacle amb què s’ha trobat el Centre d’Iniciatives aquests darrers anys ha estat que ha realitzat una tasca important o molt important en el si del centre, però sense possibilitat de continuïtat en assolir, els interns o les internes, el llicenciament definitiu. Problemàtica aquesta prou important i rellevant i en què vàrem incidir en les nostres esmenes en el si de la ponència, esmenes formulades, totes elles, amb la ferma voluntat de donar continuïtat extrapenitenciària a la tasca intrapenitenciària desenvolupada en el si del Centre d’Iniciatives per a la Reinserció.
També vàrem incidir, creiem honestament que de manera positiva, en el si de l’estructura o organització del centre. Creiem en la bona intenció del projecte, i per aquest motiu vàrem considerar que la major agilitat de què es vol dotar el centre havia d’anar acompanyada d’una sèrie de previsions que inicialment el projecte no contemplava o les contemplava de manera limitada, com l’enfortiment de les funcions previstes en l’article 4, així com l’enfortiment de les competències del consell assessor, previst en l’article 11, així com la millora d’alguns aspectes, tots ells relatius a la participació del centre, en la creació d’entitats o empreses amb l’objectiu de flexibilitzar la seva actuació, previsió aquesta contemplada en l’article 2 del projecte.
I, en aquest sentit, vàrem esmenar el projecte, amb diferent fortuna, tot s’ha de dir, però que, en definitiva, se’ns varen acceptar i transaccionar un nombre important d’esmenes que creiem, honestament també, que han servit per a la millora del text que sotmetem avui a votació de la cambra.
Aprofito l’avinentesa també per agrair la tasca desenvolupada per tots els membres de la ponència, i especialment la bona predisposició de tots ells al diàleg i al consens per a la millora del dictamen que sotmetem avui a votació, i especialment la predisposició al diàleg de la relatora, la diputada Rosa Maria Ferrer.
Tot i això, el meu grup parlamentari vàrem decidir mantenir, i la mantenim, l’esmena 21, i anunciem, honorable president, la retirada de les esmenes 2, 7, 19 i 22. L’esmena 21, la que mantenim, afecta l’article 12 del projecte de llei, pel que fa al seu règim jurídic; article que en el seu paràgraf primer posa de manifest que el Centre d’Iniciatives per a la Reinserció, amb caràcter general, sotmet la seva activitat en les relacions externes a les normes de dret civil, mercantil i laboral que li són aplicables. (Veus de fons.) Efectivament, l’esmena 21 la mantenim, atès que, des del nostre grup parlamentari, creiem necessari deixar clar en la llei que, malgrat que l’organisme es configuri com una empresa pública –o sigui, una entitat de dret públic que actua subjecta a dret privat, i que, en conseqüència, una gran part de les seves activitats resten subjectes al dret privat–, cal matisar i precisar que, sempre que hi hagi una activitat que impliqui l’exercici de potestats públiques, aquella s’haurà de sotmetre a dret públic. A tall d’exemple, l’atorgament d’ajuts públics. I, en aquest sentit, l’esmena d’addició, en la qual posem de manifest que li són aplicables, tret de quan s’exerceixin funcions o potestats públiques en què se sotmet a dret administratiu.
I entenem que salva una possible incongruència del mateix text del dictamen pel que fa a l’esmentat article 12.1 en relació amb l’article 13.2, ja que l’article 12, tal com hem dit, posa de manifest que l’activitat amb caràcter general es sotmet al dret civil, mercantil, laboral que li són aplicables com a tal. Ara bé, l’article 13, quan ens parla del personal, al seu punt 2 matisa que el personal funcionari de la Generalitat en casos excepcionals –excepcionals, però en casos–, i de conformitat amb la normativa sobre funció pública aplicable, pot esser adscrit al Centre d’Iniciatives per a la Reinserció.
Per tant, nosaltres, entenem que, en conseqüència, aquestes actuacions sempre hauran d’estar sotmeses al dret administratiu, i d’allí i conseqüentment la nostra esmena, creiem que plenament justificada, creiem, a més a més, que millora el text i creiem també que salva una possible contradicció envers l’article 12.1 i l’article 13.2. En conseqüència, el personal cridat a desenvolupar aquestes potestats públiques hipotètiques, si bé excepcionalment, però previstes legalment, haurà de ser forçosament funcionari públic i necessàriament, per tant, considerem adient que aquesta precisió consti de forma nítida en el text del projecte de llei que ara aprovem.

En conseqüència, aquesta és la justificació de la defensa de la nostra esmena, que creiem també plenament justificada i necessària per a la millora i una millor matisació del dictamen que es sotmet a consideració.
Dit això, i en conseqüència, demanarem votació separada d’aquesta esmena, i retirem –com ja hem anunciat– les que manteníem vives posant de manifest, en tot cas, que des del nostre grup parlamentari s’ha treballat en aquest text –en aquest projecte de llei– amb la bona voluntat que aquest Centre d’Iniciatives per a la Reinserció assoleixi dos objectius: l’intrapenitenciari, que creiem que complia sobrerament, ha desenvolupat durant els anys de la seva creació fins ença –o sigui, des de l’any 99 fins ençà– una important, importantíssima tasca, en casos poc coneguda o poc valorada, però creiem també sincerament que aquest text millora la possibilitat de l’actuació extrapenitenciària per assolir l’objectiu final i definitiu que és facilitar al màxim la reinserció de les internes i interns dels centres penitenciaris de Catalunya i donar-los una possibilitat o una opció de tindre una continuïtat laboral fora dels centres d’internació. Per tant –i tal com hem posat de manifest–, donarem suport i votarem favorablement el text del dictamen i mantenim, això sí viva l’esmena 21.
Moltes gràcies, president.

PROJECTE DE LLEI DEL CONSELL DE GOVERNS LOCALS

2009-11-16T12:24:00.002+01:00

PLE DEL PARLAMENT DIA 11 DE NOVEMBRE DE 2009

El Sr. Montanya i Mías

Sí, gràcies, president. Honorable conseller, il·lustres diputades i diputats, prenem la paraula en el debat de totalitat d’aquest Projecte de llei del Consell de Governs Locals sense haver presentat una esmena de totalitat, de retorn, motiu que fa, que mantinguem una intervenció global sobre el projecte i que la feina petita o la feina del dia a dia ja es realitzarà en ponència.

El Consell de Governs Locals és un òrgan que ha de representar, com s’ha dit, els interessos del món local davant de la Generalitat; també s’ha dit que és una institució prevista en l’article 85 del vigent Estatut d’autonomia de Catalunya, té caràcter independent, i hi han d’estar representats els municipis i les vegueries de Catalunya de manera proporcional a la població i al territori. Pot generar dubtes, aquesta proporcionalitat, quant al text presentat, però entenem que, en tot cas, això és un tema a debatre en ponència, al no haver-hi presentat, repeteixo, esmena de retorn, esmena de totalitat, de retorn.

Aquest òrgan s’integra en l’organització institucional de la Generalitat; serà un òrgan autònom a nivell orgànic, funcional i pressupostari, i la seva funció principal serà representar els interessos del món local davant les diferents institucions de la Generalitat, fent propostes i instant les diferents institucions que realitzin determinades actuacions en defensa del món local.

Tal com hem dit, el nostre grup parlamentari en aquest debat de totalitat vol posicionar-se i, de fet, es posiciona inicialment..., a favor del text del Projecte de llei de Consells de Governs Locals, motiu pel qual, ho repeteixo, no hem presentat esmena a la totalitat, de retorn. Ara bé, pensem que, efectivament, cal introduir al llarg de la ponència algunes modificacions, algunes importants, en el text del projecte, per tal de consensuar-ne un de millor.

Al nostre entendre, creiem que hauríem d’introduir modificacions que canviïn també la filosofia del text. Què volem dir amb això? Doncs, volem dir que pensem que no és un tema merament formal, sinó de fons; hauríem, inclús, de canviar el títol del projecte de llei, honorable conseller, i, en conseqüència, el nom del consell.

Si partim, com hem de partir, de la base que de govern només en tenim un i que aquest és el Govern de la Generalitat, autèntic poder executiu de la nostra autonomia política i organitzativa, pensem o creiem que parlar de «governs locals» introdueix un element distorsionador en el nostre sistema administratiu.

Les administracions locals són administracions públiques, el tercer nivell administratiu de l’Estat, després de l’Administració general de l’Estat i les comunitats autònomes, i, si bé tenen una connotació política –que ningú, i menys nosaltres, posa en dubte–, el cert és que pesa més el seu caràcter administratiu, ja que no en va està mancat de poder legislatiu, i això no ho podem obviar.

No és un autèntic poder polític, sinó Administració pública; certament, la més propera al ciutadà i la que gestiona les competències més properes a la vida diària dels ciutadans de Catalunya.

Per aquest motiu, honorable conseller, creiem que caldria parlar de «consells» o de «consell d’administracions locals», més que de «Consell de Governs Locals». Diguem les coses pel seu nom i no introduïm termes que confonen la ciutadania i que no s’ajusten a la nostra realitat estrictament jurídica. Això, efectivament, o evidentment, sens perjudici del que disposa el títol de l’article 85 de l’Estatut d’autonomia.

En segon terme, voldríem palesar que un antecedent immediat d’aquest Consell de Governs Locals és el Consell d’Alcaldes previst a la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Aquest consell va ser objecte de debat i configuració a la modificació legal duta a terme en la sisena legislatura i que va ser, curiosament, impulsada pel Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya i que va portar o va dur a terme la constitució d’una ponència conjunta en el Parlament que desembocà en una reforma legal que va donar lloc a l’actual text refós de la Llei municipal i de règim local.

Creiem necessari, i així ho farem a la ponència, aprofitar el que de bo ha tingut la regulació del Consell d’Alcaldes i potenciar els aspectes del seu funcionament que han estat profitosos, i rebutjar tot allò que no ha servit de res, que també hi ha estat.

En tercer terme, i no sense una certa crítica, honorable conseller, i més tractant-se d’un diputat de Lleida, un diputat del territori, permeti’m que faci palès el meu desencís en el sentit que el projecte que el Govern que ens presenta evidencia un cert grau de visió centralista de Catalunya.

No entenem, honorable conseller, per què el text preveu, en els articles 6 i 16 –articles 6 i 16–, que en aquest Consell de Governs Locals l’alcalde de Barcelona aparegui sempre com a membre nat del consell, en detriment dels alcaldes de les altres tres capitals de província de Catalunya, que són, al meu parer, les altres tres ciutats més importants de Catalunya. Províncies, sí, honorable conseller: Lleida, Tarragona i Girona. Si vol, en dic «les ciutats de Lleida, Girona i Tarragona», perquè així vostè no es molesti. Ho dic així, però de moment hi ha el que hi ha, i aquestes ciutats queden en detriment de Barcelona.

Sembla increïble. Nosaltres li ho diem sense acritud, perquè sap que no li’n tenim, entre altres coses, però sembla increïble que en aquestes alçades un govern que es diu catalanista i d’esquerres, que diu que defensa el territori en el seu conjunt, s’atreveixi a donar més preponderància a Barcelona –cosa que no posem en dubte, que la té– i margini, com fa en d’altres aspectes de la seva actuació, la resta de capitals –he dit «capitals»– catalanes –perquè no es molesti, honorable conseller. Si això no respon a una concepció centralista –diem «centralisme» en versió catalana–, ja em dirà a què respon.

Cal donar –i així ho exigim i ho exigirem a la ponència– el mateix tracte en el si del consell als representants de les tres capitals catalanes, al mateix nivell, perquè, si no, algú pot entendre’s no suficientment tractat, o representat, o respectat en el consell.

Aquesta és, en definitiva, la nostra posició. Ja avancem importants esmenes en aquesta línia, congruents, com no pot ser d’una altra manera, amb la nostra visió del règim local.

Moltes gràcies, president, honorable conseller, diputats i diputades.

INTERVENCIÓ COMISSIÓ DE JUSTÍCIA DIA 28 DE JULIOL DE 2009 Nº44

2009-11-16T11:15:00.002+01:00

El Sr. Montanya i Mías

Sí, gràcies, presidenta. Una salutació a l’honorable conseller, també a l’equip que l’acompanya, el senyor Boada, el secretari general, la directora general, Olga Lanau i a la resta de membres del seu equip.

La nostra intervenció és imperatiu que comenci mostrant el nostre condol a les famílies que han perdut els seus éssers més estimats, la família del David Duaigües, Ramon Espinet, Jordi Moré, Jaume Arpa, Pau Costa, tots ells fills de terres de Lleida o afincats a terres de Lleida, i també mostrar, doncs, la nostra solidaritat amb el bomber Josep Maria Pallàs que està a Vall d’Hebron amb una <> que esperem que aquesta sí que pugui guanyar.

També voldríem fer una especial menció i transmetre des del nostre grup parlamentari les nostres condolences a la família del bomber que va perdre la vida a l’ incendi de Teruel, el senyor Ramon Conejero, de quaranta-set anys.

També posar-nos al cantó, com no pot ser d’una altra manera, dels municipis afectats, Horta de Sant Joan, resta de municipis afectats de la Terra Alta.Transmetre les nostres condolences als familiars i amics i especialment al Cos de Bombers. Un especialíssim reconeixement al Cos de Bombers, als Bombers de la Generalitat que van intervenir en l’extinció d’aquest incendi de resultats dramàtics, als dos-cents integrants dels cinquanta efectius procedents de la Unitat Militar d’Emergències del Ministerio de Defensa i també a les comunitats autònomes de l’Aragó i de la Comunitat Valenciana pel suport que van donar per evitar o intentar evitar, doncs, que la desgràcia no fos més gran.

Jo, honorable conseller, tinc discrepàncies en diferents aspectes que s’han dit per part dels diferents intervinents, però també amb les seves paraules. Vostè ha dit una frase: «L’únic culpable d’aquesta desgràcia és el foc.» No hi estem d’acord, honorable conseller, no hi estem d’acord. El culpable inicial i final és el foc, l’alfa i omega d’aquesta desgràcia és el foc, però entre alfa i omega hi ha tot un abecedari, i hi ha situacions –hi ha situacions– que a nosaltres ens generen seriosos dubtes.

S’ha parlat d’una situació de força major, s’ha parlat d’una situació d’excepcionalitat, no hi estem d’acord, honorable conseller, no hi estem d’acord, tot i que no som tècnics. I per aquest motiu també permeti’m –permeti–, honorable conseller, que qüestioni l’oportunitat d’aquesta compareixença, d’aquesta sessió informativa. Perquè, sense l’informe tècnic fet a mans als diferents grups parlamentaris, creiem que aquesta sessió possiblement és sobrera. I ho diem perquè no podem contrastar aquest informe, l’informe tècnic, amb els nostres tècnics, amb els nostres col·laboradors.

I, per tant, aquesta sessió, honorable conseller, ha estat una cronologia de fets que coneixíem pràcticament en la seva totalitat pels mitjans de comunicació, pels diferents contactes que hem tingut amb la gent de les zones afectades. Escolti’m, conseller, sense l’informe tècnic, permeti’m –permeti’m– que en qüestioni l’oportunitat. Efectivament, té tot el dret de comparèixer les vegades que ho cregui convenient, però, cregui’m, li ho diem sense cap tipus de rancúnia, li ho diem amb el màxim d’objectivitat: veritablement era necessària aquesta compareixença sense tindre damunt de la taula un informe tècnic que pugui estar contrastat, debatut pels tècnics que assessoren cada grup parlamentari? Deixem aquesta pregunta a l’aire.

Hem dit que qüestionàvem la situació de força major i la continuem qüestionant, conseller. Es donava una situació que es denomina els tres trenta: un vent de més de trenta quilòmetres per hora, més de trenta graus de temperatura i menys del trenta per cent d’humitat. Aquesta era una situació previsible, més que previsible, conseller, en cap cas estàvem davant d’una situació de força major, és més, els mitjans de comunicació reflecteixen... –i no mitjans de comunicació, qualsevol, tots hem tingut a mans avui imagino, i crec que podem citar el mitjà, l’article que surt avui a La Vanguardia, on posa de manifest que els comunicats del dia abans i del matí en què van morir aquests cinc homes, els cinc bombers, aquests herois, alertaven de fortes ratxes de vent procedents d’Àfrica, que era aire càlid, que venia del sud i que aquestes ratxes eren previsibles pels comunicats. Escolti, jo no menteixo, en tot cas menteix La Vanguardia, o menteix l’informe de La Vanguardia, d’acord? I em faig ressò d’això, perquè ja ho he dit a el inici de la intervenció, no sóc tècnic i no se m’ha fet a mans cap informe tècnic i, per tant, lògicament haig de donar credibilitat al que reflecteixen els mitjans de comunicació, hi hem de donar credibilitat. Possiblement no sigui cert tot això i no hi va haver vents o no eren previsibles.

Escolti’m, honorable conseller, ho diem sense acritud, li ho dic de veritat, sense acritud, però no era una situació d’excepcionalitat perquè era previsible, ni de força major. Per què? Perquè la gent de la terra que coneix a la perfecció pam a pam aquella zona, aquella comarca, saben que es produeixen aquests canvis inesperats de vent, i estava previst que hi fossin, honorable conseller. I per tant, de l’alfa a l’omega hi ha tot un trajecte i hi ha tot una sèrie d’interrogants que ens queden a l’aire i que malauradament han donat lloc a un resultat tràgic i irreparable: cinc vides humanes perdudes, cinc famílies destrossades.

I tot això, honorable conseller, li preguntem –li ho preguntem–: es podia haver evitat? Per què sinó hi ha cinc bombers que han perdut la vida i un que a hores d’ara continua greument ferit? És cert, honorable conseller, –és cert, honorable conseller–, que aquests cinc bombers que van perdre la vida intentaven evitar que el foc arribés a unes masies –deshabitades? Escolti’m, miri, d’on ho he tret? Vol que li digui el mitjà? Vol que li digui el mitjà, senyor Boada, vol que li digui el mitjà? No, és que em mira amb aquesta cara com si m’ho inventés i estem parlant del que estem parlant i, per tant, com comprendrà, no ens traurem de la butxaca una informació com aquesta. Hi ha diversos mitjans de comunicació, els hi busco, ho tinc per aquí, i si no ho farem a la següent intervenció per aclarir-li aquests dubtes que sembla que li generen les meves paraules.
Ja li he dit, tota la informació la tenim a partir dels mitjans de comunicació, no la tenim de cap altre lloc, però aquestes masies estaven abandonades, ho han reflectit diferents mitjans de comunicació. Per tant, escolti’m, el primer valor a preservar és la vida humana dels bombers, de les persones que treballen en l’extinció del foc. I li hem fet la pregunta, esperem la resposta. Nosaltres no ho afirmem perquè no tenim dades tècniques objectives, les dades que tenim són les que avui ha facilitat la cronologia dels fets, el que recullen els mitjans de comunicació i el que hem contrastat amb els diferents habitants d’aquestes poblacions.

Honorable conseller, era veritablement imprevisible aquest canvi de vent? Honorable conseller, les queixes dels veïns que hi van estar –que hi van estar– de falta de coordinació entre la Policia i els Bombers són fonamentades?, preguntem. Honorable conseller, va fallar el dispositiu d’emergència? Deixem aquesta pregunta a l’aire –pel resultat tràgic entenem que la resposta es contesta sola. A partir d’allí, conseller, nosaltres també voldríem que tingués molt clar que és la nostra tasca posar l’accent crític en l’actuació política, en la defensa integral dels Bombers, dels Cossos i Forces de Seguretat, dels membres del Ministeri de Defensa que hi van actuar. Ara, honorable conseller, crec que hi ha preguntes que mereixen ser contestades per respecte al Cos de Bombers i per respecte a les famílies que han perdut els seus éssers més estimats.

I també –acabo, presidenta– voldria posar de manifest o fer palès que tinc l’absolut convenciment que després dels familiars i dels amics més propers i del Cos de Bombers vostè és la persona més afectada per aquestes pèrdues. Això l’honora com a persona, però no l’eximeix de les seves responsabilitats polítiques.

Gràcies, presidenta.

A LA MESA DEL PARLAMENT

2009-03-30T18:53:00.003+02:00

Dolors Montserrat i Culleré, Portaveu del Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya, Santi Rodríguez i Serra, Jordi Montanya i Mías, diputats, d’acord amb allò que preveuen els articles 145 i 146 del Reglament de la Cambra presenta la següent Proposta de resolució per tal que sigui substanciada a la Comissió de Medi Ambient i Habitatge:

Exposició de Motius

El territori de Lleida està rebent amb molta preocupació les notícies sobre les negociacions que es duen a terme entre per una banda el representants del Govern de la Generalitat, el Govern de l’Estat i per l’altre els representants de la Comissió Europea en relació a la carta d’emplaçament al Govern d’Espanya, referent al compliment de la sentència de 18 de desembre de 2007, d’incompliment de la Directiva 79/409/CEE de conservació d’aus silvestres a la zona de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

L’acord del Govern de la Generalitat de 5 de setembre de 2006 va designar 26.215 hectàrees de l’àrea de reg del canals Segarra-garrigues com a zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), per formar part de la xarxa Nartura 2000. Ara, la Comissió pretén ampliar aquesta zona amb 20.000 hectàrees més, la qual cosa significa deixar sense futur molts pagesos i joves agricultors que confien en el regadiu per continuar la seva activitat.

Plenament conscients que s’han de complir les directives europees relatives a la conservació de les aus silvestres, també cal cercar un equilibri entre aquests valors mediambientals i el desenvolupament econòmic i social del territori. Equilibri, difícil i complex, que no passa tant per ampliar les àrees de la proposta de l’Acord de Govern de setembre de 2006 com, en major grau, per les mesures mediambientals i el caràcter amb què s’apliquin els plans especials de protecció del medi natural i del paisatge d’aquestes.

En aquest moment es treballa amb urgència per donar resposta al requeriment de la Comissió i aquí es corre el perill d’acceptar una solució poc meditada, tot i que ara pugui semblar la més fàcil i acceptable per les entitats ecologistes i per la Comissió Europea, en la mesura que, en realitat, es tracta d’un aplanament.

La situació de molts pagesos que tenen l’expectativa de regar les seves terres i que en cas d’ampliar-se les zones ZEPA, es veuran condemnats a abandonar la seva activitat perquè sense aigua no hi haurà en el futur agricultura possible.

És imprescindible que a part del necessari consens entre el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, i el Departament de Medi Ambient i Habitatge, es busqui també el de les entitat ecologístes, doncs una resposta conjunta i consensuada de totes les possibilitats d’acceptació per part de la Comissió Europea.

Per aquests motius, el Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya, presenta la següent:

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a:

1. No admetre cap ampliació de les 26.215 hectàrees proposades per l’Acord de Govern de 5 de setembre de 2006 per a la Xarxa Natura 2000 de l’àrea del sistema de reg Segarra-Garrigues, atès que ja recull les àrees crítiques i estèpiques de les IBA 142 i 144, així com reclamar al Govern de l’Estat que mantingui aquesta mateixa posició.

2. Ordenar l’elaboració immediata dels plans especials de protecció del medi natural i del paisatge de cada àrea amb la participació de la Comunitat de General de Regants i de les entitats ecologistes, preveient la seva participació activa en la futura gestió.

3. Permetre, per tal d’assolir una agricultura eficient i de futur, una dotació que faciliti la llibertat de cultiu, atès que el mercat es dinàmic i canviant i els cultius s’hi ha de poder adaptar en tot moment, amb aigua suficient per a les explotacions, ja que com a reg localitzat i per tant eficient, el sistema de reg Segarra-Garrigues, amb dotació de transformació és plenament compatible amb la protecció mediambiental de les àrees ZEPA.

4. Destinar els recursos econòmics necessaris per assegurar l’equilibri entre el desenvolupament econòmic i social de les terres de Lleida, mitjançant el projecte del canal Segarra-garrigues que tant ha de servir al desenvolupament del sector agrari, als abastaments de poblacions, a les indústries de transformació, etc. Alhora destinar els recursos econòmics suficients per a una adequada protecció de les àrees ZEPA, mitjançant les mesures incorporades als corresponents plans especials de protecció del medi natural i del paisatge.

PROPOSTA DE RESOLUCIO AL PARLAMENT

2009-03-10T17:03:00.007+01:00

A LA MESA DLE PARLAMENT

Dolors Montserrat i Culleré, Portaveu del Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya, Santi Rodríguez i Serra, Jordi Montanya i Mías, diputats, d’acord amb allò que preveuen els articles 145 i 146 del Reglament de la Cambra presenta la següent Proposta de resolució per tal que sigui substanciada a la Comissió de Medi Ambient i Habitatge:

Exposició de Motius:

El territori de Lleida, està rebent amb molta preocupació les notícies sobre les negociacions que es duen a terme entre, per una banda, els representants del Govern de la Generalitat, el Govern de l'Estat i per l'altre els representants de la Comissió Europea en relació a la carta d’emplaçament al Govern d’Espanya, referent al compliment de la sentència de 18 de desembre de 2007, d’incompliment de la Directiva 79/409/CEE de conservació d’aus silvestres a la zona de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

L’acord del Govern de la Generalitat de 5 de setembre de 2006 va designar 26.215 hectàrees de l’àrea de reg dels canals Segarra-Garrigues com a zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), per formar part de la xarxa Natura 2000. Ara, la Comissió pretén ampliar aquesta zona amb 20.000 hectàrees més, la qual cosa significa deixar sense futur molts pagesos i joves agricultors que confien en el regadiu per continuar la seva activitat.

Plenament conscients que s’han de complir les directives europees relatives a la conservació de les aus silvestres, també cal cercar un equilibri entre aquests valors mediambientals i el desenvolupament econòmic i social del territori. Equilibri, difícil i complex, que no passa tant per ampliar les àrees de la proposta de l’Acord de Govern de setembre de 2006 com, en major grau, per les mesures mediambientals i el caràcter amb què s’apliquin els plans especials de protecció del medi ambient natural i del paisatge d’aquestes.

En aquest moment es treballa amb urgència per donar resposta al requeriment de la Comissió i aquí es corre el perill d’acceptar una solució poc meditada, tot i que ara pugui semblar la més fàcil i acceptable per les entitats ecologistes i per la Comissió Europea, en la mesura que, en realitat, es tracta d’un aplanament.

La situació de molts pagesos que tenen l’expectativa de regar les seves terres i que en cas d’ampliar-se les zones ZEPA, es veuran condemnats a abandonar la seva activitat perquè sense aigua no hi haurà en el futur agricultura possible.

Es imprescindible que a part del necessari consens entre el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, i el Departament de Medi Ambient i Habitatge, es busqui també el de les entitats ecologistes, doncs una resposta conjunta i consensuada de totes les possibilitats d’acceptació per part de la Comissió Europea.

Per aquests motius, el Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya, presenta la següent:

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a:

1. No admetre cap ampliació de les 26.215 hectàrees proposades per l’Acord de Govern de 5 de setembre de 2006 per a la Xarxa Natura 2000 de l’àrea del sistema de reg Segarra-Garrigues, atès que ja recull les àrees crítiques i estèpiques de les IBA 142 i 144, així com reclamar al Govern de l’Estat que mantingui aquesta mateixa posició.

2. Ordenar l’elaboració immediata dels plans especials de protecció del medi natural i del paisatge de cada àrea amb la participació de la Comunitat General de Regants i de les entitats ecologistes, preveient la seva participació activa en la futura gestió.

3. Permetre , per tal d’assolir una agricultura eficient i de futur, una dotació que faciliti la llibertat de cultiu, atès que el mercat es dinàmic i canviant i els cultius s’hi ha de poder adaptar en tot moment, amb aigua suficient per a les explotacions, ja que com a reg localitzat i per tant eficient, el sistema de reg Segarra-Garrigues, amb dotació de transformació és plenament compatible amb la protecció mediambiental de les àrees ZEPA.

4. Destinar els recursos econòmics necessaris per assegurar l’equilibri entre el desenvolupament econòmic i social de les terres de Lleida, mitjançant el projecte del canal Segarra-Garrigues que tant ha de servir al desenvolupament del sector agrari, als abastaments de poblacions, a les indústries de transformació, etc. Alhora destinar els recursos econòmics suficients per a una adequada protecció de les àrees ZEPA, mitjançant les mesures incorporades als corresponents plans especials de protecció del medi ambient natural i del paisatge.

Palau del Parlament, 16 de gener de 2009

PROPOSTA DE RESOLUCIO AL PARLAMENT

2009-03-02T16:45:00.001+01:00

EL PP VOL L’HELIPORT DE TIRVIA OPERATIU TOT L’ANY

El diputat del PP per Lleida al Parlament, Jordi Montanya, juntament amb el també diputat popular, Rafael Luna, ha presentat una Proposta de Resolució a la Cambra catalana en la que insta al Govern de la Generalitat a adoptar les mesures necessàries que permetin tenir operatiu l’heliport de Tírvia, a la comarca del Pallars Sobirà, durant tot l’any.

Jordi Montanya fonamenta aquesta proposta en el sentit que l’heliport de Tírvia només entra en funcionament a les èpoques de l’any on la seva necessitat, encara que és important, no ho és tant degut que el trasllat per carretera és possible, mentre que a l’hivern, degut a la neu acumulada, en moltes ocasions, aquest heliport és l’única opció per a practicar un trasllat urgent, “i quant mes es necessita, degut als fenòmens meteorològics, aquesta instal·lació es troba tancada, per la qual cosa, durant aquests mesos de l’any és una infraestructura que no té utilitat”.

Es per això, que el diputat Montanya considera que cal facilitar que, pels casos que sigui necessari, l’heliport de Tírvia estigui en funcionament i operatiu durant totes les èpoques de l’any.

Tanmateix, el diputat popular per Lleida afirma que una de les prioritats de les administracions públiques ha de ser l’establiment d’aquells serveis públics i de seguretat bàsics amb els que poder solucionar qualsevol contingència que pugui aparèixer o succeir, així com, simplement, millorar els serveis als ciutadans d’aquesta zona de Catalunya.

RESUM INTERVENCIO PLE 18 DE FEBRER DE 2009

2009-02-19T13:39:00.002+01:00

PROJECTE DE LLEI DEL CIRE-CENTRE D'INICIATIVES PER A LA REINSERCIO

Prenc com a referent la llei 5/1989 de 12 de maig. L’Art. 168.1 EACAT “ Correspon a la Generalitat la competència executiva de la legislació de l’Estat en matèria penitenciaria”.

L’itinerari de la reinserció en l’execució de les penes privatives de llibertat es desconegut per part de la majoria de ciutadans.

Del elenc de sancions penals que l’ordenament jurídic imposa als infractors de les normes en el C. Penal, les sancions privatives de llibertat constitueixen la columna vertebral del contingut de l’administració Penitenciaria, en aquest context la legislació penitenciaria dissenya un conjunt d’institucions intrapenitenciaries i extrapenitenciaries en les que es modulen els diferents programes d’intervenció dels interns que aborden les carències i necessitats dels mateixos a fi de que la seva reincorporació futura a la societat ho sigui en les millors condicions possibles.

La pròpia Constitució en l’article 25.2 determina l’orientació de la seva activitat establint que les penes privatives de llibertat estaran orientades cap a la seva educació i reinserció social desenvolupant dit mandat constitucional o principi general, l’article 1 de la llei Orgànica General Penitenciaria i creiem important destacar que el Tribunal Constitucional ha determinat que aquest precepte no pot ésser considerat com un dret fonamental de la persona si més no com un mandat del constituent al legislador per orientar la política penal i penitenciaria del que no se’n deriven drets subjectius.

Així la legislació penitenciaria estableix el conjunt d’instruments mitjançant els quals orientarà la seva activitat l’Administració Penitenciaria per a la conservació dels objectius assenyalats i un d’aquests instruments en aquest cas fonamental és el CIRE.

El CIRE tindrà la consideració d’empresa pública del Departament de Justícia que té com a missió fonamental la reinserció sociolaboral de les persones sota mesura judicial oferint-los una formació adequada –formació ocupacional i professional i uns hàbits laborals a través del treball en els tallers productius ubicats dins o fora dels centres penitenciaris treballant de dues maneres diferents –producció pròpia i producció per encàrrec:

a) En la producció pròpia el CIRE compra matèries primes, fabrica el producte i el comercialitza – per exemple el pa.
b)En la producció per encàrrec el CIRE fabrica el producte per encàrrec directe del client.

En un altre tipus de producció el CIRE treballa en diferents sectors i especialitats:

- Confecció tèxtil industrial.
- Impremta i arts gràfiques.
- Fusteria.
- Serralleria.
- Muntatges i manipulacions.

Essent el Consell Assessor del CIRE, l’òrgan encarregat d’impulsar la relació entre el CIRE, el mon empresarial, les cambres de comerç i els sindicats per a la millor consecució dels objectius d’inserció i rehabilitació social de les persones sotmeses a mesura judicial.

Membres:
- Pimec.
- Foment Nacional del Treball.
- Fepime.
- Consell General de Cambres de Catalunya.
- CCOO.
- UGT.

Funcions:

- Difondre entre el món empresarial i sindical català, les activitats desenvolupades del CIRE per tal de fer afectiva la seva col·laboració en el treball productiu, i per tant, en la rehabilitació i inserció dels interns especialment mitjançant les borses de treball de les entitats empresarials.

- Assessorar i orientar al CIRE en la formació ocupacional i el la recerca de noves vies de col·laboració amb projectes específics.

- Avaluar l’aplicació de les polítiques de rehabilitació i reinserció.

Objectius principals:

- Incrementar l’oferta de llocs de treball com a eix central de la política de reinserció i rehabilitació del Departament de Justícia.

- Adequar la formació ocupacional a les necessitats del mercat per afavorir la inserció social dels interns.

- Establir noves formules de col·laboració empresarial.

- Difondre a la societat la política de rehabilitació i reinserció.

- Desenvolupar acords amb les administracions públiques per incrementar el volum de treball, així com fomentar acords i convenis amb entitats empresarials.

- I centrant-nos pel que fa pròpiament al projecte de Llei en sí, considerem en termes generals positiu. El nostre grup parlamentari entén que el que persegueix el projecte és un doble objectiu:

- per una banda enfortir les competències i les funcions del CIRE de cara a agilitzar el seu funcionament, millorar la seva organització i dotar-lo dels recursos necessaris per tal d’assolir els objectius esmentats a l’article 2 del projecte.

- per l’altra banda, entenen que es vol garantir la màxima reinserció social dels interns dels centres penitenciaris catalans, objectiu últim del projecte.

Amb dues qüestions prou importants que van motivar el fet de que el meu grup parlamentari no presentés esmena a la totalitat de retorn al govern, ja que estem enfront d’un projecte de Llei netament tècnic d’adequació de l’organisme a les noves necessitats.

Dit això, voldríem fer una sèrie d’observacions al projecte de llei, avançant ja des d’aquest moment que el nostre grup parlamentari presentarà un grapat d’esmenes a l’articulat en el moment processal oportú.

I tanmateix fer una sèrie de reflexions al fil del projecte perquè serà la base de les futures esmenes a l’articulat:

* Per un costat, el nostre Grup Parlamentari en fase de ponència proposarà aprofundir en tots aquells instruments i funcions previstos en el projecte de Llei que tendeixen a la reinserció dels interns i això amb independència de les esmenes a l’articulat. Voldríem que el projecte serveix plenament a l’objectiu d’afavorir la incorporació dels interns al mercat laboral a través de llocs de treball els més ajustats possibles a les seves capacitats, a la formació rebuda en el sí del CIRE i plenament adaptats a l’eficàcia dels programes formatius i educatius que dur a terme el centre.

Entenem que un dels principals obstacles que s’ha trobat el CIRE aquests darrers anys és una manca relativa d’adequació dels programes formatius a la realitat laboral i en aquest sentit hem d’aconseguir aquest ajust.

* Per un altre, el nostre Grup Parlamentari entrarà en el sí de l’estructura i organització del centre que dissenya el projecte de llei. Criem en la bona intenció del projecte de llei i per això considerem que la major agilitat de la que es vol dotar al CIRE ha d’anar acompanyat d’algunes previsions que actualment el projecte no contempla o les contempla de manera limitada, com ara les següents:

- Ampliar les funcions del CIRE previstes en l’article 4.
- Enfortir les competències del Consell assessor previst en l’article 11.
- Millorar els aspectes relatius a la participació del centre en la creació d’entitats o empreses amb l’objectiu de flexibilitzar la seva actuació, previsió contemplada en l’article 2 del projecte.

Aquestes, resumint, són les propostes que formularem en el seu moment i que, insistim un cop més conformaran el centre de la nostra posició vers el projecte de Llei que ara debatrem.

Per tot l’exposa’t, el nostre grup parlamentari no donarà suport a l’esmena a la totalitat presentada pel Grup de CIU.

PLE PARLAMENT 4 DE FEBRER DE 2009

2009-02-10T10:47:00.009+01:00

PROPOSICIO DE LLEI CONSELL GARANTIES ESTATUTARIES

El Sr. Montanya i Mías

Sí, gràcies, president. Honorable consellera, il·lustres diputades i diputats..., prenc la paraula per tal de defensar les esmenes a la Proposició de llei del Consell de Garanties Estatutàries que el nostre grup parlamentari manté vives i les subsegüents al dictamen del Consell Consultiu per fer palès que el nostre vot al dictamen, a la votació final, serà contrari, i pels motius que al llarg del recorregut, «farragós» recorregut o llarg recorregut d’aquesta proposició de llei ja hem anat posant de manifest en el debat de totalitat i en el si de la ponència conjunta.

Proposició de llei que pren com a referent el fins avui vigent Consell Consultiu de la Generalitat. I el que, en definitiva, busca aquesta nova institució és regular o adequar-se a uns nivells superiors d’autogovern que ens atorga el vigent Estatut d’autonomia de Catalunya, en determinar en el seu article 76 la creació, i l’article 77, que en determina els principis d’organització, funcionament, composició, l’estatut dels seus membres i els procediments relatius a l’exercici de les seves funcions.

Aquesta institució té com a propòsit vetllar per l’adequació a l’Estatut i a la Constitució espanyola de les disposicions de la Generalitat i així mateix recalcar que el consell tindrà autonomia orgànica, funcional i pressupostària. I, a diferència del Consell Consultiu, el Consell de Garanties Estatutàries emet o tindrà la potestat d’emetre dictàmens vinculants en les iniciatives legislatives del Parlament que afectin drets i deures reconeguts per l’Estatut. Val a dir, en primer lloc, que el nostre grup parlamentari manté i ha mantingut un respecte i consideració escrupolosos a la tasca desenvolupada fins ara pel Consell Consultiu, que desitgem –i, de fet, tenim el convenciment– que la seva tasca tindrà continuïtat amb el mateix nivell de rigor jurídic i prestigi amb el Consell de Garanties Estatutàries.

Vàrem esgrimir en el debat de totalitat el nostre posicionament pel que fa al projecte, en el debat de totalitat, al·legant fonamentalment tres raons, que es mantenen inalterables i que passem a resumir per justificar el nostre posicionament en la votació final. En primer lloc, una raó de coherència política, ja que és sobrerament conegut que el Grup Parlamentari del Partit Popular al Congrés dels Diputats va impugnar davant del Tribunal Constitucional l’article 76 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que regula les funcions del consell, en concret, i molt especialment pel que fa a l’apartat quart de l’esmenta’t article, que preveu el caràcter vinculant dels dictàmens amb relació als projectes de llei i proposicions de llei del Parlament que afectin drets reconeguts per l’Estatut.

En segon lloc, fèiem palesa una raó de naturalesa institucional, ja que entenem que si el text legal preveu la possibilitat que els dictàmens del Consell de Garanties siguin vinculants, encara que es refereixin a l’afectació de drets i llibertats, el que fa és desnaturalitzar el caràcter precisament consultiu que té atribuït l’organisme. Val a dir que els dictàmens vinculants no s’insereixen en l’àmbit de la funció consultiva clàssica, sinó que es traslladen a l’esfera de la funció de control, de control extern d’ estatutarietat i constitucionalitat respecte de l’òrgan legislatiu, de tal manera que contenen o contindran una decisió que s’imposa necessàriament a la voluntat del legislatiu.

En definitiva, estem creant un òrgan de control que limita el poder polític de la cambra legislativa, ja que perquè existeixi o puguem parlar de control es requereixen quatre notes que es donen, al nostre entendre, totes elles en el text normatiu. Una primera nota és la diferenciació entre qui controla i és controlat. Controla el Consell de Garanties Estatutàries i és controlada la cambra legislativa. La segona nota és l’existència d’un paràmetre que permeti avaluar objectivament l’actuació de qui és controlat. En tercer lloc, que la voluntat del primer, del controlador, s’imposi a la voluntat de l’altre, del controlat, en aquest cas, la cambra legislativa. I en quart lloc, la existència d’un mecanisme de correcció de desajust per a aquells supòsits en els quals qui és controlat es separi de la decisió del controlador. I en conseqüència creiem que es donen aquestes quatre notes o condicions amb relació als dictàmens vinculants que atribueix la proposició de llei al Consell de Garanties Estatutàries respecte al Parlament i a la seva funció legislativa. En aquest context, el consell i el Parlament són institucions diferents i el necessari paràmetre l’integren tant la Constitució com l’Estatut, així la voluntat del Parlament queda o quedarà supeditada a la del consell.

I en darrer terme, significar que la tramitació parlamentària d’un text que hagi estat objecte d’un dictamen vinculant no pot continuar si no es suprimeixen o modifiquen els preceptes o part dels preceptes que el consell hagi declarat contraris a la Constitució o a l’Estatut. En aquest sentit, es pronuncia l’article 18.3 de la proposició de llei, i, per tant, i no ens cansarem de repetir-ho, limita el poder polític de la cambra legislativa.

També hi ha una raó de lògica jurídica, a la qual també fèiem esment al debat de totalitat, i és que en cap cas el consell té naturalesa jurisdiccional, com cita el Tribunal Constitucional, tot i no formar part, efectivament aquest darrer, del poder judicial. Conseqüentment, entenem que no pot atribuir-se al consell una funció de caràcter revisor sobre un projecte, precepte o disposició legal que ha d’aprovar el Parlament, de manera tal que un dictamen del consell força o obliga –imperatiu– el Parlament a canviar el redactat d’un article o d’una llei. Estaríem, en definitiva, equiparant, quant als seus efectes, una sentència a un dictamen, i són dos pronunciaments totalment diferents.

Finalment, a ningú se li pot escapar que el que preveu la proposició de llei és el dictamen vinculant de projectes o proposicions o normes amb rang de llei, que poden afectar els capítols I, II i III del títol primer de l'Estatut d’autonomia de Catalunya, referent als drets i llibertats públiques, i que, precisament, en aquest marc estatutari es regulen matèries tan rellevants o tan importants com els drets i deures. Argumentació aquesta que ja vam posar de manifest al debat de totalitat, i argumentació que mantenim i continuem defensant –tot i el contingut del Dictamen 291, de 14 de gener de 2009, del Consell Consultiu–, ja que considerem que els raonaments anteriors condueixen a la conclusió que els dictàmens vinculants són actes de control extern de constitucionalitat i estatutorietat que el Consell de Garanties Estatutàries exercirà sobre una part molt important de l’activitat legislativa del Parlament de Catalunya, i que, en definitiva, limiten el poder polític d’aquesta cambra, i en limita la capacitat, també, legislativa plena, que, dins de les seues competències, té atribuïda el Parlament de Catalunya, ja que aquest, repetim, resta obligat, de forma o amb caire imperatiu, a sotmetre’s al criteri del consell en una fase del procés legislatiu vital, en la qual s’està formant la seva voluntat. I, en aquesta línia, el cert i el que no podem obviar és el fet que, malgrat que el dictamen emès pel Consell Consultiu evita formalment –i en això discrepem amb la intervenció de la relatora–, repetim, evita formalment pronunciar-se envers la seva constitucionalitat – entengui’s, de la figura del dictamen vinculant.

I, per tant, nosaltres entenem que és palès que parteix d’una opinió de fons sobre aquesta qüestió, en la mesura que exigeix expressament realitzar una interpretació restrictiva d’aquesta institució, perquè comporta una limitació en l’exercici de la potestat legislativa. I, en aquest sentit, la secció quarta, punt primer del dictamen: «El caràcter vinculant –llegim (sic)– del dictamen sobre projectes i proposicions de llei comporta una evident limitació en l’exercici de la potestat legislativa.» I no estem referint-nos al vot particular, estem referint-nos al contingut del dictamen.

En resum, el que qüestionem amb les esmenes que mantenim vives i les subsegüents al dictamen és fonamentalment i bàsicament la constitucionalitat d’aquest projecte, en considerar que no es pot atribuir al consell funcions dictaminadores, vinculants pel Parlament de Catalunya, que limiten la seva capacitat legislativa, tot partint d’una sèrie de premisses que fem nostres com és la presumpció de constitucionalitat de l'Estatut, que quedi clar, presumpció que ve avalada per la seva aprovació al Parlament de Catalunya per una majoria de dos terços; presumpció de constitucionalitat, que també ve avalada per la seva aprovació a les Corts Generals, i pel posterior referèndum.

Ara bé, presumpció de constitucionalitat és el que és, una presumpció, i el nostre grup parlamentari discrepa d’un apartat molt concret que considerem que no s’ajusta a la Constitució, que limita el poder o la capacitat legislativa d’aquesta cambra, que es veurà sotmesa a un control d’un òrgan extern, precisament per desenvolupar qüestions tan fonamentals com és el desenvolupament del títol corresponent a drets i deures.

També és cert que nosaltres hem mantingut viva l’esmena subsegüent al dictamen
del Consell Consultiu, pel que fa al règim d’incompatibilitats. És un pronunciament que nosaltres també no ens cansarem de repetir. Considerem que l’article 12, en el seu apartat en el qual limita o impedeix –impedeix– formar part d’aquest nou organisme a qualsevol persona que desenvolupi una activitat professional, mercantil o laboral remunerada. És un greu error marginar d’aquesta institució el professional liberal. I nosaltres creiem que hauria de ser justament el contrari, professionals liberals que, molts d’ells, són reconegudíssims catedràtics –reconegudíssims catedràtics, i no cal dir noms–, que compaginen l’exercici de la docència des de les seves càtedres amb l’exercici professional. I estem marginant ,en definitiva, la visió pràctica del dret per quedar-nos, únicament i exclusivament, amb la teoria, tot i respectant, com hem dit al començament de la nostra intervenció, el caràcter i la competència absolutament demostrats pels membres del Consell Consultiu i pels que en seran el dia d’avui, a partir que es constitueixi o s’aprovi aquesta proposició de llei, els membres del Consell de Garanties Estatutàries. Però, repetim, considerem que és un error que sistemàticament es produeix en aquesta cambra quan es vol marginar la realitat, la pràctica de l’exercici del dret a professionals tan valuosíssims: advocats, notaris, procuradors, auditors, etcètera, del que és la visió pràctica del dret. Cometem un error, un error més.

Acabem la nostra intervenció agraint la tasca desenvolupada en el si de la ponència pels diferents ponents, molt especialment també la del lletrat i la de la relatora, que en tot moment han treballat –i és bo reconèixer-ho– per arribar a un màxim de consens. Aquest consens nosaltres ja hem dit i vam dir des d’un començament que seria molt difícil d’assolir, atès el recurs d’inconstitucionalitat que penja sobre aquests articles que desenvolupen el Consell de Garanties Estatutàries –76 i 77– per part del Grup Parlamentari del Partit Popular al Congrés dels Diputats, però sí que volem agrair la tasca de consens que ha donat lloc al fet que s’hagin transaccionat moltes de les esmenes que havien presentat, que se n’hagin acceptat d’altres.

I també –repeteixo, i per finalitzar agrair també la tasca del nostre assessor de grup parlamentari, Carles Jaume.

Moltes gràcies, president.

PROPOSTA DE RESOLUCIO AL PARLAMENT

2009-02-02T09:19:00.003+01:00

EL PARTIT POPULAR INSTA ALS GOVERNS DE L'ESTAT I DE LA GENERALITAT A SENYALITZAR A LES CARRETERES L'ESTACIÓ DE L'AVE DE LLEIDA

El diputat del Partit Popular al Parlament de Catalunya, Jordi Montanya Mias, ha presentat una proposta de resolució en la que insta al Govern de la Generalitat i al de l'Estat a senyalitzar adequadament els itineraris per arribar a l'estació de l'AVE de Lleida-Pirineus a les respectives xarxes viàries de la seva titularitat a la demarcació de Lleida.

Jordi Montanya, afirma que, contràriament al que passa a Tarragona amb la seva estació de l'AVE, els usuaris que vulguin desplaçar-se a la cuitat de Lleida per agafar l'AVE, no troben ni a les carreteres ni al propi nucli urbà de Lleida, els senyals que l'orientin sobre l'itinerari a seguir per arribar a l'estació de Lleida.

El diputat Montanya, també lamenta el fet que si al arribar a l'estació es vol aparcar el vehicle, no es pugui fer en les inmediacions de la pròpia estació, "ja que ADIF encara no ha acabat les obres del nou aparcament, i els aparcaments alternatius no estan senyalitzats".

El Sr. Montanya, considera necessari adoptar aquestes mesures ja que l'estació de l'AVE a Lleida, s'ha convertit en un pol d'atracció de persones, que comporta, un increment de mobilitat de vehicles que acudeixen a l'estació, "i no sempre les estacions, com es el cas de la de Lleida, estan suficientment senyalitzades i disposen dels serveis suficients per atendre als usuaris".

ESMENES A LA TOTALITAT-DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA (PRESSUPOSTOS 2009)

2008-11-25T10:08:00.003+01:00

INTERVENCIÓ DE JORDI MONTANYA MIAS A LA COMISSIÓ DE JUSTÍCIA, DRET I SEGURETAT CIUTADANA

Gràcies, presidenta. En primer lloc, donar la benvinguda en nom del meu Grup Parlamentari del Partit Popular a l’honorable consellera, així con l’equip que l’acompanya en aquesta comissió per tal de debatre les esmenes a la totalitat que s’han presentat a la secció pressupostària del Departament de Justícia, pressupost
que d’antuvi, hem de fer constar que creiem que són decepcionants, que són profundament decepcionants i un veritable pas enrere, o com a mínim un estancament pel que fa la modernització de la justícia a Catalunya i per a les necessitats concretes d’aquesta administració.

Cert que el pressupost, s’ha d’adaptar, com no pot ser d’una altra
manera, a la realitat que vivim, la qual cosa, dona lloc o significa una substancial reducció dels ingressos tributaris de la Generalitat, la crisi global que vivim accentuada al nostre país per una profunda crisi immobiliària i a la qual s’hi estan sumant malauradament d’altres sectors, com el de l’automació, afecta d’una manera important la recaptació per un dels tributs cedits al Govern català, el de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i aquesta circumstància entenem que afecta, de fet afecta molt els ingressos i això fa que sumat a la frenada econòmica en la
majoria dels sectors i a la fragilitat econòmica del nostre sistema de finançament tinguem la partida pressupostària que avui se’ns presenta per part de l’honorable consellera.

Ara bé, el cert és que pel que fa als pressupostos de l’any 2007 amb relació als del 2008 hi va haver un increment de la partida pressupostària del 16,5, això és una dada objectiva tot i que els números no ens acaben de quadrar mai, em puc acabar
equivocant en dècimes. Però el cert és que hi va haver aquest increment del 16,5 que era un increment que en el seu moment el darrer any ho vam posar de manifest, que reconeixíem que s’estava esmerçant i que s’estava fent un esforç important, insuficient, però sí, important.

És clar, honorable consellera, hem passat a un increment del 3,3. És un increment per sota fins i tot de l’ increment de preus al consum. Per tant, només poden concloure si estem o en fase d’estancament pel que fa a l'Administració de justícia de
Catalunya, o bé que estem donant passes enrere, i diem això tot i reconeixent la dificultat del moment, la dificultat econòmica, la situació de crisis que està patint el nostre país, però fa, i així ho hem de fer palès, que pel nostre grup parlamentari creiem molt decepcionant la partida pressupostària del seu departament. Aquest
increment creiem que està molt per sota les expectatives i de les necessitats d’un àmbit que necessita amb urgència, moltíssima urgència, un veritable impuls i un esforç pressupostari per tal d’evitar o de reconduir la situació en què poc a poc s’està
abocant l'Administració de justícia.

L’honorable diputada que m’ha precedit en la paraula ha posat de manifest dades i tants per cents. Això és una realitat que es viu a dia a dia a l'Administració de justícia.

No cal ser cap gran teòric ni cap estudiós de l'àmbit ni de la situació d’aquesta part tan important de l'Administració per concloure’n la realitat que pateix i que viu dia a dia l'Administració, qualsevol factor jurídic, qualsevol operador jurídic, honorable consellera, qualsevol justiciable que ha tingut la necessitat d’anar o d’acudir a
l'Administració de justícia fa palès la seva preocupació i un sentiment, a més d’allunyament pel que fa amb aquesta administració tan important que és un dels pilars fonamentals de qualsevol estat de dret, amb aquest grau de desconfiança, de
desafecció que hi ha avui en dia en aquesta administració, això es tradueix amb una falta de confiança indubtablement per part del justiciable amb aquesta administració.

Hem posat de manifest que hem passat d’un important increment, o d’un notable increment d’aquesta partida pressupostària, a l’exercici amb relació al 2007, 2008, a un escaig 3,3, si no ens hem equivocat nosaltres amb els números, la qual cosa suposa, repetim, un pas enrere alarmant, donada la inajornable –inajornable– necessitat d’abordar la problemàtica que envolta l'Administració de justícia.
Hem passat, i així ho entenem, d’una mena de discriminació en positiu, un increment que abans fèiem esment, del 16,5 a l’actual situació que entenem també és una discriminació en negatiu, donada la necessitat de l'àmbit que estem parlant. No farà res més que agreujar, és que no pot ser d’una l’altra manera, honorable consellera –no pot ser d’una altra manera–, agreujant encara més eterns problemes que envolten l'Administració de justícia, problemes de personal, de mobilitat, insuficiència de recursos, de col·lapse judicial, de la manca de dotació per a la justícia de proximitat, tot i que ens congratulem, ens congratulem de l’esforç que ha esmerçat el seu departament, segons ens ha posat de manifest la seva intervenció pel que fa a la dotació dels mitjans informàtics als jutjats de pau, perquè són un dels motius precisament de l’alentiment de l'Administració de justícia, els actes de comunicació judicial via jutjats de pau, via exhorts i per això ens en congratulem, honorable consellera, però el cert és que hem de posar les dades, o les hem d’analitzar amb un mínim d’objectivitat. Hi ha una part subjectiva, i tant que hi és! Hi ha de ser, estem on estem, el meu grup parlamentari està a l’oposició i nosaltres hem de fer un seguiment crític també, per què no?, de l’actuació del seu departament.

A més, també ens congratulem de quants..., se’ns posa de manifest notícies com la que vostè ens acaba de comunicar l’esforç que han fet en la informatització dels jutjats de pau, que veritablement són un dels problemes de l’alentiment de l'Administració de justícia pel que fa a la comunicació de les actuacions entre òrgans
judicials. Això també al final donat lloc a una falta d’incentivació i de motivació per accedir a la carrera judicial, a la judicatura, a ocupar llocs a l'Administració de justícia, i crea una desincentivació i una, repeteixo, falta de motivació i aleshores parlem del tant per cent
de mobilitat, de la immensa majoria de jutges, fiscals que aterrissin al nostre país i que immediatament el que fan quan poden és demanar el trasllat per defugir, doncs, d’un àmbit que els hi és hostil no per la qualitat humana de les persones que el componen, sinó per l’entorn que avui en dia es mou a l'Administració de justícia.

Nosaltres entenem que queda palesa amb les dades del pressupost l’inexistent política innovadora que reflecteix en uns pressupostos que nosaltres entenem que ha presentat honorable consellera per sortir de l’embolic, per sortir de l’embolic i cobrir l’expedient, sense que se’n desprengui cap tipus d’ambició ni d’objectius definits, ni
polítiques innovadores per a la millora del seu departament, sense abordar, com hem dit, les grans mancances d’aquesta administració ni cap dels eixos al voltant dels quals haurien de gravitar les polítiques del seu departament.

L’aposta per una administració més àgil, més eficaç, que doni solucions als actuals problemes, entenem que resta ajornat, que resta ajornat... sine die. Aquest és un increment que ha estat –inclús ho hem dit a l ’inici de la nostra intervenció– per sota de l’ increment de preus al consum, hem passat d’un 16,5 a un 3,3. Com ho justifica, això, honorable consellera? Entenem la situació de crisi, l’estem patint tots, l’estem patint tots. Directa o indirectament, però l’estem patint tots.

Però aquest departament necessitava, necessitava d’un esforç pressupostari d’un Govern que subordina les seves prioritats: l’administració de justícia, honorable consellera. És que no hi ha una altra lectura d’aquests pressupostos del seu departament. Nosaltres no volem fer crítica per la crítica, no ens agrada fer-ho. I creiem que els antecedents de les nostres intervencions ens avalen.

Ara, la realitat és crua. I la realitat és una i nosaltres no som especialistes en economia ni en grans dades d’economia ni economies quàntiques. Estem parlant del 16,5 i el 3,3%, honorable consellera. I aquesta és la crua realitat amb què afrontarem l’any que ve l’esdevenir de l’Administració de Justícia a Catalunya.

On abans, l’honorable diputada Núria de Gispert, posava el dit a la llaga. I el col·lapse dels jutjats... hi ha al voltant del 75% dels jutjats de Catalunya que estan en situació de col·lapse, i no són dades gratuïtes. No són dades gratuïtes, no són dades que vénen de la demagògia política, no ho són. Són dades que ha posat damunt de la taula, de l’informe del Consejo General del Poder Judicial; de l’informe de la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i d’un minuciós, minuciós, informe elaborat recentment pel Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Per tant, entengui, honorable consellera, que en cap cas posem de manifest o volem que quedi palès un atac a la seva figura, quan la seva tasca la respectem profundament. Ara bé, entengui també que des del meu grup parlamentari sentim una profunda decepció per aquests pressupostos. Perquè entenem, honorable consellera,
que s‘havia d’haver defensat més la urgent i vital necessitat que té l’Administració de Justícia de dotar-se d’uns pressupostos que signifiquin donar un pas endavant i no una passa enrere com són aquests pressupostos que vostè ens presenta.

A Catalunya l’Administració de la Generalitat disposa d’importants competències amb l’Administració de Justícia, en l’àmbit de gestió d’oficines, de dependències judicials, en l’àmbit de recursos humans i materials. I la situació dels jutjats és, la sabem, la coneixem tots, la coneixen els operadors jurídics: és de saturació, és de sobresaturació. Agreujat també –per què no dir-ho, perquè és la realitat– per l’actual situació que estem vivint. I s’han donat una sèrie de factors que s’han ajuntat, possiblement, i que donen lloc a aquesta situació.

La diputada que m’ha precedit en el torn de la paraula, es referia a un determinat àmbit, als jutjats del social. Efectivament, l’activitat i el treball dels jutjats del social, lamentablement, s’ha vist notablement incrementada i, malauradament, sembla ser que es veurà notablement incrementada donat l’alt índex d’atur que estem patint en aquest país i que provoca multitud de litigis dins l’àmbit
social per falta d’un acord previ. Ja no parlo de les grans qüestions, dels grans expedients de regulació d’ocupació, sinó parlo del dia a dia, de la petita, mitjana empresa que es veu en l’obligació de prescindir, malauradament, de treballadors i que
no hi ha un acord i que van al jutjat del social i que estan col·lapsant els jutjats del social.

Però és que també estem parlant dins l’àmbit civil. Amb la modificació que es va produir i que va a passar a ser considerada una simple, o una infracció administrativa, el circular amb excés de velocitat a estar tipificat al Codi Penal, i això està també saturant o creant una saturació en l’àmbit de l’ordre de la jurisdicció civil. I el
procediment monitori, el procediment monitori, honorable consellera, que està començant a saturar els nostres jutjats de la jurisdicció civil, amb reclamacions de quantitats documentades que tenen un procediment específic dins el que és la Llei d’enjudiciament civil.

Per tant, han de prendre mesures, honorable consellera. I els jutjats del mercantil. Sabem que possiblement sí que aquesta sigui una situació conjuntural, una situació determinada que està provocant que hi hagi un increment molt nombrós dels procediments concursals i que això sigui una situació –esperem-ho tots i desitgem-ho tots– temporal i en la qual no s’hagin de prendre mesures especialment extraordinàries.

Ara bé, honorable consellera, estem en una situació preocupant, no alarmant, no crítica. No crítica. Però és que hi podem estar i hi podem entrar, i això sí que no ho hem de perdre de vista. No hem d’obviar la realitat amb què ens podem trobar d’aquí a 3, 6, 9 mesos o un any. Nosaltres no volem fer alarmisme, escolti. Nosaltres
considerem que l’Administració de Justícia, dins de l’actual situació, funciona raonablement bé. I funcionar raonablement bé és especialment per l’esforç suplementari que fan els factors jurídics i els operadors jurídics. Que el fan. I se’ls ha de reconèixer.

Ara bé, el que no podem obviar són aquestes realitats, aquests increments importantíssims de litigiositat que s’estan produint al jutjat del mercantil, al jutjat del civil, al jutjat del contenciós, inclús del contenciós administratiu... al jutjat del social, com s’ha fet palès abans. I vostè ens presenta uns pressupostos regressius. Que hi
ha un increment del 3,3%, sí, honorable consellera. Clar que hi és. Però està per sota inclús de l’ IPC. I molt, molt, molt per sota de l’ increment dels últims pressupostos: d’un 16,5.

Per tant, a quina conclusió ens veiem abocats a extreure d’aquesta situació? Entenem... escoltin... i vostès obvien una premissa fonamental, fonamental –acabo, president. Que justícia, o una bona administració de justícia és igual a competitivitat. Això ho obvien. I això ens preocupa molt.

Hi ha una sèrie de factors crítics que milloren o redueixen la competitivitat d’un país. Una mala gestió de les finances, dels recursos públics... També una inflació galopant, són elements negatius. Però un dels factors més importants per a l’estabilitat econòmica i social d’un país, a més dels trets assenyalats, juntament amb les polítiques fiscals, és una administració de justícia àgil i eficaç. Que doni respostes a
les necessitats del ciutadà, com a ens individual, però també, també, al sector empresarial. Al sector negoci, a la persona jurídica. Per evitar deslocalitzacions i a
sens contrari, per generar una via atractiva per assegurar la continuïtat d’un text empresarial sòlid que ha sigut el que ha construït Catalunya i amb el que esperem construir el futur i continuar construint el futur de Catalunya.

I no tan sols és important i necessari mantenir un sistema judicial estable i de prestigi, sinó que, a més a més, és importantíssim que les seves actuacions siguin ràpides i àgils. Justament l’inrevés del que tenim avui dia a Catalunya.

Honorable consellera, motius, els exposats, més que suficients a l’entendre el nostre grup parlamentari per defensar aquesta esmena a la totalitat.

PLE PARLAMENT 13 DE NOVEMBRE DE 2008

2008-11-18T13:27:00.006+01:00

INTERVENCIÓ DE JORDI MONTANYA MIAS AL PLE DEL PARLAMENT ENVERS EL PROJECTE DE LLEI -CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES-

Sí; gràcies, president. En aquest cas no podem saludar els honorables consellers, perquè, desafortunadament, sembla que no tenen gaire interès en aquesta proposició de llei conjunta de desenvolupament bàsic de l’Estatut, atès que veiem que l’absència
del Govern és total. Però, en fi, nosaltres prenem la paraula per defensar l’esmena a la totalitat. I hem de dir, ab initio, que coincidim amb molt del que s’ha dit fins ara, amb
la intervenció de la diputada Santos i també amb la intervenció del diputat senyor Rivera.
Nosaltres, bàsicament, i crec que no anunciem res de nou, fonamentarem l’exposició i l’argumentació de l’esmena a la
totalitat pel que fa al contingut de l’article 76.4 i pel que fa al que aquest consell, aquest Consell de Garanties Estatutàries és el dictamen vinculat a uns determinats supòsits que analitzarem a continuació. I, per tant, nosaltres no volem ara aprofundir en si aquest apartat de l’article 76 és constitucional o no, perquè no ens correspon a nosaltres determinar-ho; per a això ja hi ha el
Tribunal Constitucional.
Nosaltres creiem, sota un convenciment i sota una base de convenciment jurídic, que és inconstitucional aquest contingut. Ara bé, això ja ho determinarà en el seu dia el
Tribunal Constitucional. I possiblement el que seria criticable a dates d’ara o a dies d’avui és que fins a la data aquest tribunal no s’hagi pronunciat i provoqui que una llei de desenvolupament bàsic de l’Estatut, hagi estat, efectivament, creiem, aturada aquests mesos per aquesta qüestió, i també que una llei orgànica, una llei
bàsica per a Catalunya, com és l’Estatut d’autonomia, tingui supòsits o tingui apartats o parts del seu articulat que encara estiguin pendents dels diversos recursos d’inconstitucionalitat que s’hi han presentat.
Ara bé, aquesta proposició, tal com s’ha dit, pren com a referent més immediat l’actual Consell Consultiu de la Generalitat, però que el que es pretén amb aquest nou organisme, i això no escapa a ningú, és regular una nova institució, més adequada a uns nivells superiors d’autogovern que ens atorga el vigent Estatut d’autonomia de Catalunya. I en aquest sentit, el seu article 76 crea específicament el Consell de Garanties Estatutàries i l’article 77 en determina els principis d’organització i funcionament, establint, així mateix, que el Parlament n’ha de regular per llei la composició i el funcionament, l’estatut dels membres i els procediments relatius a
l’exercici de les seves funcions.
Finalment, com hem posat de manifest a l’ inici de la intervenció, cal ressaltar o posar de manifest que l’article 62.2 de l’Estatut li atribueix el caràcter de llei de desenvolupament bàsic.
S’ha posat de manifest, també, per la relatora, que el referent o punt de referència d’aquest nou organisme ens és donat pel vigent, encara vigent Consell Consultiu, creat per la Llei 1/1981, de 25 de febrer, i Consell Consultiu que també va nàixer sota els paràmetres de l' avui en dia ja derogat Estatut d’autonomia de Catalunya del 1979,i que el consell que encara, diem, és vigent vetlla, en la seva actuació, per l’observança i el compliment de la Constitució i de l’Estatut d’autonomia.
És rellevant el que disposa, rellevant pel que fa a la nostra intervenció i a la nostra fonamentació de la defensa de l’esmena a la totalitat, el contingut de l’article 2, al
manifestar que els dictàmens del Consell Consultiu no són vinculants; extrem, aquest, ho repetim, decisiu en la presentació d’aquesta esmena que defensem, al fixar, l’actual proposició de llei, conjunta, en determinats supòsits que analitzarem, l’establiment del dictamen vinculant, la qual cosa afegeix, a les funcions del Consell
de Garanties, entenem, una inacceptable funció de tutela de l’activitat legislativa del Parlament en el desenvolupament dels drets estatutaris.
Dit això, i pel que fa estrictament a la fonamentació i justificació de la nostra esmena a la totalitat, dir que aquesta és motivada, com hem dit a l’ inici de la intervenció, exclusivament pel que fa al dictamen vinculant, que estableix l’article 76.4. Després,
en part del seu articulat, efectivament, estarem en uns determinats punts més o menys d’acord, i n’hi ha d’altres que considerem, que s’hauran d’esmentar posteriorment en la ponència.
Ara bé, el nucli central és l’article 76, en el seu apartat quart, al disposar que els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries tenen caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin
drets reconeguts per aquest Estatut d’autonomia, qüestió aquesta, ho repetim, que fa que el nostre grup parlamentari hàgim considerat prudent i necessària la presentació d’aquesta esmena.
Bàsicament, per tres fonamentacions, tres fonamentacions concretes. La primera, una raó de fonament judicial, i també, paral·lelament, una raó de coherència política, donat que és sobradament conegut que el Partit Popular, el Grup del Partit Popular al Congrés dels Diputats, va impugnar en el seu dia, davant del Tribunal Constitucional, l’article 76, en concret pel que fa als seus apartats 1, 2 i 4, de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que regula les funcions del consell, i, pel que aquí ens interessa en concret, específicament l’apartat quart del referit article 76, article que preveu el caràcter vinculant dels dictàmens amb relació als projectes de llei i proposicions de llei del Parlament que afectin drets reconeguts per l’Estatut. Ara bé, la impugnació efectuada, també és bo –posar-ho de manifest i reconèixer-ho– va més enllà, perquè arriba a impugnar fins i tot la relació detallada de funcions
que s’atribueix al consell a l’apartat 1 i 2 de l’ esmentat article 76, incloses algunes que el Consell Consultiu, efectivament, realitza des de l’any 1981, com pronunciar-se sobre l’adequació a l’Estatut i a la Constitució de projectes i proposicions de llei del Parlament.
Així, concretant, l’article 76.4 del vigent Estatut d’autonomia de Catalunya desenvolupa..., i està impugnat pel nostre Grup Parlamentari al Congrés dels Diputats per una possible inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional, i en volem fer
esment: amb una possible inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional. El que no farà el meu grup parlamentari és assumir funcions jurisdiccionals, i menys fer de Tribunal Constitucional.
Nosaltres considerem que tenim un dret, i els drets cal respectar-los i, quan no es respecten, defensar-los, però en primer lloc respectar-los, i és un dret que té el Partit Popular al Congrés dels Diputats, que va exercir i que, per tant, l’únic que demana el nostre grup parlamentari és respecte a l’exercici d’aquest dret. Ja decidirà el Tribunal Constitucional si la fonamentació jurídica d’aquesta impugnació és constitucional o no.
L’únic, que aprofitem l’avinentesa per posar de manifest la nostra preocupació perquè qüestions cabdals com una impugnació d’una llei orgànica, i d’una llei orgànica que desenvolupa un estatut d’autonomia, tinguin aquest alentiment en la resolució.
En definitiva, nosaltres, per prudència i per coherència política, creiem que no era convenient regular aquesta qüestió fins que es dictés o fins que es dicti la sentència, tot i considerant que no és convenient, que no és adequat que un òrgan extern al Parlament de Catalunya –Parlament de Catalunya que representa i expressa la voluntat popular– s’hi interfereixi interposant el seu criteri en el període de formació de la voluntat del legislador.
En segon lloc, una raó de naturalesa institucional. Des del nostre grup parlamentari entenem que si el text legal preveu la possibilitat que els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries siguin vinculants, tot i que es refereixin exclusivament a l’afectació de drets i llibertats, el que s’està fent és desnaturalitzar el caràcter
precisament consultiu que té atribuït l’ esmentat organisme estatutari. Un funcionament vinculant vol dir precisament això, que vincula i obliga, en aquest sentit i pel que fa a l’article 76.4, ni més ni menys que el poder legislatiu, i, en conseqüència, entenem que ultrapassa les seves funcions institucionals i s’atribueix una competència decisòria que només correspon al Parlament de Catalunya. Un òrgan consultiu el que fa, el que ha de fer i el que hauria de fer és assessorar, contribuir a la formació d’una determinada voluntat, d’un determinat òrgan decisori, però el que no pot fer, al nostre criteri, és decidir i interferir en la voluntat d’un parlament.
En tercer lloc, una raó de lògica jurídica, ja que en cap cas el Consell de Garanties Estatutàries té naturalesa jurisdiccional, com efectivament té el Tribunal Constitucional, tot i no formar aquest..., del poder judicial; però té naturalesa jurisdiccional, el Tribunal Constitucional, que, ho repetim, en cap cas té el Consell de Garanties Estatutàries. En conseqüència, no se li pot atribuir a aquest organisme una funció de caràcter revisor sobre un projecte o sobre una disposició legal que ha d’aprovar el Parlament, de tal forma o de tal manera que un dictamen del consell forci
–ni més ni menys, forci– el Parlament a canviar el redactat d’un article o d’una llei o a modificar-lo parcialment o substancialment. I amb aquests termes es pronuncia amb total rotunditat l’article 18.3 de la proposició de llei, al disposar que la tramitació parlamentària d’un text que hagi estat objecte d’un dictamen vinculant del Consell de Garanties Estatutàries no pot continuar –imperatiu: no pot continuar– si no se’n suprimeixen, se’n substitueixen o se’n modifiquen els preceptes o les parts de preceptes que el consell hagi declarat contraris a la Constitució o a l’Estatut. Ho repetim, al nostre criteri, en aquest cas d’arrel estrictament jurídica, s’està equiparant o s’estaria equiparant, i pel que fa als seus efectes, una sentència amb un dictamen, i són dos pronunciaments totalment diferents.
En definitiva i el que a ningú se li pot escapar és que el que preveu la proposició és el dictamen vinculant de projectes o proposicions de llei o normes amb rang de llei que poden afectar els capítols I, II i III del títol primer del vigent Estatut d’autonomia, referents a drets i llibertats públiques, i que precisament en aquest marc estatutari es
regulen matèries tan cabdals i rellevants com els drets i deures lingüístics, sense obviar, evidentment, els drets de caire social o personal o de participació, i això sens perjudici dels drets constitucionals del títol primer de la Constitució.
Raons, totes elles, entenem, que justifiquen plenament l’esmena a la totalitat que estem defensant; raons, com hem dit, de fonament judicial, raons de coherència política, raons també de naturalesa institucional, i raons, finalment, de lògica jurídica.
Esmena que confiem que rebi el recolzament de la cambra, i, en cas contrari, continuarem esmerçant esforços, com ho hem fet a la ponència conjunta, en el si d’aquesta, per a assolir un text de consens en els punts que, al marge de l’argumentació central o cabdal que hem fet d’aquesta esmena, considerem que cal
aprofundir: qüestions com la composició, en principi integrat per nou membres, juristes de reconegut prestigi; la derivada del mandat, també en principi nou anys, i així com la impossibilitat de la seva reelecció; el règim d’incompatibilitats, del qual també discrepem profundament. No creiem que sigui bo, que sigui positiu marginar sistemàticament –marginar sistemàticament– el professional lliberal d’aquests organismes; s’ha de buscar un sistema d’incompatibilitat que permeti l’aportació del professional lliberal cabdal, ja que els seus debats...
...aporten –acabem, president– el dia a dia i l’òptica també –per què no dir-ho?– del dret positiu.
Per tant, esperem el recolzament de la cambra a aquesta esmena, tot i avançant que, en cas contrari, continuarem esmerçant esforços perquè surti una llei amb el màxim de consens possible.
Moltes gràcies.

2008-10-29T10:00:00.003+01:00

MONTSERRAT NEBRERA TIENE TODA LA RAZON, O BIEN, PARTE DE ELLA.

A raiz de la polemica surgida en torno a sus comentarios en relacion al "tuning" del coche oficial del Presidente del Parlament de Catalunya, se han abierto diversos debates entre ellos la presunta falta de democracia interna en los partidos y el uso partidista que de los partidos se realiza, disculpen la redundancia, y bien cierto es que Montse pone el dedo en la llaga y esto no gusta y genera voces discrepantes que claman venganza al ver temblar sus imperios de carton paja.
Ahora bien, entremos en pequeños detalles que no por menores dejan de ser importantes, y decimos menores ya que no tienen la repercusion mediatica de los que acontecen en la "gran capital" y ello a razon de la denuncia formal presentada por la candidatura de Ansel Botan a presidir el partido popular en Lleida, por la coaccion ejercida sobre los militantes el pasado viernes en el proceso de elecci'on de compromisarios donde personal asalariado del pardido repartian sin el menor escrupulo papeletas marcadas con los candidatos de la supuesta lista oficialista, y los constantes obstaculos que tiene que sortear el candidato Botan simplemente por intentar presentarse y abrir debate interno en el seno del partido, negandosele los listados de afiliados y compromisarios y ni tan solo los modelos oficiales para la recogida de avales.
Dicho esto, creo que la parte de razon que le falta a Montserrat Nebrera viene dado por la acusacion de fariseismo que realiza, generalizando y no concretando, tengo el convencimiento de que por ejemplo la presidenta de catalunya Alicia Sanchez es completamente ajenea a todos los tejemanejes que se cuecen en las cocinas de las supuestas listas autodenominadas "oficialistas" como la de lleida y sus practicas caciquiles y antidemocraticas, en definitiva lo que lamentablemente se constata es la realidad palmaria tanto externa como internamente de que el partido esta tal cual ; partido !!

PLE PARLAMENT 22 D'OCTUBRE DE 2008

2008-10-27T17:56:00.003+01:00

INTERVENCIÓ DE JORDI MONTANYA MIAS AL PLE DEL PARLAMENT ENVERS EL PROJECTE DE LLEI -PRESIDENCIA I GOVERN-

Sí, gràcies, president. Honorables consellers, il·lustres diputats i diputades, en el debat que ens porta..., el debat i votació d’aquest Projecte de llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern, tal com ja ha posat de manifest en les intervencions anteriors la il·lustre diputada relatora, despleguem els articles de l’Estatut d’autonomia referents a l’Estatut del president de la Generalitat i l’organització, funcionament i atribucions del Govern. En concret, despleguem els articles 67.5 i 68.3 de l’Estatut; el 67.5, pel que fa l’Estatut personal del president o presidenta de la Generalitat, i el 68.3, pel que fa a l’organització, el funcionament i les atribucions del Govern. Desplegament bàsic de l’Estatut que –crec que també és bo ressaltar-ho o posar-ho de manifest– no ha estat objecte de cap recurs d’inconstitucionalitat per part del Partit Popular, ni tampoc per part del Defensor del Pueblo, que són los recursos amb més pes que s’han presentat en contra de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Per tant, també creiem que és bo, si més no, fer esment d’aquesta qüestió i posar-ho de manifest.
Aquesta disposició, aquest projecte –també s’ha dit per part de la relatora–, substitueix substancialment o fa una novació substancial de la vigent Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament, president i Consell Executiu de la Generalitat.
Dit això, i en primer terme, creiem necessari fer una defensa de les dues esmenes subsegüents al dictamen del Consell Consultiu, dictamen que –també s’ha posat de manifest– creiem que el seu pas ha estat positiu, francament positiu, al marge de les
crítiques inicials que es van substanciar pel que fa als grups que van presentar o van decidir portar a dictamen del Consell Consultiu el present projecte de llei. I als fets ens remetrem en acabar la nostra intervenció.
Defensaré les esmenes, que responen bàsicament a la necessària congruència que entenem, des del nostre grup parlamentari, que ha d’existir entre les observacions del dictamen i el contingut stricto sensu d’aquestes. La primera, referent a la incompatibilitat entre la potestat del president o presidenta de delegar en el conseller primer o consellera primera la funció d’impuls i coordinació de l’acció dels departaments per a aplicar les directrius de l’acció de govern, i el fet que el mateix president sigui el titular del Departament de Presidència; entenem, en aquest cas, que si el president és titular del departament esmentat no pot delegar en el conseller primer la potestat d’impuls i coordinació que hem posat de manifest, que hem citat. La segona, purament tècnica, en entendre que en el procediment de participació en els processos per a la designació dels magistrats del Tribunal Constitucional cal que el Govern s’atengui stricto sensu a les previsions del Reglament del Parlament, en ser aquesta institució, el Parlament, qui té encomanada per l’Estatut la potestat de proposar al Senat els candidats. Consideracions tècniques que pel nostre grup són importants, atès que la resta de qüestions –també ho posem de manifest, creiem que és important i necessari fer-ho– sobre les quals vàrem fonamentar la nostra sol·licitud de dictamen han resultat plenament constitucionals. I així ho diem i així ho reconeixem.
Ara bé, el nostre grup parlamentari no pot donar suport al text del dictamen en la seva totalitat. I el motiu és ben simple: persisteixen encara, al nostre entendre, els obstacles que ja vàrem apuntar en el debat de totalitat del projecte, i en el qual vàrem dir que, si es modificava o si s’arribava a un acord o transacció, hi donaríem suport. El fet és que no s’ha assolit aquest acord, tot i que reconeixem l’esforç, no tan sols de la ponència, sinó molt especialment de la seva relatora, la il·lustre diputada Lídia Santos, en aquest sentit. Però hi ha unes qüestions, que entenem bàsiques, que fan impossible al nostre grup parlamentari donar-hi suport, qüestions que, ho repeteixo, ja vam fer paleses o ja vam posar de manifest en el debat a la totalitat i que reproduirem pel que fa als
arguments centrals, que ens porten –ja ho hem anunciat i ho avancem al president– a votar en contra del text del dictamen.
En primer lloc, no estem d’acord que comparteixin protagonisme en el mateix text la figura del conseller o consellera primer i el vicepresident o vicepresidenta del Govern. Entenem i enteníem i continuem entenent que un exclou l’altre: o regulem la figura del conseller o consellera primer o regulem la figura del vicepresident o vicepresidenta; però preveure totes dues figures és, al nostre entendre, incompatible, genera o generarà confusió i dubtes sobre les competències atribuïdes a l’un i a l’altre.
Vàrem proposar en el seu moment un consens, emparat, creiem sincerament, en la lògica, també en els antecedents històrics del dret públic català i també –per què no dir-ho?– en la ferma voluntat de renovar l’aparell governamental, sobre quina seria la figura més adient, el seu règim jurídic i el seu estatut personal, si la de conseller primer o la de vicepresident, però en cap cas regular-les totes dues, fent-se alternatives i no aclarint què fa l’un i què fa l’altre. Aquesta doble regulació és per nosaltres un obstacle insalvable, el qual ens impedeix una votació favorable al projecte que estem debatent-
En segon lloc, tampoc estem d’acord, si es volgués acceptar com a òrgan exclusiu la Vicepresidència del Govern, amb el fet que la seva regulació –la seva regulació legal, evidentment– la limiti a un sol membre. La complexitat dels governs, l’àmbit cada cop més ampli de les competències exercides i la conjuntura poden afavorir que es disposi, o que sigui necessari, o que sigui convenient que es creï o que hi hagi la possibilitat de nomenament de més d’una vicepresidència. I en aquest sentit creiem que cal admetre legalment o que caldria haver admès legalment aquesta possibilitat. Perquè, si no és així –i també s’ha posat de manifest per part del ponent del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, i així ja ho vam posar també de manifest en el debat a la totalitat–, estem arreglant la papereta a una persona concreta amb noms i cognoms i no hi ha o no tenim una voluntat certa i concreta i indubtable de dotar-nos d’un òrgan amb clara voluntat de permanència i clara continuïtat, també, de permanència en el futur.
En tercer lloc, des del Grup del Partit Popular, des del meu grup parlamentari, continuem creient que el projecte de llei pateix una important mancança, que és regular el procediment d’elaboració de disposicions de caràcter general, és a dir, els avantprojectes de llei i els reglaments, tot entenent vigents els articles de la Llei de règim jurídic de l’Administració en aquest tema. Esperàvem –i així ho vam posar de manifest al llarg de la ponència– dels grups que donen suport al Govern alguna proposta de regulació en aquest projecte de llei al respecte –que no ha arribat–, ja que mantenim que és en aquest text on ha d’estar regulat, en tractar-se d’una de les principals i més importants competències del Govern: la d’impulsar els projectes de llei i exercir la potestat reglamentària.
I no ens aixopluguem, no ens amaguem sota la carcassa que ens hi oposem per una raó tècnica; és la qüestió també de fons. On s’ha de regular, al entendre del nostre grup parlamentari, un procediment complet, nítid, separat i específic per a elaborar els reglaments administratius, competència exclusiva del Govern, és en una llei del Govern i no en una llei de l’Administració. És una qüestió, al nostre entendre, de pura lògica i de tècnica normativa, però també és un tema que vol posar èmfasi en el fet que qui dirigeix l’Administració és precisament el Govern, i no a l’inrevés.
Per aquestes raons, anunciem la nostra votació contrària al Dictamen del Projecte de llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern, però no volem deixar de posar de manifest, abans de cloure, una qüestió cabdal per a nosaltres que ja vàrem anunciar i ja vàrem posar també de manifest en el debat de la totalitat: que ens mereixen tot el respecte, lògicament –i no pot ser d’una altra manera–, la Presidència i el Govern de Catalunya, més enllà dels colors polítics i de les persones que n’han format part al llarg de la història. Llei que creiem bàsica per al nostre país, llei de desenvolupament bàsic del vigent Estatut d’autonomia de Catalunya i que respon a dues institucions polítiques essencials, a les qual cal donar un marc normatiu únic, coherent i estable. Caldrà veure, en definitiva, si amb aquesta llei que ara aprovem això ho aconseguirem. A nosaltres, el Grup Parlamentari del Partit Popular, ens genera seriosos dubtes.
Moltes gràcies, president.

INTERVENCIO AL PLE DEL PARLAMENT DE CATALUNYA EL 4 DE JUNY DE 2008

2008-06-06T18:01:00.003+02:00

Moció
subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre la situació de la justícia
(tram. 302-00106/08)

...[... ] que ha motivat la presentació d’aquesta moció, que hi ha uns pressupòsits
bàsics sobre els quals podem parlar de justícia. Per tant, ens hi referirem de manera
global, per entrar després, punt per punt, a les parts diferents de la nostra moció, que
creiem, en definitiva, que aporta una visió global de la problemàtica que afecta aquest
àmbit, l’àmbit de l’Administració de justícia i que va motivar que presentéssim
aquesta moció, amb la voluntat que s’arribés a un acord i a un consens, i que
pogués ser votada per la resta de formacions polítiques, perquè creiem que, en
definitiva, que el que fa és reflectir de manera objectiva una sèrie de qüestions molt
objectivades, objectivades no tan sols per l’informe del Consejo General del Poder
Judicial, sinó per l’informe que dies posteriors va emetre o va presentar la presidenta
del Tribunal Superior de Justícia, la magistrada senyora Alegret. I, per tant, estem
parlant de qüestions, ho repeteixo, que estan objectivades i són situacions que a dia
d’avui, patim amb major o amb menor grau tots els ciutadans d’aquest país.
Tenim clar que l’Administració de justícia és un poder de l’Estat, que emana de la
Constitució versus article 1.1 del text legal i de l’article 24.1 pel que fa a la tutela
judicial efectiva, amb un especial o especialíssim emparament. Per tant, és
susceptible de recurs al Tribunal Constitucional d’empara. Que és un servei públic,
també, que garanteix l’Administració de justícia i que, com dèiem a la passada
interpel·lació, funciona millor que pitjor. Per tant, en cap cas nosaltres varem fer un
posicionament..., o vam voler presentar una situació de l’Administració de justícia
catastròfica i extremadament crítica o exageradament crítica amb la gestió que des de
la Generalitat de Catalunya es pot fer versus l’Administració de justícia.
Però sí que és cert, doncs, que hi ha uns imputs negatius i
preocupants, que ens han de fer especialment amatents i que són els que es
reflecteixen als diferents punts concrets de la moció que avui presentem. A més a més,
els presentem alfabèticament numerats, per treure jerarquia a el que faria una
presentació numèrica, perquè creiem que tots ells són prou importants i tots ells són
prou preocupants perquè puguin ser debatuts i puguin ser, jo crec sincerament,
aprovats de manera unànime per aquesta cambra, tot i que les notícies que tenim en
aquests moments, sembla que això no serà possible.
Els imputs negatius, la lentitud. Això produeix i provoca que es «quebranti» un dels
principis bàsics de l’Administració de justícia, perquè fa que aleshores no tothom sigui
igual davant de l’Administració de justícia, no tothom té la capacitat de suportar
econòmicament i emocionalment un plet de tres, quatre, cinc, sis, vuit o inclús deu
anys, que una persona o una empresa econòmicament potent, que és un problema
puntual que té, o un més dels que es tenen dins del tràfic mercantil. I, per tant, ho
repeteixo, «quebranta» això el principi d’igualtat de l’Administració de justícia, el
principi d’igualtat de parts de l’Administració de justícia. També la insuficiència de
mitjans humans i materials. I l’ imput més preocupant, que és la possibilitat a curt i
mitjà termini d’un veritable col·lapse als nostres jutjats, als jutjats de Catalunya, un 73
per cent dels quals pateix de sobrecàrrega, segons la memòria del Tribunal Superior
de Justícia.
Motiu aquest que fa que nosaltres haguem presentat aquesta moció, ho repetim,
sobre recursos materials en el seu punt primer. Sobre l’adopció d’importants mesures,
perquè s’ha de fer un important esforç pel que fa als mitjans materials, molt
especialment pel que fa als actes de comunicació entre òrgans judicials, digui’s
exhorts, digui’s altres actes de comunicació judicial, que són uns dels problemes que
més endarrereixen i més estan col·lapsant l’Administració de justícia. I també sobre
els recursos humans al servei de l’Administració de justícia per a exigir al Govern de
l’Estat que de manera immediata i urgent procedeixi a adoptar les mesures
necessàries per tal de cobrir amb personal titular els diferents jutjats que es troben
actualment vacants a Catalunya. Juntament amb el problema de la mobilitat, que
també lamentablement patim en aquest país.
En la segona intervenció ja farem el posicionament pel que fa a les diferents esmenes
que s’han presentat.
Gràcies, senyor president.

Per part del nostre grup parlamentari acceptaríem les esmenes
número 1, 2, 5 i 6 del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, i la número 3 que
han presentat conjuntament els grups que donen suport al Govern.
Molt breument i si se’m permet dir pel que fa al tema del català, dos comentaris molt
breus. Nosaltres demanem a la nostra moció que s’adoptin les mesures escaients per
tal d’impulsar i normalitzar el seu ús, res més que això –res més que això.
Per què ho diem? Doncs perquè hi ha hagut un descens important des del 2004, 20,6
de resolucions judicials en català, al 2007, a un 16,8. I per aquest
motiu no podem acceptar la seva esmena quan parla de prosseguir amb les mesures
impulsades per la conselleria, perquè aquestes mesures s’han demostrat insuficients
o negatives, si més no pel seu resultat.
Pel que fa a l’esmena presentada amb aquesta mateixa qüestió pel Grup Mixt, no la
podem acceptar de cap de les maneres, i això no són ni girs cap aquí ni cap allà, això
és la realitat amb la que vivim.
Vostès demanen a la seva esmena que s’ha de garantir el dret dels justiciables a
utilitzar tant el català com el castellà en l’àmbit de l’Administració de justícia i per a
nosaltres està absolutament garantit, en tant que són llengües cooficials a Catalunya,
el català i el castellà.
I també, si em permet, dins de la vessant exclusivament de la meva pràctica jurídica
de més de vint anys d’advocat amb exercici, no he tingut mai el més mínim problema,
ni als jutjats de Tremp, ni als de Vielha, ni als de la Seu d’Urgell, on allí el món rural a
vegades el justiciable té veritables problemes per enraonar en castellà i els jutges o
els operadors jurídics, advocats, procuradors fan l’esforç que convé perquè no hi hagi
cap tipus de problemes i per a nosaltres no n’hi ha. I com que no n’hi ha, el que diem
és simplement que s’adoptin les mesures necessàries per imposar i
normalitzar el seu ús. No fem un problema allí on no n’hi ha, el problema és anècdota,
i quan és anècdota se’n parla, però no se’n parla quan hi ha un milió dues-centes «i
pico» mil resolucions judicials amb aquest país i no hi ha aquest tipus de problema.
També pel que fa a les esmenes que hem incorporat o que hem donat..., que hem
manifestat que acceptàvem per part de Convergència i Unió, creiem formalment que
enriqueixen el text de la moció.
I també pel que fa a la resta de grups parlamentaris agrair també el to de les seves
intervencions, tot i que lògicament no podíem admetre les esmenes
referents al desenvolupament de l’Estatut. Per cert, senyor Estradé, no miri cap aquí,
ha de mirar cap allà. Perquè l’Estatut del 30 de setembre,
que nosaltres –el meu grup parlamentari– vam votar que no, per les raons
sobradament conegudes, no se’l carregui aquest grup parlamentari al Congrés dels
Diputats. Per tant, deixi de mirar cap allà i
comenci a mirar cap aquí, cap als grups que donen suport al Govern, amb les quals
vostè hi forma part.
També dir i posar de manifest, i amb això acabem, que creiem que és imprudent aferrissar-se en el desplegament estatutari en matèria de justícia sense
saber com es pronunciarà el Tribunal Constitucional. I ho diem sense entrar amb
valoracions polítiques, no solament el nostre grup parlamentari –el nostre partit– ha
presentat recurs, sinó que l’han presentat també el Defensor del Pueblo i altres
comunitats autònomes. I ho diem a efectes pràctics, simplement per
qüestions de pràctica i conveniència dels operadors...

Moció
subsegüent a la interpel.lació al Govern sobre el foment i la conservació
del patrimoni cultural (tram. 302-00107/08)

Bé, des de l' inici de la
controvèrsia, des del meu grup parlamentari i des del Partit Popular de Lleida, hem
tingut un posicionament molt clar i definit i sense escletxes.
Nosaltres, en primer lloc, hem manifestat sempre que lo primordial és la unitat de la
col·lecció, creada des de fa més de cent anys pel bisbe Messeguer.
Segon. Per obrir les vies de negociació i diàleg que siguin suficients, a fi i efecte
d'arribar a un acord transaccional, satisfactori pel que fa a la diòcesi de Lleida i a la
diòcesi de Barbastre i Monsó.
Tres. Per evitar al màxim obrir ferides amb els nostres veïns,
històricament agermanats amb les comarques de Lleida, de la Franja i, en aquest cas
en concret, especialment, pel que fa a Barbastre i Monsó.
Ara bé, no podem obviar que aquest és un litigi que s'inicia durant els anys noranta,
que estem a l'any 2008 i que la ineptitud, ineficàcia i la manca de transparència de les
administracions implicades no ha fet possible que a dates d'avui hi hagi hagut un
acord transaccional. I únicament i exclusivament el seny dels ciutadans de Lleida i el
seny dels ciutadans de la Franja –de Barbastre i de Monsó– han fet possible que les
coses no vagin més enllà i que la ineptitud quedi reduïda a les administracions que
intervenen en aquest litigi.
Dit això, nosaltres creiem –i ho hem defensat des de l' inici del litigi– que la via judicial,
que la via judicial ordinària era una bona solució; donat i derivat dels antecedents que
hem posat a la taula.
Escoltin, portem des del 90 amb aquest litigi; estem al 2008. No hi ha solució, no
s'entreveu solució i, quan hi ha hagut alguna solució, aquesta ha estat altament
preocupant per als interessos de la unitat de les peces del museu i no cal referir-nos a
les cartes i als acords entre l'expresident de la Generalitat i el president del Govern
aragonès.
Per tant, atesa la situació actual, des del meu grup parlamentari, donem total suport a
la via judicial ordinària endegada pels Amics del Museu i vagi..., des d'aquí aprofitem
per felicitar-los per la seva valentia i per haver pres aquesta iniciativa i també a la
plataforma cívica per a la unitat del museu que agrupa catorze entitats i associacions
de Lleida i de Fraga que han anunciat que també se sumaran en aquesta iniciativa.
I tampoc entenem per quin motiu ha de fer aquesta mena de pànic
el fet d'anar a la via jurisdiccional ordinària. Si, quan hi ha un problema que no es
resol amistosament o hi ha incapacitat de solucionar-lo amistosament, escoltin, per
això estan els jutjats, per resoldre. I hi haurà una sentència que serà d'obligat i
d'imperatiu compliment per ambdues parts i que a uns, forçosament, satisfarà més i a
uns altres, menys.
Ara bé, les administracions implicades
Fitxer 31
...curiosament totes elles del mateix color polític, estan sent incapaces d’arribar a una
solució de consens, a una solució transaccionada. A més a més, sembla que sigui
últimament que hi hagi una sèrie de paraules tabú en seu parlamentària. No es pot
parlar de crisi, no es pot parlar de transvasaments i ara sembla ser que no es pot
parlar de la via judicial per resoldre un litigi que enfronta dues diòcesis i que, per tant,
considerem escaient buscar aquesta solució. A més a més, si algú s’ha llegit o ha
tingut cura de llegir el suplico de la demanda que han presentat els amics del museu,
l’únic que demanen és que es declari la titularitat d’aquests béns en base a la
usucapió, o sigui, la possessió pacífica i continuada durant més de cent anys. No
demana absolutament res més. I, per tant, no entenem per què ha de fer tant
respecte o tant pànic o que sigui tabú o hagi de ser tabú poder utilitzar la via
jurisdiccional ordinària. I no ens val que el conseller ens digui que els acords de
l’Església no el vinculen. És que, escolti’m, els acords de l’Església vinculen a nivell
intern l’Església, però a partir del concordat dels acords concordatoris de l’any 79,
l’Església està sotmesa a les normes jurídiques i, per tant, a les resolucions judicials
tant estatals com autonòmiques, atenent una excepció pel que fa al règim tributari i al
règim fiscal. Però lògicament no concedeixen –ho repeteixo– a partir dels acords
concordatoris del 79...
A l’Església cap tractament diferent.
Per tant, i pel que hem exposat, nosaltres donarem suport a la moció i donarem
suport a aquest acord transaccional que s’ha assolit per quasi tota la resta de
formacions parlamentàries.

INTERVENCÍO DEL PLE AL PARLAMENT DEL 21 DE MAIG DE 2008

2008-06-06T17:35:00.004+02:00

Interpel·lació
al Govern sobre la situació de la justícia (tram. 300-00125/08)

Nosaltres creiem obligada la formulació d’aquesta interpel·lació per a
debatre envers de l’àmbit de la justícia, la situació de la justícia, que no passa
precisament per un dels seus millors moments, per tres motius molt concrets.
Un, perquè efectivament és de rabiosa actualitat: s’acaba d’elaborar o s’acaba de
presentar l’informe de la Secció d’Organització i Gestió del Servei d’Inspecció del
Consell General del Poder Judicial. Al cap de dos dies es va presentar també la
memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que la va presentar la seva
presidenta, la magistrada Maria Eugènia Alegret. I també, per què no dir-ho?, arran de
les notícies que últimament apareixen a diferents mitjans de comunicació en relació
amb un possible funcionament deficient de l’Administració de justícia; el ressò als
mitjans de comunicació està sent important, i per tant creiem, doncs, que és el
moment de parlar en seu parlamentària de la situació o de l’àmbit de l’Administració
de justícia a Catalunya.
En cap cas, honorable consellera, des de la nostra òptica, creiem que es pot parlar o
que cal parlar d’una situació crítica o catastrofista. Res més lluny. Això
ja ho diem d’antuvi. Hi ha una situació delicada, hi ha problemes concrets o molt
concrets, però s’ha d’estar amatent perquè la patologia que avui en dia pateix
l’Administració de justícia, la qual creiem que té remei, no passi a ser una patologia
terminal.
I el cert és que la immensa majoria dels ciutadans comparteixen l’opinió que
l’Administració de justícia no funciona bé. Així ho reflecteixen els diferents
baròmetres, les diferents enquestes; els baròmetres de l’advocacia, les enquestes del
CIS, les del mateix Consejo General del Poder Judicial coincideixen en un diagnòstic
que comença a ser preocupant: hi ha un sentiment majoritari de la població o una
percepció majoritària de la població, del justiciable, que l’Administració de justícia no
funciona o no funciona bé com hauria de funcionar.
També des del nostre posicionament, des de la nostra postura, reconeixem que això
no és fàcil –que això no és fàcil. A l’Administració de justícia, en la quasi totalitat
d’expedients judicials que es resolen, hi ha confrontació de parts. I per tant,
difícilment les dos parts queden satisfetes del funcionament de l’Administració de
justícia. I es dóna a totes les jurisdiccions: hi ha una confrontació en major o menor
grau depenent de quina parlem. On es dóna amb més amplitud és a la jurisdicció civil,
però també es dóna a la jurisdicció social, es dóna també al contenciós administratiu i
en ocasions també es dóna a la jurisdicció penal, quan hi ha intervenció d’acusació
particular. I lògicament, entenem que la percepció del ciutadà és difícilment
objectivable quan hi ha dos parts confrontades i a una de les dos no se li acaba
donant la raó o no se li acaba donant la raó que creia tindre.
Però el cert és que hi ha problemes dins de l’Administració de justícia i
problemes al marge de les percepcions subjectives dels ciutadans. Creiem,
honestament, que estan perfectament objectivats; objectivats arran dels informes que
hem posat de manifest: tant el del Consell General del Poder Judicial, com la memòria
del mateix Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Des del nostre grup parlamentari hem advocat en reiterades ocasions..., a on creiem
que des de la Generalitat de Catalunya es pot fer un esforç superior al que s’està fent
per millorar-ne el funcionament. Posicionament que nosaltres sempre hem cregut que
coincideix plenament amb els interessos dels ciutadans i amb un reforçament de les
seves garanties.
Hi ha quatre punts molt concrets, consellera, que crec que a més hi ha d’haver una
coincidència generalitzada per part de la resta de formacions polítiques.
Una és la necessària i imperiosa millor formació dels operadors jurídics i millor
formació continuada d’aquests, tot i els esforços importants que en aquest cas concret
assumeixen els col.legis d’advocats.
També hi ha una necessitat imperiosa que és incrementar el nombre de jutges. Hi ha
unes ràtios que ho posen de manifest, que també, ho repeteixo, són absolutament
objectives. A Alemanya hi ha vint-i-quatre jutges per cada cent mil habitants –i ara
se’m dirà: «És que estem parlant d’Alemanya...»; no. A Grècia que crec
que ja ens hi podem més o menys comparar, hi ha dinou jutges per cada cent mil
habitants. Però és que resulta que a Portugal hi ha dotze jutges, honorable consellera,
per cada cent mil habitants. A Espanya, a l’Estat espanyol, i aquesta mitjana és
equiparable a Catalunya, hi ha 9,4 jutges per cada cent mil habitants.
Aquesta és una dada que, simplement, aplicant el dret comparat, és absolutament
insuficient per donar resposta al justiciable i per donar resposta als problemes que
pateix avui en dia l’Administració de Justícia, i un dels més greus, el col·lapse dels
jutjats. A Catalunya, l’any passat, i ens fem ressò de la memòria, del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, es van resoldre prop de 1.230.000 resolucions
judicials. Amb aquestes ràtios no podem donar resposta i no
es dóna resposta a les necessitats dels ciutadans. Es creu –i amb dades també, ho
repeteixo, objectives– que a Catalunya falta un mínim de vuitanta-vuit magistrats per
donar un servei acurat i per donar un servei àgil, o més àgil, si més no, a la situació
actual de l’Administració de justícia.
En tercer lloc, s’ha de fer un veritable esforç pel que fa a la completa informatització
dels òrgans judicials. Un dels problemes més greus, ho repeteixo, de l’Administració
de justícia és l’alentiment en la resolució dels expedients, però que és donat,
majoritàriament, pels actes de comunicació judicial. Un dels problemes més greus que
es pateix són els actes de comunicació judicial, els exhorts, expedients, milers i milers
d’expedients que queden paralitzats mesos i mesos per falta d’una adequada
informatització, especialment dels jutjats de pau.
Aquest és un problema que viuen els ciutadans, que viuen els justiciables i que viuen
els actors jurídics a diari, i en el qual, honorable consellera, la Generalitat de
Catalunya té plena competència per mirar de resoldre aquesta qüestió; lligada,
lògicament, amb una major dotació econòmica. Nosaltres creiem que hi ha uns
pressupostos insuficients pel que és la població avui en dia de Catalunya..., i el
pressupost del Departament de Justícia. La famosa cunya dels 6 milions ha quedat
molt enrere, però ha quedat enrere en un curt espai de temps, i no s’ha adequat els
mitjans amb caire proporcional a l’augment de població. I això avui en dia ho estem
patint. I per això a l’ inici de la nostra intervenció dèiem: «No parlarem en cap cas de
situació caòtica, perquè no hi és. No parlarem d’un mal o deficient funcionament de la
justícia, perquè no hi és. Però sí que hi comença a haver uns inputs preocupants que
poden fer que, a molt curt termini tinguem els jutjats de Catalunya absolutament col·lapsats.»
Quatre punts, ho repeteixo, que creiem que són uns mínims indispensables per assolir
una justícia moderna tecnològicament i amb més eficàcia i menys burocràcia. Hi ha
l’exemple clar, honorable consellera, d’una administració que m’atreveixo a dir que és
modèlica, que és l’Agència Tributària. Escolti’m, si ja ens fan fins i tot la declaració de
renda, que ens l’envien als nostres domicilis. Escolti, si aquesta Administració, que,
efectivament, és recaptatòria, és capaç de donar aquest servei a l’administrat, per què
no fem un esforç a l’Administració de justícia per garantir un dret fonamental de tots
els ciutadans? Que aquí hi ha tendència a confondre Administració de justícia amb
jutges, Administració de justícia amb advocats. Escolti, no; és que l’Administració de
justícia és de tots els ciutadans i per a tots els ciutadans.
Per tant, en la segona part de la nostra intervenció continuarem, perquè veig que estic
esgotant el temps, però entenem, honorable...
...consellera, que s’ha de fer un veritable esforç en aquests quatre punts molt concrets
que hem posat damunt de la taula, i defugint un discurs catastrofista i defugint de fer
foc allí on, de moment, només hi ha brases.

Miri, honorable consellera, a la nostra intervenció ja hem posat
de manifest, en primer lloc, que creiem que no hi ha una situació alarmant del
funcionament de l'Administració de justícia. Això ho hem dit ab initio, només començar
la nostra intervenció.
Ara bé, també hem posat de manifest que sí que és cert que hi ha una sèrie d'inputs
que ens han de preocupar, és clar, perquè vostè m'ha parlat de proporció d'increment
de personal de l'Administració de justícia en relació amb l' increment de població, però
s'ha deixat una dada bàsica: l' increment de nombres judicials. Consellera, es pledeja
molt més avui que fa deu anys, i això és així, i això no ho podem obviar. I, per tant,
aquí hi ha un problema.
Vostè ha donat dades concretes, que jo en la meva primera intervenció n'he donat
alguna, però no he volgut centrar-me en els tants per cents de col·lapse, en els tants
per cents de sentències pendents de resoldre, etcètera. Ara bé, senyora consellera,
vull dir, el Govern de la Generalitat té una responsabilitat plena en l'Administració de
justícia. Nosaltres hem sentit en seu parlamentària el molt honorable president de la
Generalitat dient que tot lo que passa a Catalunya és responsabilitat del Govern de
Catalunya, i per tant l'Administració de justícia també. És cert que no és una
competència exclusiva. Però, escolti'm, portem en aquest país, a l'Estat
espanyol, més de vint anys de govern socialista, i per tant alguna solució podien haver
aportat. Vostès porten més de cinc anys al Govern de la Generalitat.
I jo he plantejat una sèrie de qüestions i de problemes que ens han de fer estar
amatents –i ho he dit al principi de la meva intervenció– perquè aquesta patologia no
es converteixi en una patologia irreversible. S'estan acumulant expedients per
resoldre d'una manera preocupant, honorable consellera; per falta de mitjans, per falta
de personal, per falta de personal que depèn directament de la Generalitat de
Catalunya. És cert que els jutges, els magistrats, els secretaris judicials i el Ministeri
Fiscal no depenen de la Generalitat de Catalunya, però sí que en depèn la resta de
personal. I, escolti, a Barcelona hi ha un 80 per cent del personal que és interí. Home,
alguna solució hi hem de posar.
I després, quan donem les ràtios, les hem de donar no solament amb
l' increment de població en relació amb el nombre de jutges i jutjats que anem creant,
sinó amb l'augment de la litigiositat, lògicament, escolti'm. I aquest és el veritable input
que ens ha de fer estar alerta.
Vostè s'ha referit a Lleida. Escolti, l'informe del president de l'Audiència Provincial de
Lleida posa de manifest que s'estan acumulant més de tres mil expedients judicials a
l'any per resoldre, quan quatre o cinc anys enrere això no passava. Home, si vol, li ho llegeixo. Miri, a veure,
jo, sóc molt curós amb les dades que dono, honorable consellera. No em
digui que això no és cert –fora que la memòria no estigui ben feta.
Escolti'm, li ho diré, li ho llegiré textualment, cosa que no m'agrada fer en seu
parlamentària, però: «En l'actualitat el nombre de resolucions han passat a 49.767» –
en la memòria que han presentat ara, fa una setmana–; «el nombre d'assumptes
ingressats, 52.562.» I, per tant, hi ha un dèficit... (Veus de fons.) Me'n vaig cap
enrere? És que llavors hauria de llegir tot l'article, però és així. No, honorable consellera, és que això no
és així.
Diu: «L'any 2004, el nombre d'assumptes ingressats era de 48.220, i el de resolts era
de 48.274.» Per tant, no em digui que no. Com a mínim, no em digui que no és cert el
que dic. Com a mínim, digui que a la memòria possiblement hi ha un error aritmètic.
Però jo les dades que dono, les contrasto, honorable consellera, cregui-ho. Si no, no
les donaria.
I un altre punt –i amb això acabo–, on també hi tenim competències, i és una dada
també preocupant: amb, escolti'm, la utilització del català a l'Administració de justícia.
I aquesta sí que és una dada, honorable consellera, que és responsabilitat plena de
vostè, de la seva conselleria –no, lògicament, de vostè en concret. L'any 94 hi havia
un 26 per cent d'ús del català a l'Administració de justícia; els anys 2004, 2005, 21,1;
2006,
18,1; any 2007, 16,8. Alguna cosa s'està fent
malament des de la conselleria de Justícia pel que fa a l'ús i el foment del català en
aquesta Administració.

PROJECTE DE LLEI DE LA PRESIDENCIA I DEL GOVERN

2008-04-15T12:37:00.004+02:00

INTERVENCIÓ AL PLE EN DEFENSA DE L'ESMENA A LA TOTALITAT PRESENTADA PEL GRUP PARLAMENTARI DEL PARTIT POPULAR

Gràcies, president. Honorables consellers, il·lustres diputats
i diputades, em permetran que en primer lloc em
sumi a la felicitació pel nomenament del nou conseller,
el senyor Jordi Ausàs, desitjant-li tota mena d’èxits i
d’encerts, ja que en definitiva esperem que siguin els
encerts i els èxits de Catalunya; també, especialment,
desitgem que la seva gestió sigui exitosa especialment
pel que fa a les comarques de Lleida ens hauria
agradat que estigués present a l’hemicicle per poder-li,
doncs, transmetre aquesta felicitació. Suposem que la
seva absència és merament conjuntural o per altres ocupacions.
I això ho diem, simplement, perquè, com que
és el cinquè conseller de Governació en els governs tripartit
1 i tripartit 2, imaginem que no hi deu haver hagut
alguna remodelació d’ultimíssima hora i que continua
sent conseller de Governació. I així ho desitgem.
Bé, entrant al que ens ocupa, i pel que fa a la
defensa de l’esmena a la totalitat, de retorn, del Projecte
de llei de la Presidència i del Govern, creiem fermament
que hi ha motius més que suficients per defensar-la, i
que els anirem desgranant o posant de manifest al llarg
de la nostra intervenció, tot i que també és certament
una llei de contingut quasi exclusivament jurídic.
També volem posar de manifest d’antuvi el nostre profund
respecte que el Grup Parlamentari del Partit Popular
de Catalunya ha expressat sempre per les institucions
polítiques de la Presidència de la Generalitat
i del Govern, en tant que institucions, lògicament amb
independència de la persona o persones que n’han format
part en la història de la Generalitat, i que en molts
casos no hem estat d’acord amb la seva gestió o amb
els seus plantejaments ideològics.
Avui tenim el debat a la totalitat d’aquest Projecte de
llei de la Presidència i del Govern, certament un text
complex i extens, però que, des del Partit Popular, des
del Grup Parlamentari del Partit Popular, hem vingut
reclamant durant molt de temps, igual que hem
anat reclamant i continuem reclamant amb insistència
una llei de l’Administració catalana.
En aquesta línia, a l’Estat espanyol, ja durant la primera
legislatura del Partit Popular, i és bo recordar-ho,
de l’any 1996 al 2000, es va impulsar la Llei del
Govern i la Llei d’organització i funcionament de
l’Administració de l’Estat. En aquest sentit, creiem
sincerament que anem amb deu anys de retard i que
és bo que finalment donem aquest pas endavant
per adequar el nostre funcionament, el
funcionament i les disposicions normatives que han
de regular la Presidència i el Govern.
En aquest sentit, entenem que el text legal presentat és
encertat, en la seva vessant de tècnica legislativa, en
separar en dos textos legals diferents la regulació del
nivell polític, president i Govern, i el nivell merament
administratiu, Administració pública. En aquest sentit,
aplaudim l’arribada d’aquest text al Parlament i esperem,
també, un futur projecte, tal com ja hem dit, de llei
de règim jurídic de l’Administració de la Generalitat.
Volem afegir, abans d’aprofundir en la defensa de la
nostra esmena a la totalitat, que el que cal és aprovar,
i s’ha dit en anteriors intervencions, en les anteriors
que m’han precedit, un text que sigui transversal en
el temps, un text que ultrapassi la frontera d’aquest
Govern i, lògicament, dels governs del futur, els quals
també es puguin sentir còmodes amb les previsions
d’aquesta llei; no en va són normes generals que neixen
amb voluntat de permanència, i en aquest cas amb
més motiu, o així ho creiem, en tractar-se d’una llei
que regula institucions polítiques en desplegament de
l’Estatut d’autonomia, i molt concretament pel que fa
als articles 67 i 68.3.
Dit això, exposarem els motius que ens han dut, al nostre
grup, a presentar aquesta esmena a la totalitat del
projecte de llei. I ho concretarem en tres aspectes molt
concrets.
En primer lloc, no estem d’acord, i avancem futures
esmenes en aquest sentit, que comparteixin protagonisme
en el mateix text la figura del conseller o consellera
primer i el vicepresident o vicepresidenta del Govern.
Entenem que un exclou l’altre: o regulem la figura del
conseller o consellera primera, o regulem la figura de la
vicepresidència. Però entenem que preveure totes dues
figures és al nostre entendre incompatible; es genera
confusió i dubtes sobre les competències atribuïdes a
l’un i les competències atribuïdes a l’altre. I podríem
arribar a consensuar, atenent-nos a la lògica i atenent-nos
als antecedents històrics del dret públic, i també,
per què no dir-ho, a una certa voluntat de renovar
l’aparell governamental, quina és la figura més adient
i un règim jurídic i llur estatut personal. Però no, ho
repeteixo, entenem la voluntat del projecte de regular
totes dues figures, fent-se alternatives i no aclarint les
concretes atribucions de l’un i de l’altre. Insistim que
en el seu moment oportú, el de les esmenes a l’articulat,
farem interessants, o així ho creiem, aportacions
respecte a això.
Segon punt concret. Tampoc estem d’acord, en el cas de la vicepresidència del Govern, que es limiti
a un sol membre. La complexitat dels governs i l’àmbit
cada cop més ampli de les competències exercides i la
conjuntura poden afavorir que es disposi de més d’una
vicepresidència. I en aquest sentit creiem que cal admetre
legalment aquesta possibilitat, ja que, si no és així, sembla
fins i tot, i permetin-me, que arreglem la papereta a una
persona concreta del Govern, amb noms i cognoms.
En tercer lloc, des del Partit Popular, des del meu grup
parlamentari, creiem que el projecte de llei pateix d’una
important mancança, que és regular el procediment, el
procediment d’elaboració de disposicions de caràcter
general, és a dir, els avantprojectes de llei i els reglaments,
tot entenent vigents els articles de la Llei de règim
jurídic de l’Administració en aquest tema. Entenem
que hauria d’haver-hi una regulació en aquest projecte,
perquè és on ha d’estar, en definitiva, en tractar-se
d’una de les principals i més importants competències
del Govern, la de la regulació dels projectes de llei i de
l’exercici de la potestat reglamentària. La llei ho cita,
efectivament, però no regula els procediments concrets.
Entenem que és una mancança tècnica, a la qual presentarem
les conseqüents esmenes perquè creiem que és la llei que ha de regular el procediment
dels projectes de llei, dels decrets legislatius,
dels decrets llei i, pel que fa a la potestat reglamentària,
dels decrets i de les ordres. En definitiva, aquests són els tres punts concrets, aquests tres punts concrets són en els que basem nosaltres
la nostra defensa de l’esmena a la totalitat. Els hem
sintetitzat, creiem que els hem concretat i creiem que
donaran molt joc a l’hora d’intentar enriquir i millorar
el text que ha presentat el Govern. I, efectivament, esperem
que la resta de grups parlamentaris que donen
suport al Govern obrin les portes a possibles acords en
el tràmit d’esmenes a l’articulat, per tal de donar més
coherència i sistemàtica al text presentat, de conformitat
amb l’exposició que els acabo de fer.
Moltes gràcies, president.

PROPOSTA DE RESOLUCIO AL PARLAMENT

2008-04-15T10:12:00.004+02:00

EL PP DEMANA UNA UNITAT DE CIRURGIA INFANTIL PER L’ARNAU DE VILANOVA

El diputat del PPC per Lleida al Parlament, Jordi Montanya, ha presentat una Proposta de Resolució a la Cambra catalana en la que insta al Govern de la Generalitat a posar en marxa els tràmits necessaris per tal que en el termini de temps més breu possible i atenent a les necessitats tècniques pròpies de l’especialitat, l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida disposi d’una unitat de cirurgia pediàtrica.

El diputat Montanya denuncia que la demarcació de Lleida és l’única de Catalunya que no disposa en cap dels seus centres d’una unitat de cirurgia pediàtrica amb la que poder atendre als pacients que necessiten d’una intervenció d’aquests tipus i que la inexistència d’una unitat d’aquestes característiques comporta el desplaçament fora de Lleida d’un gran número d’infants que requereixen d’una unitat de cirurgia infantil.

Montanya recorda que l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida és el principal centre sanitari i hospitalari no tan sols de la ciutat, sinó de les comarques de Ponent, i que malgrat aquesta importància, a dia d’avui, encara no disposa de totes les unitats mèdiques necessàries per atendre totes les necessitats sanitàries de la població.

El diputat Jordi Montanya afirma que dotar l’Hospital Arnau de Vilanova d’una unitat de cirurgia infantil es una petició dels propis familiars que han de patir la manca d’aquesta especialitat a Lleida.

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ DEL PARTIT POPULAR AL PARLAMENT DE CATALUNYA

2008-04-15T10:06:00.001+02:00

Els consells comarcals del Solsonès i el Berguedà, i els ajuntaments de Sant Llorenç de Morunys, Berga i Castellar del Riu, han reclamat al Govern de la Generalitat importants reformes i millores en les infraestructures viàries que afecten les seves respectives connexions.

Concretament, consideren del tot necessari millorar i eixamplar els quatre ponts més perillosos del tram de la província de Lleida (LV-4241) i reclamen que s'iniciï l'estudi i es redacti l'avantprojecte de la reforma del tram corresponent a la província de Barcelona (BV-4241) reivindicant que, per raons econòmiques, turístiques i d'impacte ambiental, l'opció més viable és la construcció d'un túnel des de la zona de Terrers fins Avià o l'Espunyola.

Les esmentades infraestructures permetrien enfortir la projecció econòmica i turística de les comarques afectades i protegir de manera eficient el medi natural existent.

Per tot això, el Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya al Parlament insta el Govern de la Generalitat a:

1.- Impulsar de forma urgent les obres de millora i eixamplament dels quatre ponts més perillosos del tram de la província de Lleida de la carretera LV-4241.

2.- Iniciar l'estudi i redacció de l'avantprojecte, en el termini de dos mesos, del tram de la província de Barcelona (BV-4241), tot contemplant en el mateix la construcció d'un túnel que vagi de la zona de Terrers fins Avià o Espunyola.

EL PP DEMANA UNA UNITAT DE CIRURGIA TORÀCICA A L'ARNAU DE VILANOVA

2008-04-08T17:09:00.003+02:00

JORDI MONTANYA: “L’ARNAU DE VILANOVA ES L’ÙNIC HOSPITAL UNIVERSITARI DE TOT L’ESTAT QUE NO DISPOSA DE LA UNITAT DE CIRURGIA TORÀCICA”

El diputat del PPC per Lleida al Parlament, Jordi Montanya, ha presentat una proposta de resolució al Parlament en la que insta al Govern de la Generalitat a posar en marxa els tràmits necessaris per tal que, en el termini de temps més breu possible, atenent a les necessitats tècniques pròpies de l’especialitat, l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida disposi d’una unitat de cirurgia toràcica.

El diputat Montanya argumenta que la demarcació de Lleida és l’única de Catalunya que no disposa en cap dels seus centres d’una unitat de cirurgia toràcica amb la que poder atendre als pacients que necessiten d’una intervenció d’aquest tipus i afirma que, aquest fet, provoca el desplaçament d’un gran número de pacients que requereixen d’una unitat de cirurgia toràcica.

Jordi Montanya manifesta que dotar a l’Hospital Arnau de Vilanova d’una unitat de cirurgia toràcica és una petició manifestada des de diversos sectors mèdics i professionals de la sanitat i que, en aquest sentit, s’han pronunciat organitzacions professionals com el Col·legi de Metges i diversos especialistes de la matèria, entre altres col·lectius i autoritats mèdiques.

Montanya recorda que l’Hospital Arnau de Vilanova és el principal centre sanitari i hospitalari de la capital del Segrià i de les comarques de Ponent i que, malgrat aquesta importància, a dia d’avui, encara no disposa de totes les unitats mèdiques necessàries per atendre les necessitats sanitàries de la població i denuncia que l’Arnau de Vilanova és l’únic hospital universitari de tot l’Estat que no disposa de la unitat de cirurgia toràcica, “el que comporta que els metges en formació hagin de traslladar-se a altres centres per a completar el seu aprenentatge”.

INTERVENCIO PLE DEL PARLAMENT (7 DE FEBRER DE 2008)

2008-02-08T18:28:00.000+01:00

MOCIÓ SUBSEGÜENT A LA INTERPEL·LACIO AL GOVERN SOBRE EL DESPLEGAMENT DE L'ESTATUT D'AUTONOMIA

Sí. Gràcies, president. Il·lustres diputats i diputades. Honorables consellers. I per fixar el nostre posicionament a la moció subsegüent a la interpel·lació formulada pel Grup de Convergència i Unió, i a la qual, ja anunciem, que no donarem suport.

Durant aquesta sessió plenària s'ha parlat molt de coherència, també hem permetran que, per coherència, nosaltres manifestem que no hi donarem suport donat, fonamentalment o bàsicament, pel fet de la litispendència dels recursos d'inconstitucionalitat presentats, entre els quals el del Partit Popular. La qual cosa, a l'entendre del nostre grup parlamentari, obliga - si més no, per coherència - a mantenir un posicionament de prudent espera a resultes de la resolució del Tribunal Constitucional que pot afectar o no, però pot afectar de manera més o menys important el contingut del text estatutari.

I dit això, cal recordar que l'article 38 dela Llei orgànica del Tribunal Constitucional, la Llei 2/1979 que ha estat subjecte de posteriors modificacions el 21 d'abril del 99 i per la Llei 1/2000, de 7 de gener, estableix que les sentències recaigudes en els procediments d'inconstitucionalitat tindran valor de cosa jutjada, vincularan tots els poders públics i produiran efectes des de la data de la seva publicació en el Butlletí Oficial de L'estat. Conseqüentment, no estem parlant d'un tema menor, no estem debatent una qüestió menor; estem davant de la posssibilitat que la sentència o les sentències del Tribunal Constitucional puguin afectar de manera substancial el contingut del text estatutari.

Ara bé, també és cert que hi ha articles del mateix text que no han estat objecte d'impugnació. Nosaltres creiem que hi ha una important tasca a desenvolupar pel que fa a tota aquesta sèrie d'articles i que afecten institucions importants o molt importants de l'Estatut d'autonomia de Catalunya.

Creiem, sincerament, que no cal elaborar nous fulls de ruta. Entre tants fulls, al final, acabarem fent una enciclopèdia que no ens portarà a res.

Avui per avui, escoltin, hi ha, sense perjudici dels recursos, que són set, set recursos d'inconstitucionalitat, els que hi ha presentats -escoltin, hi ha el del Partit Popular, hi ha el del Defensor del Pueblo, hi ha el del Consell del Govern de la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia, de la Comunitat Autònoma de la Rioja, hi ha el recurs d'inconstitucionalitat de la Diputació General del Govern d'Aragó, escolti, hi ha el recurs d'incostitucionalitat de la Generalitat de la Comunitat Valenciana, hi ha el recurs del Consell de Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears -, és que no estem parlant - repeteixo un cop més - d'un tema menor, sinó que estem parlant d'un tema importantíssim, d'un tema capdal del que pot suposar - potestatiu, que no imperatiu - una substancial modificació del text estatutari.

Conseqüentment, nosaltres entenem que prudència obliga i, per tant, centrem-nos en les possibilitats que avui per avui dóna l'articulat del text que no ha estat subjecte a recursos d'insconstitucionalitat i, que com dèiem, són les possibilitats importants o molt importants; estem parlant de Sindicatura de Comptes, estem parlant de l'impuls de la nova organització territorial, consells de governs locals, organització comarcal, finances locals, justícia de pau, activitat de foment, caça i pesca fluvial, ordenació del sector pesquer, Llei de joventut, mercat de valors, oficines i personal de registres civils, règim jurídic i procediment de l'Adminstració de la Generalitat, expropiació forçosa, contractació admistrativa, rodalies, actuació exterior de la Generalitat de Catalunya. Escoltin, treballem, perquè ho podem fer, sense tenir la litispendència dels recursos d'inconstitucionalitat allí on ho podem fer amb total i absoluta tranquilitat i, si em permeten l'expessió també, inclús per economia parlamentària.

Per què treballar a fons i durament amb allò que, possiblement, quedarà en un no res? Per tant, inclús, apel·lant a l'economia parlamentària, entenem que el que cal és desenvolupar els articles que no estan afectes de recurs d'inconstitucionalitat i mantenir una prudent espera pel que fa a la final decisió del Tribunal Constitucional.

Moltes gràcies, senyor president.

PROPOSTA DE RESOLUCIO AL PARLAMENT

2008-02-08T12:54:00.000+01:00

EL PP INSTA AL GOVERN A DOTAR ELS CENTRES EDUCATIUS DEL MATERIAL NECESSARI PER CONTROLAR LA DIABETIS

El diputat del PP per Lleida al Parlament, Jordi Montanya, ha presentat una Proposta de Resolució en la que insta al Govern de la Generalitat, juntament amb les associacions que representen els malalts de diabetis a Catalunya, que posi en marxa un conveni de col·laboració administrativa que tingui per objectiu estipular una sèrie de mesures bàsiques adreçades a la formació de les persones responsables dels infants amb diabetis, així com garantir l'existència als centres educatius del material necessari per al control de la malaltia.

El diputat Montanya considera que la formació i la informació sobre la diabetis a l'escola és un element essencial, tant per als alumnes com per al personal docent, ja que això permetrà ajudar als nens i nenes a superar les possibles barreres i a evitar les discriminacions que puguin donar-se. Pel diputat popular els mestres han de saber què és la diabetis, quins són els símptomes d'una hipoglucèmia i la manera de resoldre-la.

Jordi Montanya recorda que la diabetis mellitus tipus 1 és una de les malalties cròniques més freqüents entre la població infantil i adolescent a Catalunya i que el Registre de diabetis de Catalunya en funcionament des de l'any 1987 posa de relleu que cada any prop de 140 persones menors de 14 anys presenten aquesta malaltia, de les quals entre 15 o 20 tenen menys de 5 anys en el moment del seu diagnòstic.

Montanya manifesta que l'Associació de Diabètics de Catalunya ha posat de relleu els problemes del dia a dia amb els controls i el subministrament de la insulina als menors i que aquestes dues actuacions són essencials pel control de la glucosa en la sang i per evitar casos de hipoglucèmia i les seves possibles conseqüències.

Finalment, Jordi Montanya també recorda que en altres Comunitats Autònomes ja s'han posat en marxa iniciatives en que, a part de proporcionar l'adequada informació als centres docents, als alumnes i al seu personal, s'ha apostat per dotar a les escoles amb infants diagnosticats de diabetis mellitus del material necessari per al control de la malaltia.

POLITIQUES D'APARADOR

2007-11-19T12:26:00.000+01:00

Per sota dels grans problemes que a diari patim els catalans en la vida quotidiana com es manifesta en els trens, autopistes, aeroports, serveis elèctrics, ensenyament, sanitat, seguretat ciutadana, immigració, que ocupen gran part dels mitjans de comunicació i del debat polític hi ha un altre problema al qual cal fer especial referència, es a dir, el de la crisi de la política derivat de l’acumulació de problemes sense resposta que genera desconfiança en la classe política i en les pròpies possibilitats del país per continuar prosperant en els àmbits econòmics i socials fruit de polítiques d’aparador i cercant únicament el rèdit polític en cada batussa electoral.

A tall d’exemple a Catalunya en els últims quatre anys han arribat un milió llarg d’immigrants provocant una important pressió sobre les infraestructures i els serveis, però els actuals governants no han previst res de res. El govern fa política del dia a dia i els ciutadans suporten polítiques d’aparador.

En aquesta situació la presentació socialista que les responsabilitats son patents del Partit Popular resulten cíniques, entre l’any 1982 i el 2007, el PSOE n’ha governat 17 o el que és el mateix un 70% del temps, dades irrefutables com també hauria d’esser el repartiment de les responsabilitats.

A més a més el Govern de la Generalitat fa de la improvisació el seu nord donant l’esquena i evitant que es parli de problemes tan seriosos com el de la globalització i internalització dels mercats, els alts costos laborals; fets que no són una qüestió conjuntural, sinó estructural i que no s’estan prenent mesures d’anticipació, tot i que les previsions auguren que les deslocalitzacions augmentin els propers anys, per tant el Govern de la Generalitat té l’obligació de potenciar la internacionalització de les empreses catalanes, així com millorar la dotació d’avantatges diferencials (infraestructures, fiscalitat, inversió en innovació i coneixement...) i deixar a banda el discurs victimista i el discurs que apel·la els sentiments per amagar les seves grans mancances.

Quines polítiques preventives s’estan portant a terme en l’àmbit econòmic, social i de serveis? A principis d’any Bulgària i Romania han entrat a formar part de la UE. Ho han fet gairebé de puntetes sense fer massa soroll, malgrat la important incidència políticoinstitucional, socioeconòmica i cultural que l’adhesió d’aquests països té per a Catalunya, però el Govern de la Generalitat està més preocupat en inaugurar pseudo-embaixades a Paris i Nova York, que en els nous reptes que suposa l’Europa de 27 Estats i 500 milions d’habitants i la incidència que per exemple suposa la pèrdua de fons estructurals i els fluxos migratoris que esta comportant.

Cal exigir al Govern de la Generalitat que governi i ho faci amb valentia afrontant de cara els problemes i reptes que tenim a Catalunya i que tan important és pel futur l’arribada del tren d’alta velocitat a Barcelona com el fet que municipis del món rural i del Pirineu puguin gaudir dels mateixos avantatges que en el món urbà i evitar situacions altament discriminatòries com les que pateix a tall d’exemple el municipi d’Alins (Pallars Sobirà) amb el desplegament de la banda ampla i l’obligatorietat per part de la Generalitat a les administracions locals de tramitar documents i/o subvencions mitjançant Internet quan a Alins continuen sense accés a internet d’alta velocitat. On és la conciliació entre el món rural i el món urbà que aquest Govern tripartit bis es va comprometre a impulsar? Res de res polítiques tanmateix d’aparador, decepció i falses expectatives pels catalans.

LLEI DEL MEMORIAL DEMOCRATIC-INTERVENCIO AL PLE PARLAMENT

2007-11-05T10:20:00.000+01:00

El Sr. Montanya i Mías

Sí, gràcies, president. Honorables consellers, honorable
conseller senyor Saura, prenem la paraula per defensar
les nostres esmenes i avancem d’antuvi que votarem
en contra d’aquest Projecte de llei del Memorial De-
mocràtic, situació aquesta que, entenem, no ha de sor-
prendre, a aquestes alçades d’aquest debat, la resta de
formacions polítiques. Diem que prenem novament la
paraula ja que aquest projecte va decaure a la passa-
da legislatura, i no precisament pel bloqueig del nostre
grup parlamentari.

En anteriors ocasions ja hem manifestat els motius del
nostre posicionament, contrari a l’aprovació d’aquest
projecte, i dèiem que ens hi oposàvem per qüestions
més de forma que no pas de fons. Ho reiterem íntegra-
ment: el nostre és un posicionament que dóna lloc a
votar desfavorablement aquest Projecte de llei del Me-
morial Democràtic per qüestions, ho repetim, més de
forma que no pas de fons. I mirarem d’explicar-ho per
no generar cap tipus de dubte.

Dèiem, i ho reiterem, que una llei és una norma jurídi-
ca de caràcter obligatori, emanada del poder legislatiu
a l’efecte de regular conductes o establir òrgans neces-
saris per al compliment de determinats fins, i que la seva
inobservança comporta una determinada sanció. Es ca-
racteritza per ser general, abstracta i impersonal, i ope-
ra per si mateixa, erga omnes, i és universal quant a la
seva aplicació. És d’execució general i resta dispensada
de la prova de la seva existència a contrario sensu del
dret consuetudinari. És, en definitiva, l’expressió posi-
tiva del dret i és la concessió d’uns drets o la imposició
d’unes obligacions; mai la llei, en la seva vessant més
universal, la seva aplicació ha de servir d’aixopluc de
la politització de determinats organismes.

Doncs bé, aquest grup parlamentari, en nom propi i
també, com no?, dels milers de ciutadans de Catalunya
que han fet possible els catorze escons que ocupem en
aquest Parlament, no creiem històricament oportú –his-
tòricament oportú–, ara com ara, escriure o reescriure la
història mitjançant una llei. Tampoc creiem que aquesta
sigui una tasca a desenvolupar pel Parlament. Tenim
el convenciment que els historiadors, els científics, els
equips de recerca, atorguen a la història la veritat quasi
objectiva. Conseqüentment, considerem que no ha de
ser el Parlament o bé el govern de torn l’autor d’escriure
o reescriure la història; no és el seu objectiu, il·lustres
diputades i diputats, no és la seva tasca.

I no entrarem ni, de fet, volem entrar en el debat, en el
discurs de les essències, de la puresa de la raça, en un
debat de bons i dolents, en un debat, obsolet per altra
banda, de dretes i esquerres. No caurem en el discurs
fàcil de la demagògia política en la seva màxima ex-
pressió, la de les veritats absolutes, o bé la de les màxi-
mes negacions. El contingut d’aquesta llei, ho repetim,
quant al fons el podem subscriure gairebé en la seva
pràctica totalitat.

I potser que sí, que efectivament a partir, si escau, de
l’aprovació d’aquesta llei més d’un desmemoriat recu-
peri la memòria o part d’ella. Nosaltres, si més no, consi-
derem més adient gaudir-ne en base als estudis científics,
als equips de recerca i als historiadors. Perquè aquesta
llei no és una reivindicació de la societat civil; aques-
ta és una llei únicament i exclusivament dirigida a acon-
tentar determinades entitats i associacions més mogudes
per la rancúnia i l’afany de revenja que no pas per la seva
preocupació per la preservació de la memòria històrica.

És una llei que neix amb una clara adscripció política,
amb una claríssima adscripció política, i que anhela
un clar rèdit electoral, la d’un determinat grup polític,
per donar satisfacció a la diàspora de grups de pressió
que l’envolten. I aquests fets no els podem acceptar.
No podem ni volem acceptar, senyor Saura, honorable
conseller, la seva història. Volem la història de tots i per
a tots, basada, ho repetim, en el coneixement històric,
rigorós, objectiu i científic. No creiem en organismes
públics encotillats i sotmesos a la pressió de la diàspora
que suporta un determinat partit o que suporta i supor-
tarà el diferent govern de torn.

Aquesta llei neix amb un veritable objectiu, el d’adoc-
trinar les ments de les actuals i futures generacions de
catalans, perquè, honorable conseller, il·lustres diputa-
des i diputats, el nostre Memorial Democràtic, ara com
ara, i el de la immensa majoria de ciutadans –o així ho
entenem– és l’actual Constitució de l’any 78, consen-
suada entre totes les forces polítiques i que fou i conti-
nua essent punt i final d’una de les etapes més fosques
i cruels de la nostra història i punt i partida d’una nova
etapa de democràcia i reconciliació.

Ben al contrari, aquesta llei és la llei d’uns, mancada
d’una veritable voluntat de reconciliació. I qüestionem
obertament la necessitat d’aquesta llei que dóna llum
a la creació del Memorial Democràtic, que en si ma-
teix no és res més que una nova entitat oficial, un nou
organisme públic, que no pas un ens independent, la
qual cosa, de ben segur, genera el risc inqüestionable
d’afavorir amb fons públics una visió partidista de la
nostra història recent.

A més a més, aquest nou ens duplica moltes de les tas-
ques que efectuen des de fa anys fòrums universitaris
i centres de recerca especialitzats. Sens dubte, creiem,
hauria estat més profitós destinar els recursos, els fons
públics del Memorial Democràtic, a col·lectius i grups
d’investigació ja existents.

Les generacions d’avui, a diferència del que disposa
l’exposició de motius –exposició de motius en la qual
fonamentem la nostra oposició a l’aprovació d’aquesta
llei–, ho repeteixo, les generacions d’avui no tenen cap
deute amb el passat, del qual no som ni ens sentim res-
ponsables. Els deutes, per als morosos; el present i el
futur, per a la nostra societat, i la història, deixem que
l’escriguin els historiadors.

I creguin-me, honorable conseller, il·lustres diputats, il-
lustres diputades, que no tenim cap por de la història.
El que veritablement ens fa por és la seva possible ma-
nipulació. En tots els enfrontaments bèl·lics es fan actes
contraris al dret de les persones, i la Guerra Civil, sens
dubte, no en va ser una excepció. I és innegable que
en ambdues zones, la republicana i la controlada pels
revoltats, la repressió fou una pràctica generalitzada.
Reconeixement des del nostre grup parlamentari a les
víctimes, a totes, i condemna sense pal·liatius, com no
pot ser d’altra manera, als règims totalitaris, als règims
dictatorials i als règims absolutistes.

I volem fer un especial esment del fet que des del nostre
grup parlamentari, des del Partit Popular de Catalunya,
sempre hem estat favorables a la justa reparació de les
víctimes de la repressió franquista; però també és obli-
gat fer-ho extensiu a tots els ciutadans que varen patir
la violència incontrolada en la rereguarda republicana.
Som gent, persones, amb fortes conviccions democrà-
tiques però que creiem que, per homenatjar les vícti-
mes, unes i altres, cal evitar sectarismes, cal evitar l’ús
oportunista de la memòria més dramàtica de la nostra
història més recent.

I considerem sobrer fer-ho mitjançant l’aprovació
d’aquesta llei, que pretén imposar el revisionisme his-
tòric d’un passat ja superat, però al mateix temps massa
recent. Les ferides obertes costen de cicatritzar, costen
de tancar, especialment quan el passat és, en certa ma-
nera, present. Tant la Segona República com la Guerra
Civil i el règim totalitari del franquisme són avui histò-
ria recent, i com a tal han de ser tractats. No acceptem
l’ús dirigista del passat des del poder, ni la utilització
política de la memòria. De la memòria que és patrimo-
ni de tots, la col·lectiva; l’altra, la individual, ha de ser
imperativament selectiva.

I em permetran, per finalitzar, donar lectura a una col-
laboració habitual, breu, d’un periodista lleidatà, Josep
Ramon Correal –que no és precisament sospitós de tin-
dre moltes afinitats amb el meu grup parlamentari–, que
va publicar al diari La Mañana el dia 23 de març del
2007, arran de la presentació per part del conseller Sau-
ra del memorial històric a la Universitat de Lleida, «La
punxa». I diu així: «Poc després de la mitjanit, llista en
mà, van ser cridats setanta-nou presos, dels quals setan-
ta-quatre eren eclesiàstics, i, lligats pels colzes de dos
en dos, van ser duts en vuit camions als afores de Lleida.
A la cruïlla de la carretera de Barcelona amb la de
Tarragona, un grup de dos-cents milicians va obligar el
comboi a recular fins al cementiri. Al voltant de les dos
de la matinada, els detinguts van ser assassinats de dot-
ze en dotze.» Aquest és un dels episodis que Jordi Al-
bertí narra al llibre El silenci de les campanes, que aca-
ba d’editar Proa.

Hi ha altres casos dramàtics, com el d’Andreu Montar-
dit, vicari d’Almatret, obligat a caminar amb el ventre
rebentat, o el de Jaume Cabiscol, rector d’Albagés, ar-
rossegat darrere d’un camió amb les mans travessades
per un ganxo. Acaba reflexionant el periodista dient, sic:
«Suposo que figuraran en algun itinerari de la memòria
històrica, que va presentar ahir a la Universitat de Lleida
el conseller Saura.»

El periodista, Josep Ramon Correal, deixa l’interrogant
en l’aire. Per nosaltres, aquest interrogant i d’altres fan
que ara com ara no puguem votar a favor d’aquesta llei.
La llei, en definitiva, il·lustres diputades i diputats, és
norma de convivència. Al nostre grup parlamentari ens
presenta seriosos dubtes pensar i creure que aquesta
serà una bona norma de convivència.

Moltes gràcies.

RESUM INTERVENCIO AL PARLAMENT DE CATALUNYA EL DIA 11 DE JULIOL DE 2007

2007-07-12T18:59:00.000+02:00

PROPOSICIO DE LLEI DE MODIFICACIO DELS ARTICLES 85 I 86 DE LA LLEI 13/1989, DE 14 DE DESEMBRE, D'ORGANITZACIO, PROCEDIMENT I REGIM JURIDIC DE L'ADMINISTRACIO DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Prenem la paraula als efectes de defensar la proposició de Llei que ha presentat el meu Grup Parlamentari del PPC.

Interessant la modificació dels articles 85 i 86 de la llei 13/1989 de 14 de desembre d’Organització Procediment i Règim Jurídic de l’Administració de la Generalitat de Catalunya.

Llei que té per objectiu establir el règim jurídic de l’Administració Pública de la Generalitat i que s’aplica a l’organització de la mateixa i als seus organismes autònoms.

Recordem que l’administració de la Generalitat està constituïda per òrgans jeràrquicament ordenats, té personalitat jurídica única i la seva organització i actuació s’articula de manera que garanteixi l’eficiència i diligència màxima en el compliment de les seves funcions i en la prestació dels seus serveis.

De fet hem de recordar que no és la primera vegada que el PPC presenta una iniciativa d’aquesta naturalesa, doncs ho va fer en la VI legislatura amb la proposició de llei que va portar a l’aprovació per unanimitat de la llei 23/2002 sobre durada de procediments i règim de silenci administratiu, i aquesta mateixa proposició que ara debatem es va presentar a l’anterior legislatura. Són en definitiva tres cops les vegades que el PPC ha demanat mitjançant iniciatives parlamentàries una nova llei de règim jurídic de la administració de la Generalitat encara que ho hem fet a través de reformes parcials.

I l’ interès del nostre Grup Parlamentari en aquesta qüestió rau en dos aspectes:
- Per una banda enfortir la seguretat jurídica dels ciutadans de Catalunya en llurs relacions amb l’administració de la Generalitat, i en aquest sentit completem i adaptem el règim dels recursos administratius vigents a la nostra administració.

-I per altra banda, disposar d’una vegada per totes d’una llei completa pròpiament catalana i ara ja en desplegament del nou estatut .

No creiem que serveixi argumentar que els ciutadans ja poden utilitzar els recursos previstos a la legislació bàsica estatal (llei 30/1992) quan a Catalunya no disposem d’una normativa complerta plenament adaptada a la llei bàsica estatal i que integri plenament el dret públic administratiu de Catalunya.

El règim jurídic de l’administració de la Generalitat es regula actualment a la Llei 13/1989 de 14 de desembre d’Organització Procediment i Règim Jurídic de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. Aquest text legal va ser objecte d’una important reforma legislativa a través de la llei 23/2002 de 18 de novembre, que va tenir com a objecte bàsic adequar el règim del silenci administratiu a Catalunya a les modificacions que en aquest sentit havia introduït l’ordenament jurídic la llei 4/1999 de 13 de gener, de modificació de la Llei 30/1992 de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu comú.

Ara bé, aquesta modificació legislativa va ser parcial, atès que no va adaptar en la seva totalitat la Llei Catalana a les previsions de la legislació bàsica de l’Estat deixant de banda l’adequació en àmbits tan importants com el sistema de recursos administratius.

És per aquest motiu pel que creiem necessari de modificar novament la Llei 13/1989 de 14 de Desembre, en allò que fa referència al Capítol 6 de la llei (normes complementaries sobre el règim de recursos) amb la finalitat de regular el règim de recursos administratius aplicables i adequar-los a les previsions de la Llei 30/1992 de 26 de novembre, de Règim jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, en la redacció donada per la Llei 4/1999 de 13 de gener i això en ares de preservar els drets i les garanties jurídiques dels ciutadans que tenen en els recursos administratius l'eina més important per dirimir les controvèrsies amb els òrgans de l’Administració.

Així la reforma que proposem en aquesta Proposició de Llei i pel que fa als articles 85 i 86 del capítol 6 de la Llei 13/1989 (els recursos administratius) és del tot adient ja que dota de més seguretat jurídica a la actuació de l’administració envers els ciutadans tot i recordant que el procediment administratiu és l'instrument mitjançant el qual es canalitzen les relacions dels ciutadans amb l’administració.

Afegir que la solució idònia hagués estat la regulació del règim jurídic i el procediment administratiu aplicable a l’administració de la Generalitat a través d’una nova llei que substitueix integrament a la Llei 13/1989 .

Però davant la impossibilitat de fer-ho durant la VII (7) Legislatura i la falta de prioritat d’aquesta matèria en l’agenda del Govern durant aquesta VIII (8) hem optat per presentar una nova reforma parcial per tal de donar un nou impuls a la regulació del règim jurídic i el procediment administratiu a Catalunya a través d’una norma jurídica integrada plenament en el corpus iuris que composa avui dia el dret públic de Catalunya, sense tenir que fer necessariament remissió a la legislació de l’Estat.

A més a més cal destacar que tant la reforma de l’Estatut d’Autonomia així com l’anterior de 1979 reconeixen la competència de la Generalitat en matèria de règim jurídic de la seva administració i en matèria de normes de procediment administratiu que deriven de les particularitats pròpies del seu dret substantiu o de la seva organització, per la qual cosa no existeix cap impediment per impulsar aquesta reforma.

I finalment a ningú se li escapa que la llei actual, vigent des de 1989, està obsoleta, superada per la realitat administrativa i per la pròpia llei estatal, cal obrir doncs el debat sobre aquesta qüestió, i aquest és l’objectiu de la proposició de llei.

UNA RENDIBLE OFICINA DE COL.LOCACIO

2007-06-19T17:37:00.001+02:00

Aquests dies estem en ple debat de pressupostos de la Generalitat per al 2007, debat que tot i ésser teòricament el més important que es produeix en el Parlament, ja que parlem dels diners de tots els ciutadants, passa pràcticament desapercebut per tothom, la qual cosa és una mostra més del desinterès de la ciutadania envers l'acció i l'activitat de la classe política, fonamentalment per l'escassa confiança que es genera.

A tall d'exemple, el debat de l'esmena a la totalitat del departament de la Presidència, que, com ha reconegut el mateix conseller d'Economia, és un departament que ha quedat buit de competències al passar Política Lingüística i la Secretaria General de l'Esport a Vicepresidència. També han quedat fora la Secretaria General de Joventut , la Secretaria de Comunicació, el Gabinet Jurídic i la Secretaria General del Conseller Primer.

Lògicament, aquest buidat de competències també ha comportat una retallada pressupostària i s'ha passat dels 576 milions d'euros de l'any 2006 las prop de 113 milions d'euros d'aquest any, una quantitat que encara resulta massa elevada si es té en compte que el departament de Presidència ha quedat reduït al Gabinet -càrrecs de confiança-, a la Secretaria General i a la Secretaria de Govern.

Tanmateix des del PPC tenim molt clar, i així ho hem demanat, que el departament de Presidència i el de la Vicepresidència es podrien haver presentat conjuntament, ja que la seva divisió en dos departaments respon únicament i exclusivament a un repartiment de poder polític entre els socis de govern més que a criteris d'eficàcia en la gestió dels recursos públics, que són, en definitiva, esl diners de tots els ciutadans.

Això queda patent en el fet que, malgrat que el departament de Presidència hagi perdut un 90% de les seves funcions, la despesa corrent de la Secretaria General s'ha vist notablement incrementada en més de 15 milions d'euros respecte a l'exercici de l'any passat.

També sobta que el pressupost corresponent al personal eventual de la Presidència sigui pràcticament el mateix que presentava l'exercici anterior, però amb totes les secretaries generals que lògicament aleshores incorporava i que ara no hi són.

És a dir, perquè ens entenguem, l'any 2006, el pressupost de personal eventual del departament era de 3,7 milions d'euros i el que s'ha presentat per al 2007 s'eleva a 3,3 milions d'euros, amb una reducció ridícula de 400.000 euros que no reflecteix ni de lluny el buidat de competències de què ha estat objecte.

Aquest fet, pel PPC només pot tenir una lectura, i és que el Govern tripartit ha convertit el departament de Presidència en una rendible oficina de col.locació i en un aixopluc d'alts càrrecs.

Un altre factor que cal tenir present i que crida l'atenció és l'elevadíssima despesa en comunicacions postals i telefòniques -8,2 milions d'euros-, que imaginem que deu ser fruit de la intensa tasca epistolar que pensa dur a terme el president Montilla.

També sobta que s'hagi assignat una despesa en atencions protocolàries de gairebé 2 milions d'euros, quan el pressupost de l'any passat era de 60.000.

Tampoc podem passar per alt altres partides que ens han cridat l'atenció, que són: la de 5 milions d'euros que es destinen a propaganda institucional -un milió d'euros més que l'any 2006-; els 3 milions d'euros per a despeses en publicacions, quan l'exercici anterior aquesta mateixa partida era de tan sols de 10.000 euros, o els 5 milions d'euros per a estudis i treballs tècnics, una quantitat molt superior a la de l'any passat, que va ser de 834.000 euros.

En definitiva, des del PPC creiem que el departament de presidència és un clar exemple de l'esperit que inspiren els pressupostos de la Generalitat i que fotografien un Govern tripartit més interessat a prioritzar les despeses de personal - entenen càrrecs de confiança i lats càrrecs- en detriment de la inversió productiva, que queda relegada a un preocupant segon pla.

Raons, motius i xifres que des del PPC entenem alarmants i incomprensibles, no tan sols si tenim en compte el buidat de funcions de què ha estat objecte el departament de Presidència, sinó perquè és preocupant que la inversió productiva, que és la que veritablement proporciona competivitat a l'economia catalana, estigui quedant successivament relegada pel Govern tripartit de la Generalitat catalana.

RESUM INTERVENCIO AL PARLAMENT DE CATALUNYA EL DIA 3 DE MAIG DE 2007

2007-05-15T09:23:00.000+02:00

PROJECTE DE LLEI DE L'INSTITUT CATALA INTERNACIONAL PER LA PAU

Diu el preàmbul de la llei “que el moviment per la Pau va esdevenir durant la primera meitat de la dècada dels anys vuitanta un dels moviments socials més importants de la història contemporània de Catalunya”. Tot i que ho creiem un xic exagerat.

En bona lògica així volem que ho continuï essent tot i que no creiem sigui la redacció d’una llei el millor camí per la defensa de la Pau ni pels moviments socials, els quals neixen i es desenvolupen al marge de regulacions normatives que lògicament els encotillaran.

Entenem que un concepte tant genèric i universal com és el de la pau difícilment s’ha d’aixoplugar en una norma jurídica, ja que es desenvolupa afortunadament de manera espontània en la nostra societat i que es corre el perill de fer-hi una apropiació indeguda amb aquesta llei pels governs de torn.

Però bé en termes generals el projecte de llei presentat pel govern ens sembla positiu. Cap grup parlamentari ni cap formació política amb dos dits de seny desitja -en ple segle 21- conflictes armats, de fet no desitjaríem cap conflicte de cap tipus. Per tant, qualsevol iniciativa, que des de la responsabilitat política del govern o de l’oposició, s’adopti en aquest àmbit ens sembla positiva.

I pel que fa al projecte de llei en concret entenem que més enllà de millores tècniques que enriqueixin el text i el millorin, hauria d’aprofundir en un aspecte que creiem cabdal.

I en aquest sentit caldria vincular el foment de la cultura de la pau i la resolució pacífica de conflictes amb la cultura de les societats democràtiques.

Des de la nostra perspectiva entenem que la cultura de la pau és consubstancial a les democràcies occidentals i que precisament, els conflictes no resolts pacíficament i que han generat conflictes armats deriven de l’existència de règims polítics que rebutgen i fins i tot lluiten contra el sistema polític democràtic.

En aquest sentit, una part de les nostres esmenes aniran dirigides a enfortir el lligam pau- democràcia. Sembla una obvietat, és cert, però si volem que el text sigui complert hauríem de plantejar i de fet plantejarem esmenes en aquest sentit.

Per altra banda existeix un aspecte que pel nostre Grup Parlamentari és una clara contradicció. Entenem i aprovem que el nou organisme es configuri com un ens públic independent de les Administracions públiques, dotat de plena autonomia orgànica i funcional. Però creiem que aquesta independència formal no es correspon amb el fet que una part dels seus membres sigui designada per la majoria governamental –la majoria que es formi en cada legislatura-. Si una cosa caracteritza als ens independents es precisament la seva desvinculació del govern de torn, per garantir un treball més objectiu, i tècnic allunyat de pressions i interessos polítics partidistes.

En aquest sentit promourem esmenes encaminades a enfortir l’origen plural dels membres que composen el màxim òrgan rector de
l’ Institut Català Internacional per la Pau i que esperem siguin compartides per tots els grups de la cambra.

I així mateix esperem que de la mateixa manera que no hem presentat esmena a la totalitat ja que sincerament creiem que no era una qüestió susceptible d’esmena, siguin debatudes les esmenes a l’articulat que el nostre grup presentarà en el tràmit oportú i puguem arribar a acords al respecte.

PROJECTE DE LLEI DEL MEMORIAL DEMOCRATIC

2007-03-26T17:23:00.000+02:00

La Llei del Memorial Democràtic es va sotmetre al debat de Totalitat al Parlament de Catalunya el passat 14 de març. Es tracta d’uns dels projectes “estrella” del Conseller Saura i que lluny d’acostar posicions ha generat una forta polèmica.

Des del Partit Popular de Catalunya varem defensar la nostra esmena a la totalitat en considerar el projecte de Llei del tot innecessari i des d’una doble vessant, una jurídica i l’altra estrictament política. Jurídica per quant la llei, les lleis són l’expressió positiva del Dret i representen la concessió d’uns drets o la imposició d’unes obligacions, mai la llei ha de servir d’aixopluc de la politització d’organismes.

I des de la vessant política en considerar que per escriure o reescriure la història o part d’aquesta no creiem oportú ni necessari fer-ho mitjançant una llei no creiem tampoc que aquesta sigui una tasca a desenvolupar pel Parlament, tenim el convenciment que els historiadors, els científics, els programes de recerca universitaris atorguen a la història la veritat objectiva.

En definitiva entenem que no ha de ser el Parlament ni el govern de torn l’autor d’escriure o reescriure la història, no és el seu paper, no és la seva tasca. I no cal dir que les ferides obertes costen de cicatritzar, costen de tancar, especialment quan el passat és en certa manera encara present, un motiu més pel qual creiem que no és bo que les diferents alternances o majories parlamentaries s’atorguin la potestat de reescriure la història segons els seus propis interessos, els quals queden en evidencia -els interessos- en l’article sis del projecte de Llei pel que fa a la composició del màxim òrgan de govern i administració del memorial –la Junta de govern- que dels 14 membres que la composen 11 són directament anomenats pel govern de torn i els tres restants també pel govern -també de torn- de manera indirecta.

En resum un organisme absolutament controlat pel govern, polititzat de principi a fi que fa d’aquesta Llei un projecte dirigista, un projecte partidista que pretén imposar el revisionisme històric d’un passat ja superat per la societat, tant la II República com el franquisme són avui història i com a tal cal que siguin tractats. Els revisionismes no tenen cap sentit en la Catalunya actual.

Les generacions d’avui, les generacions actuals no tenim cap deute amb el passat, el passat és història i cal entendre-la i preservar-la, de la mà dels científics i dels historiadors, dels investigadors mai de la mà del govern de torn, els deutes pels morosos, el present i futur per la nostra societat, i la història pels historiadors.

I tot en el ben entès que des del Partit Popular de Catalunya sempre hem estat favorables a la justa reparació de les víctimes de la repressió franquista però també es obligat fer-ho extensiu a tots els que varen patir la violència incontrolada en la zona republicana durant la Guerra Civil, però per homenatjar a les víctimes –unes i altres- cal evitar sectarismes com el d’aquesta llei i l’ús oportunista de la memòria més dramàtica de la nostra història.

En definitiva no podem acceptar l’ús dirigista del passat des del poder, ni la utilització política de la memòria de tots, de la què cal tenir present: la col·lectiva, l’altra la individual ha d’ésser imperativament selectiva.

JORDI MONTANYA MIAS
Diputat del Partit Popular al Parlament de Catalunya

JORDI MONTANYA DEMANA LA COMPAREIXENÇA AL PARLAMENT DEL DELEGAT DEL GOVERN DE L' ESTAT I DEL CONSELLER DE POLÍTICA TERRITORIAL

2007-03-09T10:39:00.000+01:00

El diputat al Parlament i president del PP de Lleida, Jordi Montanya, juntament amb el també diputat popular Enric Millo, ha demanat avui la compareixença del Delegat del Govern de
l' Estat a Catalunya i la del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques perquè informin al Parlament sobre l' enfonsament del Túnel de Vielha.

Jordi Montanya considera necessari que el Delegat del Govern de l' Estat a Catalunya informi al Parlament sobre les causes, la gestió i les solucions a l' enfonsament del Túnel de Vielha, i que el Conseller de Política Territorial ha de fer el propi tocant a les oportunes gestions dutes a terme pel Govern de la Generalitat amb el Govern de l' Estat sobre la gestió i les solucions a l' ensorrament del Túnel de Vielha.

El diputat Montanya demana que el Delegat del Govern de l' Estat comparegui a la Comissió d' Afers Institucionals i el Conseller Nadal a la de Política Territorial.

LA GENERALITAT NO PREVEU LA CREACIÓ DELS JUTJATS DE SORT I LES BORGES BLANQUES

2007-03-09T09:46:00.000+01:00

El diputat al Parlament i president del PP de Lleida, Jordi Montanya, ha rebut una resposta parlamentària de la consellera de Justícia en la qual es posa de manifest que la Generalitat no té previst, aquest any, la creació dels jutjats a Sort i les Borges Blanques, tal com s' havia reclamat des d' aquestes comarques lleidatanes.

Jordi Montanya manifesta que durant l' any 2007 el Departament de Justícia tan sols té previst per les comarques de Lleida la creació del Jutjat de Primera Instància número 7 i del Jutjat Contenciós Administratiu número 2, tots dos a Lleida ciutat.

El diputat del PPC explica que des de la Generalitat es van demanar un total de 30 places de jutges i magistrats per a tota Catalunya, i que a la Conferència Sectorial en matèria d' Administratiu de Justícia celebrada a Madrid, el Ministeri de Justícia va informar que només se'n crearien 16.

Jordi Montanya lamenta que, tot i tenint en compte aquestes dades, el Departament de Justícia de la Generalitat hagi considerat prioritari crear nous jutjats a Mataró, Cerdanyola, Manresa, Rubí, Vilanova i la Geltrú i Sant Boí, abans que a Sort i les Borges Blanques.

Finalment, Jordi Montanya senyala que el Conseller de Ministres va aprovar el Pla Nacional de Sensibilització i Prevenció de la Violència de Gènere que suposarà per a Catalunya la creació d' un total de 7 nous jutjats de violència sobre la dona amb seu a Barcelona, Sabadell, Sant Feliu, Girona, Tarragona i Granollers, "i en aquest cas el Departament de Justícia també s' oblida de Lleida", puntualitza el diputat lleidatà del PPC.

JORDI MONTANYA CONSIDERA INTOLERABLE QUE LA GENERALITAT VULGUI INTRODUIR UN CANON DIARI SOBRE ELS PISOS BUITS

2007-01-25T17:53:00.000+01:00

El Diputat al Parlament i President del PP de Lleida, Jordi Montanya, considera "intolerable" que el Govern de la Generalitat hagi proposat introduir un cànon de nou euros diaris als pisos desocupats, i afirma que aquesta proposta feta per la secretària d'Habitatge, Carme Trilla, "no deixa de ser un despropòsit més del Govern tripartit de Catalunya".

Jordi Montanya diu que es un "despropòsit" no tan sols perquè un sistema d'inspecció de pisos buits seria caríssim i resultaria molt difícil de provar que ho estan, sinó perquè no tots els pisos desocupats ho estan per especular, sinó perquè moltes famílies treballen dur i fan molts sacrificis per poder deixar una vivenda als fills.

En aquest sentit, el diputat Montanya ha manifestat que des del grup del PP presentaran les iniciatives parlamentaries que siguin necessàries perquè aquest cànon de nou euros als pisos buits no s'apliqui, i, al mateix temps, aconsella al Govern de la Generalitat que, en lloc de gravar als propietaris, promogui una política per incentivar els pisos de lloguer i la construcció real i no virtual de més vivendes de protecció oficial.

JORDI MONTANYA VISITA LA FIRA DE L'OLI DE LES BORGES BLANQUES

2007-01-23T10:35:00.000+01:00

El pasado 21 de enero, el presidente del Partido Popular de Lleida y diputado en el Parlament de Catalunya, Jordi Montanya, visitó las instalaciones de la Fira de l'Oli en les Borges Blanques, que un año más ha batido récords de visitantes y de venta de aceite.

Según las estimaciones iniciales, habrían pasado por el recinto ferial unas 60.000 personas en los tres días que ha durado el certamen, una cifra similar a la última edición, y se habrían vendido unos 55.000 litros de aceite. La mayor parte del producto se vendió en las sedes de las cooperativas.

El Diputado del Parlament, Jordi Montanya, en su paseo por el recinto ferial, reclamó a la Generalitat que este certamen sea reconocido, en próximas ediciones, como la Fira Catalana de l'Oli, y que se promocione el aceite a nivel mundial.

EL PP RECLAMA EL PAGAMENT URGENT DELS AJUTS DE LA POLITICA AGRARIA COMUNITARIA ALS PAGESOS CATALANS

2007-01-15T18:47:00.000+01:00

" A la resta de l'Estat ja s'han pagat"

El president del PP de Lleida i Diputat al Parlament, Jordi Montanya, juntament amb el també Diputat Popular, Joan Bertomeu, ha formulat al Govern de la Generalitat una pregunta per saber quin és el capteniment del Govern en relació a la demora en el pagament dels Ajuts de la Política Agrària Comunitària.

Tanmateix, també vol saber quina ha estat la causa de la demora en el pagament d'aquests ajuts als pagesos de Lleida i quant podran estar pagats.

Jordi Montanya explica que els Ajuts de la Política Agrària Comuna consisteixen en uns ajuts d'origen comunitari i dirigits als cultius herbacis -es tracta d'aquelles plantes la part aèria de les quals té consistència herbàcia- que beneficien als agricultors de tot l'Estat i que són posteriorment les Comunitats Autònomes les encarregades de distribuir-los.

El president del PP de Lleida ha remarcat que fins aquest moment únicament s'ha efectuat el pagament d'un 25 per cent d'aquests ajuts als pagesos de Catalunya, mentre que a la resta de l'Estat, a data 2 de desembre de 2006, ja s'havien pagat en la seva totalitat.

Tant Jordi Montanya com Joan Bertomeu reclamen al Govern de la Generalitat el pagament urgent d'aquests ajuts, ja que la demora del seu pagament repercuteix negativament en els pagesos de Catalunya, en general, i de Lleida, en particular.

Un Govern de continuïtat

2006-12-12T10:21:00.000+01:00

Després de les eleccions de l'1 de novembre i un cop formalitzat el nou Govern de Catalunya, ara anomenat d'Entesa però que no deixa de ser un tripartit bis, l'actitud de CIU i la desorientació del PSOE aquestes darreres setmanes, col·loquen al PPC en l'oposició real a Catalunya i en una alternativa real a Espanya, malgrat els esforços de molts per fer del PP una força marginal a Catalunya.

Els resultats de l'1 de novembre no només van consolidar el projecte del PP a Catalunya, sinó que van permetre recuperar la iniciativa i el lideratge a tota Espanya, com confirmen les darreres enquestes. L'estratègia del centre i del sentit comú ha aconseguit desplaçar socialistes i convergents en dos sentits. Primer, ha desmentit una suposada radicalització popular més fabricada per interesssos electorals que reals, i en segon lloc, tant el tripartit com CIU ja han hagut de retirar la "marginació" del PP en el Pacte del Tinell i en el document del Notari.

Dit això, ara toca parlar del nou Govern. Ja coneixem el president, el programa electoral i la composició del Govern tripartit bis. Analitzant els tres elements del Govern podem arribar a una conclusió clara i es que aquest tripartit és una continuïtat del primer. És una continuïtat en el president, perquè Montilla ja va actuar de "president a l'ombra" com a home de l'aparell del partit i de Zapatero a Catalunya, creant el tripartit i destruint-lo.

És una continuïtat en el programa electoral perquè el document programàtic de l'Entesa Nacional de Progrés és una còpia quasi idèntica del Pacte del Tinell i de les seves propostes no desplegades. Però a més suposa una continuïtat respecte a la composició del Govern, no només perquè repeteixen set dels quinze consellers, no només per la manca de paritat en un Govern on les dones representen un 33 per cent del gabinet i en un moment en que es debat la paritat per llei en els consells d'administració de les empreses, sinó perquè tornem a un Govern d'equilibris de poder intern dels partits.

A nivell personal, Ernest Maragall entra a la Conselleria d'Educació sent el primer conseller en la darrera dècada sense relació amb el món de l'ensenyament, i Montserrat Tura a la Conselleria de Justícia, essent la primera consellera sense estudis legals, tot per acontentar al sector maragallista del partit. A més, aquests dies també hem pogut veure la batalla interna a ERC entre Carod i Puigcercós per les competències i el protagonisme al si del Govern.

A nivell competencial, les polítiques de joventut, immigració i dona deixen de tenir una consideració global i interdepartamental al Departament de Presidència per a tenir un esbiaixi més assistencial al Departament d'Acció Social i Cuitadana, mentre que les polítiques d'universitats, de recerca i de societat de la informació perden el seu caràcter de conselleria i la seva unitat d'acció i passen a dependre els dos primers del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa, i el tercer del Departament de Governació i Administracions Públiques.

Pel que fa a les polítiques de sòl, aquestes es trenquen en dos, perdent la Generalitat la unitat d'acció necessària per impulsar una política de reducció del preu del sòl. Així, el sòl residencial dependrà del Departament de Medi Ambient i Habitatge, i el sòl industrial al Departament de Política Territorial i Obres Públiques. En quant a les polítiques socials es divideixen entre l'actuació del Departament d'Acció Social i Ciutadania que farà les actuacions, i el Departament de Governació que tindrà la coordinació i la gestió de la xarxa d'equipaments cívics i socials, i la sensibilització cívica i social i el suport a les entitats i el voluntariat. En definitiva, un Govern on ERC surt reforçada guanyant un pes notable que posa en evidència el gir de les polítiques nacionals a les polítiques socials que vol impulsar José Montilla.

A més, les proclames més "proclamades" durant la presa de possessió dels nous consellers de la Generalitat van ser les crides a la unitat del Govern, a superar el Govern dels tres projectes per a integrar-se en un de sol i a passar pàgina al soroll mediàtic que es va produir durant la passada legislatura.

Aquests avisos de Montilla, que repeteix de forma constant les darreres setmanes, obliden dues coses importants. La primera, perquè l'autèntic drama de l'anterior tripartit no era tant aquest soroll mediàtic que provenia del caos del tripartit, sinó que el drama era la manca d'activitat d'un Govern que s'havia refugiat en la redacció de l'Estatut per justificar la seva incapacitat per portar endavant polítiques necessàries i prioritàries per la ciutadania. No es pot amagar sota el soroll una gestió que no va existir. Aquesta és la trampa de Montilla. Fer autocrítica cridant el soroll mediàtic, es a dir, culpant a la premsa que no els va deixar exposar la seva "brillant" acció de govern. Per això, el tripartit necessita quelcom més que cultura de coalició, necessita una cultura de treball que no va tenir durant la passada legislatura.

I en segon lloc, perquè el preu de la "pau" al si del Govern no pot ser a costa de la paralització dels projectes més importants del país. Ja sabem que el tripartit ha decidit la paralització del quart cinturó i ha passat la pilota de la interconnexió elèctrica als governs espanyol i francès que, per qüestions electorals, han decidit, alhora, paralitzar aquest projecte novament. Ara toca el torn de les lleis més polèmiques que s'havien d'haver aprovat durant la passada legislatura, es a dir, la llei electoral i la d'organització territorial. Aquestes lleis les realitzarà el Parlament, tal com ja va anunciar el conseller Puigcercós, per la manca de model territorial del tripartit i per una voluntat més estètica que ètica de voler fer veure que en el Govern no passa res.

Aquest anàlisi del nou Govern no pot acabar sense fer menció al mal començament de Joan Saura a la Conselleria d'Interior. A la dimissió del major dels mossos, s'uneixen les crítiques internes dels mossos d'esquadra pel tractament que, normalment, dona el partit de Saura a la policia, i la indirecta del delegat del Govern central, Joan Rangel, demanant a Saura que es mulli per la seguretat. Amb tot, mentre encara no sabem quina és la nova cultura de la seguretat que vol impulsar Saura al capdavant de la conselleria, Interior ha rebutjat un comandant de la Guàrdia Civil per comissari dels mossos per no tenir el nivell C de català. Menys mal que no li van fer l'examen a Montilla per ser president de la Generalitat!

Jordi Montanya Mias
Diputat al Parlamnet i president del PP de Lleida

El PPC pide que el aeródromo de Alfés tenga servicios auxiliares

2006-11-27T10:56:00.000+01:00

El Presidente de PP de la província de Lleida y Diputado del Parlament de Catalunya, Jordi Montanya Mías, propuso el pasado viernes 24, en su visita al aeródromo de Alfés, que éste actúe como un aeródromo de servicios auxiliares ya que en la actualidad no se dan en las comarcas leridanas, como por ejemplo, avionetas de ataque inmediato en caso de incendio. Además de complementar el futuro aeropuerto de Alguaire, Montanya también dijo que el aeródromo de Alfés ha de tener funciones deportivas, tales como acoger una escuela de vuelo y impartir prácticas aérias. También comentó que para que este planteamiento sea viable y efectivo sólo se requiere una inversión de seis millones de euros.

CATALUNYA NECESSITA UNES ALTRES PRIORITATS

2006-10-03T13:38:00.000+02:00

Mentre convergents, republicants i socialistes parlen de pactes, de coalicions i de repartiment de poder, a Catalunya cal un canvi de polítics, de polítiques, de formes de fer i de prioritats. La legislatura que hem esgotat és un clar exemple del que no ha de ser, és a dir, una legislatura basada en enfrontaments polítics sobre temes que només interessen a la classe política. El que demana la societat és un canvi real, un canvi centrat en els problemes reals dels ciutadants i ciutadanes de Catalunya.

Qui pot garantir aquest canvi. L'Esquerra Republicana que ha estat la responsable de dos anys i mig d'inestabilitat permanent del Govern? Els socialistes que han estat els màxims responsables del fracàs de la legislatura canviant el rumb segons els interessos periòdics de la Moncloa? Els convergents, responsables dels pactes de silenci del 3 per cent, de les enquestes, de les irregularitats i copartíceps d'un govern amb unes prioritats equivocades, fent el joc amb l'Estatut? Uns i altres tan sols podran garantir que el poder passi d'unes mans a unes altres, pero només el PP pot garantir un canvi de persones i de prioritats, un canvi real al Govern de la Generalitat.

El PPC necessita el millor resultat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya per evitar que es reediti el tripartit. Pot garantir-ho Convergencia i Unió? No, perquè els seus pactes a Madrid amb Zapatero condicionen la política convergent al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya a la política socialista. CIU està condicionada al Congrés perquè ha lliurat el seu suport incondicional a Zapatero, i està condicionada al Parlament pel pacte no escrit subscrit entre Zapatero i Mas a la Moncloa. CIU i PSC són dues cares de la mateixa moneda.

Els populars catalans necessitarem el millor resultat a les properes eleccions per evitar més polítiques d'identitat i identitaries, més polítiques centrades en encotillar la Constitució, en les seleccions esportives, en el debat de símbols i banderes i en la política lingüística, en definitiva, necessitarem un bon resultat per evitar unes polítiques que només responen als desitjos d'uns pocs enfront dels problemes de la majoria. El PPC necessita obtenir un bon resultat l'1 de novembre perque tan sols així s'aconseguirà que l'agenda de la Generalitat de Catalunya coincideixi amb l'agenda de la Catalunya real.

Es important que el PPC obtingui un gran recolçament en les properes eleccions autonòmiques per evitar la sociovergencia, el pacte del 3 per cent, per evitar que els mateixos que han monopolitzat el govern de les institucions catalanes durant 27 anys, es reparteixin ara la Generalitat de Catalunya. Un repartiment de poder entre les families polítiques catalanes no es el millor futur pel nostre país. El millor futur passa per garantir la pluralitat, la llibertat i la transparencia al Govern de la Generalitat, uns valors que ni uns ni els altres han estat capaços de garantir des dels llocs on tenen responsabilitats de govern, ja sigui autonòmic o municipal.

En definitiva, els populars catalans necessitarem el millor resultat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya per fer la tasca més important, el millor favor que podem fer als ciutadants i ciutadanes de Catalunya, que no es altre que fer realitat un canvi en l'agenda política de Catalunya i en les prioritats polítiques de la Generalitat.

Després d'una legislatura on la prioritat han estat les polítiques identitaries, segrestada per un debat estatutari que la propia ciutadania va demostrar que no era la seva prioritat, el treball més important que podem fer és tornar a posar al ciutadà al centre de la política de la Generalitat, un canvi real que només podem garantir els populars, amb la coherencia d'haver-ho defensat durant aquests últims dos anys i mig.

La decisió del Partit Popular de Catalunya de designar a Josep Pique com a candidat a la presidencia de la Generalitat significa no només la voluntad del PPC per governar Catalunya, sinó la voluntat dels populars catalans per canviar les coses, per canviar el rumb i les prioritats que l'actual classe política ha imposat als ciutadants i ciutadanes. Una aposta no simplement quantitativa, sino qualitativa, no només per canviar les majories al Parlament de Catalunya, sinó també per canviar les formes de fer, d'actuar i de treballar.

Jordi Montanya Mias
Diputat i cap de llista del PP per Lleida a les eleccions al Parlament de Catalunya

LOS AMICS DE LA SEU PLANTEAN SUS NECESIDADES AL PP

2006-09-13T13:24:00.000+02:00

Los Amics de la Seu Vella se reunieron ayer con Jordi Montanya,cabeza de lista del PP,para explicarle las necesidades del monumento leridano.La reunión,que se celebró a petición del PP,
se enmarca en el proceso iniciado por los populares para elaborar el programa para las elecciones al Parlament.

El presidente de los Amics de la Seu Vella, Joan Ramon González, explicó a Montaña las principales necesidades que tiene actualmente la antigua Catedral, que se concretan principalmente en el cimborio, por lo que respecta al interior del templo, y la puerta de Santa Maria l'Antiga.

Por lo que respecta al exterior del edificio, los Amics de la Seu Vella manifestaron la necesidad de continuar recuperano la Suda y la fortificación moderna y trabajar para iluminar todo el conjunto monumental cuando finalicen las obras. En este sentido, González recordó que la Generalitat y la Paeria realizan una inversión muy importante en estos dos elementos del Turó de la Seu durante tres años, aunque dijo que se tendría que continuar en esta dirección.

Entre otras cuestiones, González también planteó al PP la necesidad de continuar trabajando para que la Seu Vella pueda ser declarada patrimonio de la Humanidad y expresó el deseo de que el plan director potencie la zona del Baluard de la Reina

Diada preelectoral

2006-09-12T12:28:00.000+02:00

Jordi Montanya Mias
President del PP de Lleida

La proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya ha fet que la Diada de l'Onze de setembre d'enguany hagi tingut un caràcter més preelectoral que festiu, i més si es té en compte el fracàs de la classe política catalana en aquesta darrera legislatura que va del Carmel a l'Estatut, passant pel famós 3 per cent.

Després d'aquest lamentable espectacle viscut durant aquesta legislatura, la darrera cosa que necessita Cataluya es tornar a reeditar el tripartit. Un tripartit mancat del lideratge del President Maragall i sobrat de conflictes interns amb Esquerra Republicana. La reedició del tripartit, amb Montilla i amb la guerra interna d'Esquerra entre Carod- Rovira i Puigcercós, no és el millor aval per garantir el millor futur per Cataluya. Si el Govern de la Generalitat havia patit una manca de lideratge que podrà tenir amb José Montilla com a president? Si el Govern de la Generalitat havia patit d'inestabilitat i guerres internes amb ERC al seu si, quina és la estabilitat que pot donar una Esquerra centrada en un conflicte intern personalista?

Esquerra Republicana no pot ser el pal de paller de la política catalana, la forma equidistant, lúnic partit que pot garantir la governabilitat del país. No ho pot ser perquè ha estat precisament la força de la minoria independentista i la força de la desgovernabilitat del país. La manca de participació en el referèndum de l'Estaut ha demostrat el que els populars hem dit des del principi del tripartit, que centrar en el debat en elements indentitaris i oblidar-nos de les polítiques socials farien allunyar els ciutadans de la política i dels seus representants. La participació d'un escàs 48 per cent ens va donar la raó. Tot i així, cap força política ha fet autocrítica i totes han preferit posar-se una vena als ulls.

L'única força que ha demanat un canvi de pioritats del Govern de Catalunya en els darrers dos anys i mig hem estat els populars
catalans. La propera legislatura serà la del desenvolupament de l'Estaut i hem d'evitar convertir-la, com faran els partits nacionalistes, en més debat identitari sobre la seva interpretació sobre la seva interpetació i, per contra, començar a parlar dels problemes que més afecten als ciutadans. Però per governar, per centrar-se en els problemes reals dels ciutadans, cal un govern repsonsable, seriós i treballador, que tingui molt clar que la primera cosa necessària per governar és l'estabilitat i la lleialtat al si dle govern. No ha estat el cas del tripartit.

Ho hem vist i hem pogut comprovar com la política de partit manava per sobre de la política dels ciutadans. L'únic partit que ha demostrat en la seva etapa de governi en la seva etapa d'oposició que és un parit que prioritza l'estabilitat, els consensos, el compliment dels pactes i de les lleids, siguin o no del seu grat, és el Partit Popular.

No hi ha catalans de primera ni de segona, ni per raons d'origen, ni per raons ideològiques. El debat estatuari ha demostrat com des del Govern de la Generalitat s'ha justificat la manca de llibertats d'opinions i de drets democràtics per raons ideològiques. Tot plegat ha estat el compliment d'un full de ruta definit al principi de la legislatura en l'anomenat Pacte del Tinell.

Al final hem pogut comprovar que la claúsula d'exclusió del pacte no era només contra una força política determinada que en aquell moment governaba Espanya, sinó que era contra tots els ciutadans i ciutadanes amb una concepció de Catalunya i Espanya diferent de la que marcava la Catalunya oficial i contra unes conviccions ideològiques determinades.

La decisió dels Populars catalans de designar Josep Piqué com a candidat a la presidència de la Generalitat significa no només la voluntat del PPC per governar Catalunya, sinó la voluntat dels populars catalans per canviar les coses, per canviar el rumb i les propietats que l'actual classe política ha imposat als ciutadans al marge d'ells. Una aposta no simplement quantitativa, sinó qualitativa. No només per canviar les majories al Parlament de Catalunya, sinó també per canviar les formes de fer, d'actuar i de treballar.

El Partit Popular de Catalunya som la garantia de la responsabilitat en les institucions, de la serietat en l'acció de govern, de centrar-nos en els problemes de la gent i de la gent i del sentit comú en la nostra activitat. El proper Parlament de Catalunya necessitarà més que mai un Grup Popular fort per evitar el que els altres no podran o no voldran olvidar evitar, menys lideratge del President dela Generalitat i més enfrontament amb els altres territoris i amb el govern central. Esperem que hagueu tingut una bona Diada.

PUNT I FINAL A UN FRACAS

2006-07-31T11:00:00.000+02:00

Jordi Montanya Mias
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
Jordimontanya.blogspot.com

Com si d’un bingo es tractés, Pasqual Maragall ha cantat la bola guanyadora: l’u de novembre. Aquesta es finalment la data escollida per la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya. En les darreres setmanes havien anat sortint d’altres dates, com el vint-i-dos d’octubre, el vint-i-nou o el dos de novembre, convertint els últims moments del Govern socialista en una nova polèmica estèril.

Com agrada als socialistes parlar de coses que no interessen a ningú. Quina capacitat que tenen aquests nois i noies de crear una polémica de setmanes d’on els altres no en treurien més que una simple data de convocatoria electoral. Pero és que el final d’aquesta legislatura ha esdevingut en una agonia maragalliana. Des de l’expulsió d’Esquerra Republicana, fins a la convocatoria de les eleccions al Parlament, passant per l’anunci del final de la legislatura i la propia renuncia de Pasqual Maragall, totes elles han estat autèntics “folletins” de suspens, terror i drama.

Passem d’un president que baixava muntanyes i anunciava la veritat revelada com si de Moises baixant del Sinaí es tractés, a un altre que revela la seva veritat als mitjans de comunicació oficialment amics i que es converteixen en paraula presidencialment inspirada. A aquest pas, cal que ens preguntem si la propera exclusiva l’haurem de llegir a la revista del Club Super 3, i ara, mes que mai, sobretot els socialistes, podran dir aquelles paraules de Felipe Gonzalez “yo me he enterado por la prensa”.

Serà cosa de l’oasi, pero això d’anunciar la data d’unes eleccions amb motxilla i botes de muntanya, o filtrant-ho a la premsa amiga no és que sigui la fòrmula natural en altres països, sino que demostra una manca de respecte per les institucions i pels ciutadans, que no es mereixen un final de festa com aquest. Aixó no només ens converteix en un oasi enmig d’Espanya, sino enmig d’Europa. Clar que veniem de la insòlita situació d’un president que anuncia la fi de la legislatura mesos abans de posar una data per a les eleccions.

Amb la convocatoria d’eleccions s’ha posat punt i final al Govern socialista amb polèmica. Com sempre. Pero no ens enganyem, en realitat el que s’ha fet es posar punt i final a un fracàs. Si el proper u de novembre els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya estem convocats a les urnes, no és per un caprici del senyor Maragall, ni dels socialistes. La data és l’anècdota. Si l’u de novembre els catalans i les catalanes anirem a votar és per la incapacitat que tant el senyor Maragall com els socialistes han demostrat aquesta legislatura. L’episodi de la data de les eleccions no es altra cosa que el darrer fracàs d’un fracàs global, d’una legislatura que va començar malament, amb polèmiques i confusió i que, tanmateix, acaba malament, amb polèmica i més confusió.

L’elecció de l’u de novembre es el resum d’una forma de fer, de ser i de governar, on la incapacitat es vesteix de confusió política, moltes vegades inintencionadament, fruit de la incapacitat de gestionar un govern que no ha pogut gestionar un país, i altres vegades fruit de la necessitat de crear cortines de fum per evitar que la realitat de la gestió superés la ficció de la confusió.

En aquest cas, la representació era clara, una baralla al si dels socialistes que pressionaven per fer les eleccions en un dia laborable, un president de la Generalitat agreujat pel seu propi partit que ha vist com el traicionava apartant-lo de la presidència, i un partit agreujat pel seu propi partit que ha vist com el president del Govern de l’Estat pactava Estatut i quelcom més amb el principal partit de l’oposició. Per tant, el dia escollit no es més que el resultat, l’anècdota en la que es resumeix el drama del Govern socialista.

D’altra banda, és cert que l’unica cosa positiva de l’elecció del dia dels comicis al Parlament de Catalunya és que, per primer cop, Pasqual Maragall ha exercit de president, de líder del Govern, i ha plantat cara al seu partit. Ho podia haver fet abans. Els socialistes (PSC-PSOE) han convertit aquesta legislatura en un camp de batalla, en el que han criminalitzat tothom que penses diferent, han fomentat la política de l’odi en contra dels altres, i han analitzat cada moviment pensant en els interessos del propi partit, i no en els de la societat catalana. Bona prova és la data que volien per les eleccions. El dos de novembre. Una data que suposava votar en dia laborable, ja que els socialistes estan convençuts que votar en dia laborable mobilitza el seu electorat.

Pero resulta que votar en dia laborable suposa que les empreses hagin de pagar 181 milions d’euros per les quatre hores de dret a vot dels treballadors, i d’aquests, 139 milions d’euros els havien de pagar les petites i mitjanes empreses, que son la principal força economica de Catalunya. Aleshores, quina opció escollir? Qualsevol governant raonable i responsable ho tindria clar, el millor pel país. Els socialistes, si no hagues estat pel boicot de Maragall, tambe ho tenien clar, el millor pel partit. Tot plegat perque Montilla i els socialistes poguesin dir allò de “tot pel poble però sense el poble perquè el poble som nosaltres”. I el mes trist es que, a sobre, s’ho creuen.

L'OPOSICIÓ DEL GOVERN

2006-07-14T11:45:00.000+02:00

El diputat del Partit Popular per Lleida al Parlament, Jordi Montanya,valora negativament que tant el Govern de la Generalitat com els partits que li donen suport, PSC i IC, s'oposin a la redacció del projecte de construcció d'un tren lleuger entre la Seu d'Urgell i Andorra.

El president del PP de LLeida afirma que és un fet que "demostra la poca sensiblitat que tenen pel Pirineu de LLeida" i manifesta que el Partit Popular i donarà suport per ajudar a solucionar els problemes de la comarca i que el futur de les infraestructures terrestres passa pels trens.

LA POLITIZACIO DEL BANC D'ESPANYA

2006-07-07T11:54:00.000+02:00

Jordi Montaya Mias
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida

El Govern de l'Estat ha trencat el consens que ha imperat des de 1984 en el nomenament del governador del Banc d'Espanya, en el sentit que fos una persona amb un perfil tècnic, apartidista i consensuada amb el principal partit de l'oposició amb la idea de reforçar la representativitat i independència de l'equip de govern de la institució.

Així va ser l'any 1994 amb Luis Angel Rojo, i així va estar l'any 2000 amb Jaime Caruana. L'experiència de Mariano Rubio, i la importància de la institució van aconsellar fer costum el que és norma en altres països, consensuar la màxima figura de la institució emissora.

L'elecció de Miguel Angel Fernandez Ordóñez com a governador del Banc d'Espanya suposa trencar aquest consens donat que és el nomenament d'una persona de marcat perfil partidista i amb carnet socialista. No es tracta d'una lluita de candidats entre els dos principals partits de l'Estat, sino d'una elecció conjunta d'un candidat que, pel seu reconegut prestigi i per la seva independència política es pugui garantir la seva continuitat en el càrrec més enllà del canvi de govern, tal i com va passar amb Rojo l'any 1996, o amb Caruana l'any 2004.

La figura de Miguel Angel Fernandez Ordóñez trenca aquesta tradició, ja que no tan sols és militant socialsita amb carnet, sino que ha estat treballant directament al Govern, a les ordres de Pedro Solbes, com a Secretari d'Estat d'Hisenda.

Amb aquesta nova ruptura del consens institucional entre els dos grans partits, el Govern confirma la seva tendència a l'abitrarietat, ja que, practicament, per a totes les institucions ha desigant o donat suport a persones del partit, menyspreant elementals criteris d'independència , indispensables per a un lloc com el del governador del Banc d'Espanya. D'aquetsa manera no es respecta el principi bàsic de l'equilibri de poders, que és una condició necessària perquè el sistema funcioni.

Aquesta ruptura ha estat especialment tràgica en dues polítiques d'Estat que fins ara havien estat el pilar del diàleg entre els dos principals partits com a símbol de la continuitat en el temps de les polítiques fonamentals.El trencament del consens territorial no ha estat només un simptoma del president del Govern que no ha sabut impulsar un canvi ordenat del nostre sistema territorial, sinó que s'ha vist molt bé desd els territoris com a Catalunya o Andalusia, on els socialistes no només no tenien cap interès en pactar amb el PP, sino que han fet bandera de l'oposició del PP, sino només cal recordar el lema socialista del referendum de l'Estaut de Catalunya.

L'altra es en l'ambit de la lluita contra el terrorisme, on el president del Govern ha buscat activament la marginació del PP, trencant per primera vegada en la historia la comunicació amb el principal líder de l'oposició i substituint-lo per anuncis fets en els miting socialistes.

A més, la perdua d'independència del Banc d'Espanya no serà la unica institució económica del pais que s'hi ressentirà, sino que vindrà a sumar-se a les de tots els altres organismes supervisors, en els que el Govern ha col.locat a gent del partit, gent amb carnet. Així ha estat el cas de Maite Costa, una ex-diputada del PSC fidel col.laboradora de Montilla, que ha estat col.locada al capdavant de la Comissió Nacional de l'Energia, el cas de Luis Berenguer, ex-diputat del PSOE i amic personal de Pedro Solbes, nomenat president del Tribunal de Defensa de la Competència, o el cas de Carlos Arenillas, home de confiança de l'assessor econòmic de la Moncloa, Miguel Sebastian, col.locat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors.

No es pot defensar, com va intentar fer-ho el ministre d'Economia, l'elecció d'un candidat polític amb carnet per dirigir el Banc d'Espanya, afirmant que es un candidat de "major perfil", enfront
d'un candidat de consens, independent i de reconegut prestigi. Es perillós lligar les grans decisions económiques de les institucions reguladores del país a la necessitat del control partidista d'aquestes. Sino, nomes cal veure l'actitud de cadascun d'ells en casos com l'OPA contra Endesa o en l'intent d'assalt al BBVA per comprovar els greus perjudicis que per a la llibertat empresarial i els interessos dels accionistes i consumidors suposa la politització d'aquests organismes.

DESPRES DE TRES ANYS D’ABSOLUT SILENCI

2006-07-03T10:03:00.000+02:00

JORDI MONTANYA CONSIDERA ELECTORALISTA L’ANUNCI DE PROLONGAR LA VARIANT SUD DE LLEIDA

29 de juny de 2006.- El diputat del Partit Popular per Lleida al Parlament, Jordi Montanya, considera que el Govern socialista de la Generalitat ara, desprès de tres anys d’absolut silenci, tan sols fa “electoralisme” al presentar les opcions per prolongar la variant sud de Lleida, “ja que crida l’atenció que desprès de tres anys de govern tripartit ara tornin a mirar cap a Lleida, ara que tots sabem que abans de final d’any i haurà eleccions a la Generalitat”.

Jordi Montanya ha afirmat que això no deixa de ser “una farsa més d’aquest govern socialista i tripartit”, que, en definitiva, ha acabat explotant víctima dels seus propis errors.

El diputat Montanya posa de relleu que ara el Govern de la Generalitat torna a parlar de la variant sud de Lleida quant no hi ha temps d’afrontar cap obra que no estigui pressupostada, i es pregunta que ha passat amb l’aeroport de Lleida, amb els nous hospitals comarcals, amb les noves escoles, amb la millora de la xarxa viària pirinenca o amb el projecte del túnel de la Bonaigua.

NACIONALISTA I D'ESQUERRES

2006-06-15T11:48:00.000+02:00

"LA MAÑANA" 14-06-06
Jordi Montanya
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida

El 18 de juny els catalans tindrem una oportunitat única d’expressar amb el nostre vot lliure i secret, més enllà dels interessos dels partits, si volem que Pasqual Maragall ens continui governant. Només amb un vot en contra de la reforma de l’Estatut ens podem assegurar que mai més Catalunya estarà en mans d’un president de la Generalitat com ell.

No cal un nou Estatut per aprofundir en l’autogovern de Catalunya. La Generalitat de l’any 1980 i la Generalitat de 2006 no tenen res a veure i s’han regit amb el mateix text estatutari. Avui la majoria de les polítiques que afecten als ciutadans són competència de la Generalitat, i si el Govern de Pasqual Maragall no és eficaç en l’ambit social, econòmic, cultural o educatiu, no és per manca de competències o de recursos, sino pels seus errors i frivolitats.

A més, gràcies al Govern del PP –quan tenia majoria absoluta- la Generalitat va multiplicar per tres els seus recursos. Tant es així que dels 1.600 euros per català de l’any 1996 s’ha passat als 4.300 euros actuals, unes dades que demostren que per resoldre els problemes dels catalans no necessitem un nou Estatut, sino un Govern millor.

Un Estatut que no serveix per fer front als problemes reals dels catalans i catalanes i que deixa l’Estat sense mecanismes per controlar la immigració il·legal a Catalunya. Cada vegada hi ha menys efectius policials per controlar les fronteres amb França o per detectar el número creixent d’immigrants il·legals que tenim a Catalunya, fruit de l’ultima regularització del Govern Zapatero. Votar no a la reforma de l’Estatut es demanar un Estat fort que sigui capaç d’enfrontar-se amb la immigració il·legal.

A més, aquest nou Estatut és el del suport minvant, ja que del 90 per cent de recolzament al Parlament de Catalunya, es va passar al 70 per cent de suport del mateix Parlament a la proposta Zapatero-Mas, al 54 per cent del Congrés dels Diputats, i a menys del 50 per cent al Senat. No deixa de ser curiós que totes les reformes estatutaries que està endegant el PSC-PSOE estant obtenint el reconzament més baix de la historia, un fet que ha provocat que s’hagi trencat el consens constitucional i estatutari que durant prop de 30 anys ha presidit la política catalana i espanyola. Votar sí a l’Estatut es renunciar a la Catalunya convivencial que van somniar els nostres pares per substituir-la per una Catalunya de continues discrepàncies encapçalada per Mas i Maragall.

El 18 de juny es el moment de pensar en Catalunya, de pensar en els catalans, en el seu futur, en les seves oportunitats i, sobre tot, en la seva llibertat. Es per aixó que cal dir no al referendum de l’Estatut per garantir un futur millor per tots. Fins i tot, el propi Felipe Gonzalez reconeix que el procés de reforma d’aquest Estatut ha estat un nyap. Aleshores, per qué hem d’arriscar el consens que ens ha permès ser la vuitena economia del mon i que ha fet avançar el benestar i les llibertats dels ciutadans?

El Títol de Drets i Deures d’aquest Estatut imposa un model de societat d’esquerres a tots els qui tenim altres valors. Són principis que pretenen regular les nostres vides i tota la societat catalana des de la imposició ideológica d’una part del país sobre l’altra. Imposa com a únic plantejament legitim, i amb força jurídica, una ideologia radical contrària a l’etica d’una gran part de ciutadans en qüestions com la vida, el matrimoni, la maternitat i la paternitat, la llibertat religiosa i el seu exercici real. Proclama la ideologia de gènere, margina l’objecció de consciencia, instaura un laïcisme hostil i retalla les llibertats individuals, la societat civil i el pluralisme.

La reforma de l’Estatut introdueix el laicisme en l’educació, superant l’aconfesionalitat que proclama la Constitució espanyola, posa en perill la llibertat del pares a l’hora d’escollir la formació religiosa i moral que creguin oportuna per als seus fills i vol excloure de les escoles el dret a la formació religiosa.

Impulsa, sota l’epigraf del dret a viure emb dignitat el procés de la mort, l’eutanasia com a dret dels ciutadans de Catalunya -fins i tot, un mes i mig després de l’aprovació inicial de l’Estatut, la Conselleria de Salut va encarregar un informe sobre la despenalització de l’eutanasia a Catalunya-, i preten contemplar el dret a l’avortament lliure a l’epigraf del dret de la dona al propi cos.

Un Estatut que s’ha carregat una legislatura, un tripartit i el propi president Maragall no pot ser cap garantia de futur pels catalans. No es logic votar si a un Estatut nacionalista i d’esquerres, just en el moment en que s’ha demostrat com un estrepitós fracás el primer Govern nacionalista i d’esquerres de la historia de Catalunya. Pensant en Catalunya, els catalans i catalanes tenim, el proper 18 juny, l’oportunitat de dir no a una reforma nacionalista i d’esquerres que vol posar fi a un Estatut de consens pel conjunt dels ciutadans de Lleida, Catalunya i Espanya.

ENTREVISTA EL DIARI "LA MAÑANA"

2006-06-09T16:46:00.000+02:00

07-06-06
Jordi Montanya
President del PP de Lleida

- ¿ Contempla un escenario de cara al referéndum que no sea del triunfo del sí?

- El escenario que contemplo es el de una altísima abstención, algo que debe hacer reflexionar a los dirigentes políticos que han liderado el proceso. Nosotros estamos convencidos de que si los ciudadanos tienen la paciencia como para leerse el Estatut llegarán al convencimiento de que no es bueno para Catalunya.

- ¿ El PP se atribuirá toda la abstención y los noes como un triunfo personal?

- El PP lo único que quiere es lo mejor para Catalunya. No buscamos un triunfo electoral ni partidista, sino defender los intereses de todos los ciudadanos de Catalunya. Analizando el Estatut llegamos a la conclusión de que puede representar un paso atrás en el bienestar de los ciudadanos.

- Las encuestas señalan que como más elevada sea la abstención mejores resultados puede obtener el no. En este sentido, ¿no les perjudica que desde la dirección nacional se haya optado por hacer una campaña de alta intesidad?

- Les repito que nosotros no buscamos ningún triunfo personal en el referéndum. Desde un ejercicio de responsabilidad pedimos a los ciudadanos que voten a consciencia contra un proyecto que nace de la confrontación. Si se da una elevada abstención querrá decir que algo no se ha hecho bién y si el no consigue un amplio respaldo será la plasmación de que cuaado algo empieza mal y con el ánimo de excluir una fuerza política es difícil que acabe bien. Todo el proceso ha estado marcado por un enorme partidismo y sólo hay que ver los bandazos que han ido dando PSC, ERC o CIU. El único que ha mantenido una posición coherente y constructiva ha sido el PP.

- Perdone, pero parece que ponga más empeño en la campaña la dirección nacional del partido que el PP de Catalunya.

- No veo al señor Rajoy más empeñado que el señor Zapatero. De todos modos, el Estatut afecta a las relaciones de Catalunya con España, con lo que no afecta solo a los catalanes. Por tanto, es también responsabilidad política d elos dirigentes nacionales posicionarse en este proceso. No sólo conveniente, sino deseable que se involucren.

- ¿Que ERC vote en contra no pone en duda la supuesta radicalidad del texto que le atribuyen?

- El voto de ERC debe intepretarse no sólo en clave partidista, sino incluso de pugna personal entre líderes del partido, algo que también se ha dado en cierta medida en el PSC y CIU.

- ¿Contemplan que pueda darse un voto de castigo al Govern en el referéndum?

-Creo que se dará y es malo que pueda haber gente que vote no en función de lo que le parezca al Estatut, sino en clave electoral.

- Si gana el sí, ¿no sería mejor para el PP pasar página y no embarcarse en la vía judicial, con recursos de inconstitucionalidad?

- El Estaut del 79 ha sido muy útil, nos ha permitido alcanzar cotas de bienestar muy altas y ha consolidado el modelo autónoico sin generar confrontación. Con lo que si se quería ponerlo al día bastaba con unos leves retoques. Ahora nos encontramos con un Estatut muy extenso, pero lo que e speor, que está abierto a múltiples interpretaciones, ya desde el preámbulo. Creo que los abogados se harán de oro con los conflictos de interpretación que generará.

- ¿ No hace victimismo el PP al sentirse ofendido por la campaña PSC, que ha llevado incluso a los tribunales?

- Victimismo ninguno. Lo que creo es que los militantes del PSC deben sentirse tremendamente ofendidos, porque la campaña insulta su inteligencia.

- ¿No les produce desasosiego ver como cada vez se abre una grieta más amplia entre el PP y el resto de partidos?

- A nosotros se nos ha intentado aislar, tal y como consta en el Pacte del Tinell.

- CIU no firmó el Pacte del Tinell y también ha dicho que no volverá a pactar con el PP.

- CIU pactará con quien haga falta para recuperar la Gneralitat. Otra cosa es que electoralmente les convenga decir que el PP es el demonio. Si así se quedan más tranquilos, que lo digan.

- ¿No descarta por tanto que en la próxima legislatura podamos ver consellers del PP?

- ¿Y por qué,no? Este será nuestro objetivo. Creo, que ya en la última etapa de Pujol deberíamos haber exigido alguna consellería a cambio de la estabilidad parlamentaria.

- Se daría entonces la paradoja de que, en caso de triunfo del sí, tendrían la responsabilidad de aplicar este Estatut.

- Paradoja ninguna, porque las leyes son de obligado cumplimieto para todo el mundo, hayas o no hayas votado a favor de una ley. Otra cosa es que en la medida de lo posible tratemos de limitar el mal hecho.

- ¿Tiene el convencimiento de que Josep Piqué seguirà liderando el PP de Catalunya en la nueva etapa política que se abrirá a partir del 19 de junio?

-Esto deberá ser él quien lo confirmara,pero a mi personalmente no me cabe ninguna duda.

- ¿Da entonces por superados los episodios de discrepancia con la dirección que a punto estuvieron de suponer su salida del partido?

- Que puntualmente puedan darse episodios de discrepancia interna puede ser positivo para un partido donde conviven múltiples sensibilidades, porque favorece la reflexión. Yo personalmente no soy partidario de las políticas uniformistas.

DEMOCRACIA DE QUALITAT

2006-05-15T12:06:00.000+02:00

Jordi Montanya
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
Jordimontanya.blogspot.com

Ja fa temps que veiem com els dirigents polítics del tripartit, amb la complicitat dels de Convergència i Unió, parlen de coses que no interessen a ningú o només a una mínima part dels catalans i catalanes. Però, pel que es veu, tot això dóna igual. La famosa frase “la realitat s’equivoca” es fa patent de forma diària en els nostres dirigents que, constantment, s’encaparren en reinventar i definir des de les seves estratègies partidistes la pròpia realitat social.

Un exemple d’això ho constitueix el propi Pasqual Maragall, president de la Generalitat. Obviant enquestes, estudis d’opinió, sondejos, anàlisis sociològics i informes polítics que diuen tot el contrari, en el tràmit estatutari al Senat va reinventar de nou la realitat catalana, afirmant que a Catalunya hi ha un clam a favor de que es reconegui com una nació.

Els diferents estudis independents han demostrat que nació no és precisament la paraula que més bé defineix Catalunya pel conjunt de catalans i catalanes. La denominació constitucional de “Comunitat Autònoma” és la que recull, amb diferència, més seguidors. A més, i com també demostren els informes de la pròpia Generalitat, el continent del contingut nació, és a dir, el propi Estatut d’Autonomia, era una prioritat per a una minoria de la nostra població, baixant a percentatges insignificants en quant a la importància que, personalment, els ciutadans de Catalunya li donava.

Però tot això no té importància. La Catalunya oficial segueix amb una sèrie de prioritats que no corresponen als de la Catalunya real. El clam dels ciutadans per un Govern que governi, que prengui mesures en els aspectes més importants de la vida quotidiana dels catalans no té resposta, malauradament, en la Catalunya oficial. I no només continua el desgovern, sinó que l’Estatut forma part d’aquest desgovern.

La Catalunya oficial ha encetat un debat ideològic i no pragmàtic sobre el futur de Catalunya. No parlem de la necessitat de respostes concretes als problemes dels ciutadans, no parlem de mesures polítiques determinades per millorar les oportunitats i la qualitat de vida dels catalans, sino que fem un debat ideològic sobre el marc en el que els ciutadans i ciutadanes ens movem.

I aquest debat ideològic, mancat d’una raó pragmàtica que ho recolzi, ha esdevingut el centre del problema, on la lluita partidista pel control ideològic de la societat catalana es troba en la base del debat i de les baralles estatutàries. Una lluita entre CiU i ERC pel control de l’espai nacionalista, i al sí del tripartit pel control de l’espai d’esquerres. És a dir, que el que hauria de ser una actualització de l’Estatut de 1979 ha esdevingut una lluita pels espais polítics i electorals a Catalunya.

No ha d’estranyar doncs, que en el debat estatutari primi el pacte entre partits per sobre del debat social. Les reunions a porta tancada han superat amb escreix les reunions “amb llum i taquígrafs”. És més, s’ha intentat de totes totes furtar el debat en les institucions representatives del nostre país.

Per això el debat al Parlament de Catalunya va ésser furtat en una nit amb un pacte, a porta tancada, entre el president Zapatero i el líder de Convergència, Artur Mas. La legitimitat del 90 per cent que tant reclamaven s’havia vist deslegitimada en una nit, en un despatx de la Moncloa. Per això el debat al Congrés dels Diputats es va intentar pispar quan es va pretendre ampliar irregularment el termini de presentació d’esmenes amb la intenció de reduir al màxim el debat en comissió, i ampliant el pacte, a porta tancada, entre partits polítics, intentant d’aquesta manera oferir un fals debat quan tot el peix ja estava al cove.

I perquè de tot plegat?. Perquè quan un Estatut es fa des del dogma, la diversitat d’opinions sobra. Quan un Estatut es fa des del pacte partidista, el debat polític sobra, i perquè quan un Estatut es fa al marge dels ciutadans, la realitat sobra. Aleshores, quan es veu que sobren tantes coses, que en un principi s’haurien de considerar bàsiques, tan sols ens queda preguntar si és aquesta la democràcia de qualitat que tant demanen els que es diuen progressistes i d’esquerres.

L'ENFRONTAMENT QUE FALTAVA

2006-04-28T12:33:00.000+02:00

Cada cop que Pasqual Maragall i el tripartit intenten moure fitxa per intentar cohesionar el Govern de la Generalitat, l'únic que aconsegueixen és dividir-lo encara més. La redacció del nou Estatut d'Autonomia és un exemple paradigmàtic de com una mala gestió política, uns interessoss partidistes per sobre els dels ciutadans, i un esperit de confrontació en compte de visió realista, han provocat la major crisi política de la història de Catalunya i una ruptura en el propi si del tripartit, que respon més a una norma de desgovern general que a una excepció.

Si abans de la gestació de l'Estatut ja existia el desgovern a Catalunya, ara aquest està assolint magnituds preocupants que haurien de convidar el Govern de la Generalitat a una seriosa reflexió, en el sentit si el millor no seria la convocatòria anticipada d'eleccions. Unes eleccions necessàries perquè, des del punt de vista ètic, per poder recuperar la confiança dels ciutadans.

La situació política a Catalunya està empitjorant cada dia que passa, ja que les picabaralles són constants entre els partits que formen el Govern tripartit de la Generalitat. Si ja estàvem acostumats a la picabaralla constant entre ERC i socialistes, i a la crisi permanent entre socialistes i convergents, ara, al circ mediàtic en el que ha esdevingut la política catalana, s'hi ha de sumar el prou que Iniciativa per Catalunya- Verds ha dit a Maragall arran de la remodelació del Govern. Així, el propi Joan Saura no ha amagat el profund malestar per com s'ha fet el canvi de Govern i pel cessament "injust" del conseller Milà, fet -segons ell- sense arguments polítics i en base a argumetns de quota. Malgrat aixó, el senyor Joan Saura i IC han claudicat, demostrant, almenys en aquest cas, que per sobre de la quota preval més la cadira.

I a partir d'aquí la tempesta. Mentre el Secretari d'Organització dels socialistes, José Zaragoza, recriminava a Joan Saura que no fos conscient del seu paper dins del Govern de la Generalitat, el vicepresident d'Iniciativa per Catalunya, Jordi Guillot, li replicava tot afirmant que a partir d'ara els ecosocialistes tindrien una actitud més freda i distant amb el president de la Generalitat.

Però, a part d'aquestes picabaralles sense fi, segurament, el més preocupant de tot plegat és que el nou conseller de Medi Ambient i Habitatge, ha dit que farà la mateixa política que l'anterior conseller Millà. És a dir, una política caracteritzada per la paralització del país en l'àmbit de les inversions per criteris ecològics, i una nul.la política d'habitatge que ha situat a Catalunya entre les comunitats autonòmes que menys habitatge de protecció oficial està construint.

És a dir, que la bandera del defenestrat conseller Millà ha estat precisament la bandera del tripartit: la inacció com a forma d'acció. El responsable de la paralització dels grans projectes del país i de la mana de política d'habitatge, és, per al tripartit, un model a seguir. Com un model a seguir és la manca de transparència que, malgrat repetir-ho fins a la sacietat, encara viu i respira en aquest Govern, fins el punt que el President del Parlament s'ha vist obligat a enviar dues cartes al conseller de Relacions Institucions i Participació perquè no posés traves al Partit Popular a l'hora d'investigar els informes multimillonaris encarregats pel Govern tripartit.

El significat d'això és conegut. El conseller Joan Saura es negava a mostrar a l'oposició les factures que per valor de 80 milions d'euros ( 13,300 milions de pessetes), és a dir, 18 milions de pessetes diaris, es va gastar el Govern tripartit, en els darrers dos anys, en estudis i informes. Una despesa que mereix una cultura de la transparència més acusada, tant del tripartit, que nega la informació al Parlament, com per Convergència i Unió que, com en tants altres temes, es nega al fet que s'investiguin.

La conclusió final es que tenim a Catalunya un Govern que no governa, que està instal.lat en la crisi permanent i que està presidit per un president que no lidera, i que, quan intenta superar una crisi, l'únic que fa es provocar-ne una altra.

És, en definitiva, l'interès per esgotar la legislatura d'un Govern esgotat.

ESTATUT, COMPETENCIA, NACIONALISME I RACIONALISME

2006-04-10T09:46:00.000+02:00

El Congrés dels Diputats va aprovar la proposta de modificació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Ja vam analitzar en un article anterior que les conseqüències d'aquest Estatut ja s'havien fet notar en tot el procés de la seva aprovació, un procés que ha comportat la major crisis de govern de la història de Catalunya, i un enfrontament sense precedents entre el principal partit de l'oposició a la cambra catalana i el Govern, així com entre el president del Govern espanyol i el català, curiosament del mateix partit.

Però el que es va produir al Congrés va ser una involució en el temps de prop de trenta anys. El senyor Rubalcaba apuntava una dada: que amb aquest estatut es posaven les bases de l'Espanya plural i descentralitzada i, a partir d'aquí, sentíem una per una les intervencions de la resta de partits titllant el Partit Popular de centralista i anticatalà.

I dic que hem involucionat trenta anys, perquè hom creia que, des de l'aprovació de la Constitució espanyola i els diferents estatuts d'autonomia ja s'havien establert les bases de l'Estat autònomic descentralitzat. El que hauria de saber el senyor Rubalcaba ila resta de portaveus del "sí" és que la Constitució va tancar el debat entre centre- pereifèria, entre centralistes i decentralitzadors.Espanya ja és un país plural i profundament descentralitzat, i la defensa de la descentralitrzació és, precisament, la defensa d'aquest model.

Un model de descentralitació basat en el pacte i l'ampli consens, que va permetre que tots esl estatus fossin aprovats amb un mínim del 90 per cent del Congés dels Diputats, en l'enquadrament dintre de la Constitució espanyola i del marc jurídic i polític que es va establir, i en la garantia de la igualtat i l'equitat de territoris i persones, dintre dels fets diferencials propis, tot evitant autonomies de primera i segona, privilegis i asimetries.

És aquest el nostre model de descentralització que hem defensat sempre i que, sobretot, hem impulsat quan hem governat. El senyor Rubalcaba no s'hauria de remuntar a qui va votar què l'any 1978 o l'any 1979 o qui recolzà o no el títol VII de la Constitució. Només cal que recordi qui va signar els acords autonòmics de l'any 1992 per al desenvolupament de l'Espanya autonòmica i per aprofundir la descentralització del nostre país.

Però tampoc caldria que es remuntés a l'any 1992. Nomès cal veure l'acció de govern del Partit Popular entre els anys 1996 i 2004 per adonar-se del fort impuls descentralitzador que va permetre concloure l'any 1999 el procés de transferències previstes en la Constitució espanyola i en els diferents estatus d'autonomia, amb 359 traspassos de competències i amb una inversió aproximada als 18.000 milions d'euros, reformar els estatuts d'autonomia de l'anomenada "via lenta" per permetre que assolissin el màxim sostre competencial, impulsar els elements de coordinació i acció conjunta entre Estat i autonomies amb la creació de 53 conferències sectorials i comissions bilaterals, 702 convenis de col.laboració, 374 acords de desenvolupament o 95 comitès per a la participació de les comunitats autonòmes en afers de la seva competència relatius a la Unio Europea, i aconseguir un nou sistema de finançament autonomic l'any 2002, que no nomès augmentava la pasticipació de les comunitats autònomes en els tributs de l'Estat, sinó que, per primer cop, donava capacitat normativa a les comunitats en els seus trams impositius.
Dient-ho amb altres paraules.

No és el mateix el "nacionalisme" que el "racionalisme". El racionalisme es basa en la distribució de competències per eficàcia, mentre que el nacionalisme es basa en la distribució de competències per identitat. Dit de forma planera, el racionalisme diria: "Aixó es bo perquè és eficaç". Mentre que el nacionalisme diu: "Aixó es bo perquè és meu".

Per tant, no hem de pensar la distribució de competències des del punt de vista nacional -ho he de tenir jo-, sinó o des del punt de vista racional, que és el més eficaç per al ciutadà.

Així ho vam fer en la nostra etapa de govern i aixó ho continuarem plantejant. I aixó no va contra ningú, sinó a favor del sentit comú.

EL PP I LA FRUITA DOLÇA

2006-04-04T16:36:00.000+02:00

EL PP ACONSEGUEIX QUE LA GENERALITAT AJUDI AL SECTOR DE LA FRUITA DOLÇA

La Comissió d'Agricultura del Parlament de Catalunya ha aprovat la proposta de resolució presentada pel Grup Popular, on es demana al Govern de la Generalitat habilitar mesures que permetin ajudar al sector de la fruita dolça.

Concretament, la proposta de resolució insta al Govern a que, de cara a les properes campanyes, la retirada de la fruita dolça es faci directament a l'arbre per evitar costos de recol.lecció, l'establiment de controls sanitaris per tal de garantir la qualitat de la fruita importada de tercers països amb la finalitat de limitar-ne les importacions i protegir les produccions de qualitat autòctones i la posada en marxa del Pla de Reconversió Varietal que ha de permetre adaptar l'oferta a la demanda.

Segons el diputat al Parlament i president del PP de Lleida, Jordi Montanya, la producció de fruita dolça any rere any s'ha vist danyada per les inclemències meteorològiques, comportant als fruticultors afectats la pèrdua de la collita, en quantitat i en valor comercial, amb les conseqüents pèrdues econòmiques.

Tanmateix, el diputat Montanya ha explicat que a aquesta situació s'ha d'afegir la crisi de preus que pateix el sector, que en alguns casos han provocat que el fruticultor opti per no collir fuita ja que els costos de recol.lecció superen amb escreix el preu de venda del producte.

En aquest sentit, el diputat lleidatà del PPC ha assenyalat que el Govern de la Generalitat ha d'implicar-se i ajudar a aquest sector que es troba en una sutiació delicada.

L'ESTATUT AMB MENYS CONSENS

2006-03-27T16:45:00.000+02:00

Jordi Montanya
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
Jordimontanya.blogspot.com

La Comissió Constitucional del Congrés ha aprovat finalment la proposta de nou Estatut pactada entre socialistes i convergents i no la que va aprovar el Parlament de Catalunya. L’aprovació d’aquest Estatut obre molts interrogants i de cara als ciutadans de Catalunya, les preguntes a les que hem de donar resposta són si avui Catalunya està millor governada que ara fa tres anys, si s’ha donat resposta als problemes i reptes que tenen els ciutadans catalans i la societat catalana, si tenim en el dia d’avui amb el pacte estatutari una reducció de la tensió política i territorial i si es troba Catalunya més cohesionada social i políticament.

Malgrat el pacte estatutari entre les principals forces polítiques de Catalunya, després de dos anys i mig de Govern tripartit, no podem contestar afirmativament a cap de les preguntes anteriors. Primer, perquè s’ha produït la paradoxa que la redacció del nou Estatut s’ha convertit en l’objectiu polític de la legislatura, per una banda, i, per una altra, en l’objectiu tàctic de cada partit per separat. És a dir, l’Estatut ha esdevingut una finalitat política en sí mateixa, convertint-se en l’objectiu polític de la legislatura, i alhora, ha esdevingut un objectiu pels interessos partidistes de cadascuna de les organitzacions polítiques que han jugat amb un tacticisme propi i sense pensar en l’interès general.

No cal dir que, com van reconèixer el propi Jordi Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida, l’objectiu primer de l’Estatut era assolir un sostre que no pogués ser assumible pel Govern del Partit Popular. Efectivament les primeres redaccions del text estatutari incloïen pressupostos impossibles de signar pel Partit Popular, iniciant així un arraconament polític, ja explicitat al Pacte del Tinell, amb els objectius tàctics partidistes de tots contra el PP.

Més endavant aquest tots contra el PP va esdevenir un tots contra tots. Efectivament, si mirem l’actual conjuntura política de Catalunya podrem apreciar com el debat estatutari ha aconseguit una cosa que semblava difícil d’aconseguir i que paradoxalment ha fet que un projecte que necessitava del màxim consens entre totes les forces polítiques de Catalunya i, per tant, que s’havia de projectar com una política d’Estat, ha esdevingut el protagonista d’un dels episodis de major tensió política partidista de la nostra història democràtica.

Aquesta tensió s’ha viscut molt especialment al sí del tripartit. El govern tripartit ha oblidat aspectes fonamentals de la governabilitat de Catalunya, com es posa de manifest en molts àmbits de les polítiques públiques. En l’àmbit de l’economia els agents socials demanen al Govern que comenci a governar, fins ara no hem encetat polítiques educatives amb un pacte per l’educació que s’ha signat en el darrer moment, o en d’altres àmbits com la crisi del Carmel, on es posa de manifest la manca d’una política clara en el sí del tripartit i, el que és pitjor, de coordinació de les polítiques, com es demostra en les baralles entre Departaments en la redacció de lleis, descoordinació entre una mateixa política dividida en diversos Departaments, i en la manca de lideratge del president de la Generalitat que es troba lligat pels seus socis parlamentaris i pel seu propi partit.

Però aquesta tensió ha arribat a nivells de màxims amb la crisi entre el PSOE i el PSC, i entre aquests i ERC. No només hem arribat a l’absurd que Esquerra es mantingui al si del govern malgrat mantenir profundes discrepàncies amb la que és, juntament amb la Constitució, la principal norma reguladora de Catalunya, sinó que a més tenim una aposta clara dels socialistes a nivell de tot l’Estat per desempallegar-se de l’ombra d’ERC, encara que això sigui a costa del Govern de la Generalitat de Catalunya. Zapatero ha vist clarament que havia de decidir entre el Govern de Catalunya o el Govern de l’Estat i ha decidit. Les tensions que ha provocat en el si del tripartit han abocat en el fet que el conseller Carretero culpés al president Zapatero del “desastre” de l’Estatut titllant-lo “d’espanyolista demagog”. Casualment les mateixes acusacions que tant agraden fer als socialistes de forma vetllada als populars.

I tot això ha succeït, efectivament, sense el concurs del Partit Popular. El joc d’interessos ocults, de lluites per la fotografia, de tàctiques partidistes, i de manca de govern i excés de desgovern ha provocat la sensació entre la ciutadania d’un augment de la tensió política i una manca de resolució dels seus problemes quotidians.

I amb tot plegat hem arribat en el moment de l’aprovació de l’Estatut. Una aprovació que no comptarà amb els vots del Partit Popular -principal partit de l’oposició representant de prop de 10 milions de ciutadans- perquè mai se l’ha volgut escoltar, i que tampoc compta, almenys per ara. amb el recolzament d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per tant, ja no és el 90 per cent de la cambra catalana, sinó el 70 per cent, i el rebuig del tercer i el quart partit de Catalunya.

I al Congrés dels Diputats s’escenificarà aquesta ruptura per la manca de voluntat de diàleg amb el principal partit de l’oposició que, fins i tot, encara està esperant l’explicació del nou model de finançament autonòmic, per comprovar que sigui generalitzable, i per les tensions creades per la manca de voluntat de consens real en el si dels partits nacionalistes de Catalunya i del tripartit. I així les coses, l’Estatut comptarà, previsiblement amb 190 vots a favor i 160 vots en contra. És a dir, haurem passat de l’ampli consens de l’Estatut de 1979, al 90 per cent de la proposta del Parlament de Catalunya, al 70 per cent de la proposta Mas-ZP, i, finalment, al 54 per cent de la proposta al Congrés dels Diputats. Tot plegat farà que aquest Estatut sigui el de menys consens de tota la història de la nostra democràcia.

MOCIO AL PARLAMENT DE CATALUNYA

2006-03-27T16:40:00.000+02:00

27 de març de 2006

El Partit Popular de Catalunya ha presentat una moció en la que reclama la creació d’una subcomissió depenent de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya amb la finalitat de fer un seguiment del Pacte Nacional per l’Educació.

El diputat al Parlament i president del PP de Lleida, Jordi Montanya, ha assenyalat que l’esmentada subcomissió, entre altres funcions, hauria de ser l’encarregada d’estudiar les conseqüències que té aquest Pacte Nacional per l’Educació en la futura llei catalana d’educació, així com els possibles canvis normatius a Catalunya arran de l’acord signat.

Tanmateix, el diputat Montanya ha considerat que, al marge de la signatura del Pacte Nacional per l’Educació, la Conselleria hauria de cercar un consens més ampli, que inclogui a la majoria de sindicats que representen al professorat de Catalunya.

En un altre ordre de coses, la moció del PPC també insta al Govern a organitzar unes jornades per tractar la situació actual de l’escola secundària a Catalunya.

DOS ANYS DE GOVERN ZP

2006-03-20T10:17:00.001+01:00

Dos anys de govern ZP
Jordi Montanya
Diputat al Parlament i president del PP de Lleida
jordimontanya.blogspot.com

El dimarts, dia 14 de març, es van complir dos anys de la victòria socialista a les eleccions generals que van possibilitar que José Luis Rodríguez Zapatero accedís a la Moncloa i fos investit com a president. Zapatero va ser fidel al seu guió i va parlar d’augment de les llibertats individuals i les importants reformes socials: el matrimoni homosexual, la llei de dependència, la llei d’igualtat i la llei contra la violència de gènere. A més, va posar de manifest la bona marxa de l’economia i va fer esment a un nou tarannà en la vida pública espanyola amb més tolerància, respecte i contenció.

Començant per aquest últim punt, és cert que els socialistes tenen un altre tarannà: han passat de fer una ferotge oposició al Govern a exigir que no hi hagi oposició. Són aquestes coses del “tarannà selectiu” de Rodríguez Zapatero: una actitud deliciosa amb els nacionalistes, sobretot ERC i IU, i una actitud de menyspreu i ignorància respecte els populars o, el que és el mateix, manca de respecte al principal partit de l’oposició.

Es pot dir, realment, que les declaracions de José Blanco titllant els populars de desleales, irresponsables, cobardes, inmorales, vileza, cinismo demagógico, mentirosos, engaño masivo, extrema derecha y radicalidad són una mostra de tolerància, respecte i contenció? Es pot dir que les paraules de la vicepresidenta primera del Govern, Fernández de la Vega, titllant els populars de partit anti-sistema són una mostra de tolerància, respecte i contenció? Es pot dir que les paraules de Diego López-Garrido, titllant Rajoy de boig, són una mostra de tolerància, respecte i contenció?

El que ha canviat radicalment en aquest país és l’estratègia d’aliances pels grans temes d’Estat. Els socialistes saben que només poden continuar governant amb una aliança forta amb els partits d’esquerra i amb els partits nacionalistes i, sobretot, aïllant el Partit Popular. Així les coses, Zapatero ha inaugurat un nou tarannà polític on el principal partit de l’oposició passa a ser de còmplice en els grans temes a enemic. Només així s’entén la nul·la informació en la política antiterrorista o la nul·la voluntat de diàleg en les reformes territorials, o la nul·la voluntad d’acords en les grans lleis de la legislatura, on el PSOE arriba a acords amb els altres partits i el PP es troba amb les lleis pactades per tots. És a dir, hem passat d’un parlem-ne a un o ho agafes o ho rebutges.

Però aquesta manca de tarannà amb el Partit Popular l’ha fet extensiva a tots els ciutadans d’ideologia de centre-dreta no nacionalista que ha provocat que en dos anys, el govern tingués més de quinze grans manifestacions, tres de les quals han estat pel seu secretisme en la política antiterrorista, on està més obsessionat en una hipotètica pau que en la construcció d’un espai ampli de llibertat amb tots els partits democràtics.

Les seves reformes socials han estat també molt parcials. No només el diàleg social es troba pràcticament trencat -el ministre de Treball, Jesús Caldera, ha estat incapaç de signar un sol pacte entre sindicats i patronals-, sinó que la despesa real en política social i política educativa no ha pujat en comparació amb el PIB (gran crítica dels socialistes als governs del Partit Popular) i s’ha empitjorat amb el comportament absolutament negatiu de la inflació. Al matrimoni homosexual han accedit unes 350 parelles en els primers cinc mesos d’entrada en vigor de la normativa i, respecte les altres lleis, de moment estem a l’espera de veure de quina forma s’implementaran, amb una llei de dependència que encara no sabem com es finançarà i una llei d’igualtat que obliga a les empreses a situar als consells d’administració una quota femenina, però que oblida a l’administració de l’Estat o l’autonòmica a respectar aquestes quotes. Només mirant les direccions generals, les secretaries d’Estat, les delegacions del Govern o el propi Govern de la Generalitat, això no es compleix. Si fossin coherents, Zapatero i Maragall haurien de canviar de totes totes els seus governs.

Però si per quelcom passarà a la història el president Zapatero serà pel seu revisionisme. La seva necessitat per les polítiques simbòliques ha fet que oblides els grans temes de país. L’economia va bé, certament, però té signes d’esgotament, amb un dèficit comercial que ens situa a la cua de la OCDE, un augment inflacionari preocupant, així com una caiguda preocupant de la productivitat i la competitivitat que ens ha fet alentir la nostra aproximació al PIB/habitant europeu. Per cert, si la crítica de Zapatero al “model Aznar” era que la seva política econòmica es basava en la demanda interna i en la construcció, ara, més que mai, si la política econòmica es sosté és, precisament, per la demanda interna i la construcció.

I les polítiques simbòliques han significat una política de revisionisme de qüasi tot. Zapatero comet l’error de pensar que tothom, abans d’ell, no sabia fer les coses, o que les polítiques que es van construir abans d’ell estan caducades. Això li ha valgut crítiques aferrissades del seu propi partit, des de Felipe González fins Alfonso Guerra. Aquesta política de revisionisme no només ha reobert el franquisme i el debat sobre víctimes i botxins, sinó que ha reobert la pròpia transició amb unes reformes territorials que no eren demandades socialment i que, al trencar l’esperit de “tots junts” de la transició, ha provocat un enfrontament polític amb els populars, perquè, per primera vegada s’ha volgut deixar de banda al principal partit de l’oposició, un enfrontament territorial, i un enfrontament institucional, entre el poder legislatiu i el Poder Judicial.

ESTABILITAT I ENFORTIMENT ECONOMIC

2006-03-06T17:18:00.000+01:00

L'estabilitat institucional i l'enfortiment econòmic són la base del programa de futur del Partit Popular. Amb aquests dos eixos el PP es vol centrar en els problemes reals dels ciutadans oblidats pels Governs de Zapatero i de Maragall. Si preguntem als ciutadans i ciutadanes del país que ens diguin una sola mesura en política social o econòmica dels governs socialistes tindriem dificultats per recordar-ne només una. Això no significa que n'hi hagi, només faltaria, sinó que les prioritats dels governs, l'agenda dels partits que governen van per un altre camí que les prioritats reals dels ciutadans.

Durant el mandat de Zapatero i Maragall hem canviat l'estabilitat institucional per conflicte institucional. On no hi havia problema, on s'havia assolit el desplegament complet del mapa autonòmic, on haviem aconseguit un procès de descentralització mai vist al món per la seva rapidesa i eficàcia, on nomès quedava la descentralització cap als municipis, autèntics garants del benestar ciutadà, ara hi ha problemes i enfrontament. La manca de diàleg real amb el principal partit de l'oposició, amagant dades com les del finançament pactat entre Mas i Zapatero, o l'arraconament en la reforma estatuària de Catalunya són la prova. En el mandat de Zapatero i Maragall hem vist sorgir els primers avisos d'una fututra crisi econòmica sense que el Govern hagi pres ni un sola mesura important que s'anticipi al que segur viurem com un canvi estructural de model econòmic.Tenim una inflació disparada que ja apunta un diferencial amb Europa de 1,8 punts, sis dècimes per sobre de les dades de fa un any, un dèficit comercial que ens fa estar a la cua mundial, així com l'índex dels preus industrials. La manca de polítiques efectives i innovadores en l'àmbit econòmic fan augmentar el risc a partir d'una crisi econòmica a mig termini.

Per tant, un programa nou ha de tenir clar, que els reptes sòn uns altres. Es l'hora de les persones,no dels territoris. El gran problema d'Espanya i Catalunya no són les reformes institucionals,sinó la manca de polítiques que accelerin i impulsin al nostre desenvolupament humà. I per això cal més diàleg social i més diàleg amb l'oposició. Més diàleg social amb una política antiterrorista que encara desconeixem més enllà de les proclames optmistes que fa el President Zapatero. Per primer cop s'han trencat les bases dels consens terrorista amb un president que es nega a parlar ammb l'oposició, simplement perquè no li agrada el que diu. És això compromís democràtic i sentit d'estat? Ni en els pitjors moments de la guerra d'Iraq el president del Govern va tancar el diàleg amb l'oposició en l'àmbit terrorista.

I aquesta manca de diàleg es veu en el secretisme d'una política antiterrorista que ha passat de ser una política d'Estat amb els governs populars, a una política de partit en l'inici de la legslatura i a una política personalista del President del Govern en l'actualitat, on ell té la informació i la dossifica més pensant en el moment mediàtic que no pas en la gestió d'un conflicte de forma seriosa i rigorosa. La idea ha de ser clara. Si el president ha de seure a dialogar amb ETA, abans ha ahgut de dialogar amb l'oposició i amb les víctimes.

És preocupant que el Pesident del Govern porti amb un secretisme mai vist la política antiterrorista, simplement perquè no confii en l'oposició o perquè no li agrada això de tenir o posició. Com es pot dir "confieu en mi" quan no s'utilitza de forma conscient tota la fortalesa que dóna l'Estat de Dret i els elements de la política antiterrorista que fins ara s'han desplegat? I no deixa de ser preocupant, que el presient Zapatero pensi que tothom que no pensi com ell està manipulat. Què vol dir, que les víctimes estan manipulades per una opció política? Aquesta afirmació tanca dintre seu un menyspreu per la capacitat intel.lectual i la maduresa d'un col.lectiu que ho ha demostrat massa vegades.

Tanmateix, no deixa de ser lamentable que es diguin frases com "el PP prefiere que no haya paz mientras govierne Zapatero" o que es recordi l'ús polític qe fan els populars de la política antiterrorsta, quan ningú recorda ja l'ús polític i electoral que van fer els socialistes després dels atemptats de l'onze de març de 2004, utilitzant fins i tot la jornada de reflexió electoral.

I tot això ho fan i hodiuen els que preusmeixen de demòcrates, que no són altres que els que van apartar voluntariament del PP dels pactes de l'Estat, aplicant la política anunciada al Pacte del Tinell. Els que amaguen la informació de la política antiterrorista, i els que, a més a més, li diuen al PP que no pot fer oposició i que per lleialtat ha de baixar el cap i callar. Aquesta és la peculiar manera d'entendre la democràcia dels que s'anomenen progressistes. Vergonyós.

UN MAL NEGOCI PER CATALUNYA

2006-02-27T16:47:00.000+01:00

L'any 2002 el Govern d'Espanya, aleshores presidit per José María Aznar, va negociar amb els seus socis europeus el marc financer de la Unió Europea fins el 2006, la coneguda Agenda 2000, amb l'objectiu de preparar l'ampliació de la UE. El resultat d'aquesta negociació va ser altament positiu pels nostres interessos, consolidant Espanya com el principal receptor de fons comunitaris, que han contribuït a l'excepcional desenvolupament econòmic d'Espanya en els últims anys, i al seu apropament a la convergència real amb els països més pròspers del nostre entorn.

Malauradament, no podem dir el mateix de l'últim acord signat pel president Zapatero, en què Espanya perd més que ningú, paga més que ningú i les nostres regions perden més que cap altra.Espanya carrega sobre les seves espatlles el cost d'ampliació i les nostres comunitats autonòmes reben un tracte discriminatori respecte a altres regions en idèntiques circumstàncies.

Tant és així, que Espanya amb aquesta proposta d'acord passa de tenir un saldo net de 47.500 milions d'euros (quasi 8 bilions de pessetes) en el període 2000-2006, amb prou feines, 5.000 milions d'euros, és a dir, perdrà el 90 per cent del seu saldo actual.Uns mil euros per espanyol.
A més, Espanya, serà el país que pagarà l'ampliació, tot i que encara no arriba a la mitjana de la renda de la UE. Espanya pagarà 43.000 milions d'euros, dels 175.000 que costa l'ampliació, mentre que França tan sols aportarà 34.000 i Alemanya 28.000 milions d'euros.Espanya pagarà la quarta part de l'ampliació, quan tan sols és el 8 per cent del PIB de la UE, raó per la qual Espanya pagará tres vegades més del que en realitat li correspon.

A més a més, tot i les rebaixes d'última hora, Espanya continua aportant 1.350 milions d'euros més que al juny al xec britànic, perd 1.600 milions en desenvolupament rural, a canvi de guanyar 450 milions per al fons de cohesió, 50 per Ceuta i Melilla i 700 euros en menors aportacions a les polítiques que s'han reduït i un fons de I+D per uns 2.000 milions d'euros. Si llavors es va vetar aquesta proposta, no s'entén perquè s'accepta ara. I més tenint en compte que les nostres ciutats i comunitats autonòmes perden 31.700 milions d'euros respecte el període anterior. Més de 5 biliions de pessetes retallades. Un fet que representa que perdin més de la meitat del finançament de les inversions i despesa social provinent de la Unió Europea. Pel que fa a Catalunya en concret, cal recordar que en el període 2000-2006 ha rebut 2.281 milions d'euros en fons estructurals que shan dedicat a la millora del teixit productiu, a la construcció d'infraestructures, a la societat del coneixement, al medi ambient, al desenvolupament local i urbà, al desenvolupament de recursos humans, al sector pesquer i a potenciar i fomentar el sector turístic, entre altres.

Ara, amb l'acord firmat pel senyor Zapatero, Catalunya perd uns 944 milions d'euros,és a dir, un 40 per cent dels fons estructurals que rebia fins ara. A més, addicionalmnt, Catalunya tambè rep cofinanciació del Fons de Cohesió per valor d'uns 1.934 milions d'euros. Amb l'acord actual, perd 1.494 milions d'aquest Fons de Cohesió, el que suposa que en total Catalunya perdrà 2.439 milions d'euros o, el que és el mateix, uns 1.143 euros per cada llar catalana.

Aquesta pèrdua ve determinada perquè Catalunya, essent regió objectiu 2, perd intensitat d'ajuda per les retallades pressupostàries a la Unió Europea. A més a més, Catalunya es veu discrimniada davant d'altres regions holandeses i sueques, que tot i sent països més rics i estant en les mateixes circumstàncies, reben 150 milions d'euros addicionals.
Al Govern li ha faltat fermesa i la seva estràtegia negociadora ha estat errònea, ja que la política d'anar cedint contínuament ha demostrat ser un rotund fracàs. Ara el Govern socialista es ol treure le spuces de sobre culpant, com sempre fa, l'anterior Govern per les cessions al xec britànic, però li hem de recordar que mentre el Govern del PP vaa conseguir quasi 48.000 milions d'euros i en va cedir 1.000 per poder arribar a un acord final, ara, el Govern socialista ha perdut 43.000 milions d'euros i no ha aconseguit absolutament res en l'acord final.
La conclusió final és que aquesta negociació amb la Unió Europea ha estat un mal negoci per Espanya i Catalunya.

El senyor Zapatero va de llest i ric pel món i l'únic que aconsegueix és fer més rics als països que ja ho són i més pobresa per nosaltres. El senyor Zapatero pot tenoir molt talante, però com a president del Govern demostra que no en té talent.

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ EN EL DEPARTAMENT D'AGRICULTURA,RAMADERIA I PESCA

2006-02-27T12:59:00.000+01:00

El president del PP presenta una Proposta de Resolució a la Cambra Catalana en la que insta al Govern de la Generalitat, uns ajuts directes dins el Departament d'Agricultura,Ramaderia i Pesca, concretament pel cereal, per tal de poder cobrir els costos de sembra valorats en 300 euros per hectàrea de mitjana amb la finalitat de fer front a les despeses d'inici de campanya i l'avançament del pagament de la PAC de 2006.Tambè per les explotacions d'oví i cabrum, en l'avançament de les primeres de 2006 i ajuts de 19 euros per cap per a fer front al dèficit de pastures, juntament amb el sector vaquí de carn on s'ha de fer front per l'alimentació del bestiar.El diputat Montanya argumenta que la sequera patida en el sector agrari a LLeida ha fet que el cereal i la ramaderia es trobin en un moment insostible, des del punt de vista econòmic i que la manca de pastures i la baixa o nul.la collita d'aquest disparen els preus en l'alimentació del bestiar i de la palla per al jaç.

MUNICIPALS A LLEIDA

2006-02-22T11:47:00.000+01:00

EL PARTIT POPULAR DE LLEIDA NO HA PRES LA DECISIO DEL CAP DE LLISTA A LES PROPERES ELECCIONS MUNICIPALS, DECISIO QUE ES FARA EFECTIVA EN LES PROPERES SETMANES.

EL PP PIDE UN PUENTE NUEVO

2006-02-21T17:11:00.000+01:00

El diputado del PP de Lleida ha presentado ante el Parlament una propuesta para pedir a la Generalitat que negocie con el Gobierno central la financiación para construir un puente nuevo sobre el río Escrita,en el Pallars Sobira, tal como había sido proyectado por la Agència Catalana de l'Aigua (ACA) en el 2001 y que el Gobierno español destinó 45.000 euros.

Dades del meu currículum

2006-01-01T13:18:00.000+01:00

TRAJECTORIA CIVICA

Durant els anys 1989, 1990 i 1991 vaig col·laborar setmanalment a les tertúlies esportives d'una cadena radiofònica a Lleida.
He estat President del Comitè de Competició de Futbol Sala de la Delegació de Lleida de la Federació Catalana de Futbol.
He estat Delegat Provincial a Lleida de la Federació Catalana de Golf (anys 2000-2005).
He estat Vicepresident del Raymat Golf Club de Lleida (anys 1999-2004).
Actualment col·laboro en diferents tertúlies a ràdios i televisions.

TRAJECTORIA PROFESSIONAL

Llicenciat en dret per la Universitat Central de Barcelona.
Advocat en exercici de l'il·lustre Col·legi d'advocats de Lleida amb despatx professional a Lleida del qual en soc el director.
Membre del Col·legi d'advocats del Principat D'Andorra.
He estat President del Grup de Joves Advocats de l'il·lustre col·legi d'advocats de Lleida.
He exercit de professor de matèries jurídiques a Barcelona durant els anys 1985 i 1986 (F.O.M.E.N.C.).
He impartit cursos de formació a funcionaris de l'administració (Ministeri de Treball i Seguretat Social) sobre procediment i documentació administrativa.
He donat conferències sobre matèries jurídiques a Barcelona i a Lleida.
Actualment col·laboro en diferents publicacions amb articles d'ambit jurídic i polític.

TRAJECTORIA POLITICA

President el Partit Popular de Lleida des de desembre de 2004
Actualment soc Diputat del Grup del Partit Popular al Parlament de Catalunya i Vicepresident de la Comissió de de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament de Catalunya
Membre del Comité Executiu de Catalunya del Partit Popular de Catalunya
Membre de la Junta Directiva de Catalunya del Partit Popular de Catalunya
Membre de la Junta Directiva Nacional del Partit Popular